Repassem deu exemples que formen part d’una estratègia política que té com a objectiu controlar ideològicament les estructures de l’estat
Aquesta setmana s’ha sabut el nomenament de
quatre magistrats del Tribunal Constitucional, amb un clar perfil ideològic,
resultat d’un pacte entre el PP i el PSOE. També ha estat notícia que el
Tribunal Suprem havia avalat d’excloure una jutgessa per les seves idees
sobiranistes. Aquests dos casos són només un mostra d’una estratègia política
que té com a objectiu controlar ideològicament les estructures de l’estat,
apartant-ne el sobiranisme, i que fa arribar la influència de la política a
totes les àrees de decisió i poder, siguin públiques o privades.
Àngels Vivas, exclosa
pel CGPJ per mostrar-se a favor del dret de decidir
L’abril de l’any
passat, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) no va escollir la jutgessa
Àngels Vivas com a presidenta de l’Audiència de Barcelona tot i tenir uns
mèrits molt superiors a l’altre candidat. Era en el lloc 159, mentre que el
candidat conservador es trobava en el 1.359. Però Vivas havia signat el
manifest en favor del dret de decidir de Catalunya, juntament amb 32 jutges
més.
Per la minoria progressista, va ser una
decisió arbitrària i un cas clar de ‘discriminació ideològica’. Però aquesta
setmana el Tribunal Suprem ha rebutjat els recursos presentats perquè considera
que, si bé signar el manifest era un exercici legítim de llibertat d’expressió,
això no significa que l’òrgan encarregat de valorar la idoneïtat del candidat
no pugui tenir en compte les actuacions i manifestacions polítiques. Els
magistrats argumenten que ‘ningú no obliga els jutges i magistrats a expressar
públicament les seves opinions’ però que ‘qui voluntàriament baixa a l’arena
política i participa en el debat i la lluita propis d’aquest àmbit, no pot
esperar raonablement que s’oblidi aquesta dada’. La decisió obre la porta a
triar un magistrat per les seves idees i no pels seus mèrits.
Xavier Vinyals o la
diplomàcia al servei d’una ideologia
Xavier Vinyals, cònsol
honorari de Letònia a Barcelona des del 2007, no havia amagat mai el seu
independentisme. Era president de la Plataforma ProSeleccions Esportives
Catalanes des del 2003, i havia estat triat justament per haver donat suport al
procés independentista de Letònia, on va participar en la Via Bàltica del 1989.
Però amb l’auge independentista, el Ministeri
d’Afers Estrangers espanyol, després d’infructuoses pressions a Letònia, va
decidir de retirar a Vinyals l’autorització que li permetia d’exercir de cònsol
honorari, perquè el considerava ‘una persona no acceptable per al compliment de
les seves funcions consulars’. Es tracta d’una actuació prevista per a casos
molt excepcionals, com ara l’espionatge, però un fet sense precedents en
democràcia. El govern espanyol va fer servir l’argument que Vinyals havia
penjat una estelada en l’edifici del consolat, però es tracta d’una afirmació
falsa certificada per notari.
També han estat notícia els constants boicots,
mitjançant l’ús d’ambaixades i personal, a actes en què es debatia sobre el
dret de decidir. El ministre d’Afers Estrangers espanyol va enviar un informe,
titulat ‘Per la convivència democràtica’ i de 210 pàgines, a 129 ambaixades i
90 consolats amb arguments contra la independència de Catalunya. Alhora, va
nomenar dues ‘ambaixadores especials’, María Bassols i Cristina
Ysasi-Ysasmendi, amb l’objectiu de contrarestar la campanya internacional en
favor de la independència.
Més enllà de la política de pressions, va
sortir a la llum el cas d’un agregat de l’ambaixada espanyola a Andorra que
havia pagat 500.000 euros dels fons reservats al conseller delegat de la Banca
Privada d’Andorra en canvi d’obtenir informació sobre els comptes de la família
Pujol. A més, van amenaçar de fer un informe dur contra el BPA perquè fos
considerada una entitat emblanquidora de capital si no hi col·laborava. També
cal destacar la manipulació en la traducció d’una resposta de la Comissió
Europea poc abans de les eleccions del 27-S.
Rodríguez-Sol, Nuet i
la ‘purga’ de fiscals a Catalunya
La Fiscalia espanyola
és una institució jeràrquica, amb un fiscal general de l’estat al capdavant,
teòricament imparcial i independent, que és proposat pel govern però que no pot
rebre instruccions ni ordres.
El 2013, el fiscal superior de Catalunya,
Martín Rodríguez-Sol, va haver de dimitir perquè li havien obert un expedient
per haver dit que era legítim que es consultés els catalans sobre el seu futur
polític. El seu substitut és un fiscal molt polític, que executarà sense dubtar
les ordres que vingui de Madrid. També hi ha hagut influències en la Fiscalia
General de l’estat, molts recordaran la frase ‘això la fiscalia t’ho afina’. El
9 de novembre de 2014, la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de
Catalunya es va oposar a la querella contra Artur Mas i el fiscal Eduardo
Torres-Dulce va acabar dimitint per les pressions rebudes. Tot seguit, va ser
nomenada una fiscal que va prometre mà dura contra l’independentisme.
Un cas més recent ha
estat la querella de la Fiscalia Superior de Catalunya contra els membres
de la mesa del parlament per una resolució en favor del
referèndum, però només contra els membrs independentistes: la querella va
excloure’n Joan Josep Nuet, de CSQEP, argumentant que ell ‘no pretenia desobeir‘. D’aquesta manera, valorava arbitràriament
que Nuet havia actuat creient, erròniament, que complia les
seves funcions i, per tant, el diferenciava de la resta de la mesa, que
considerava que havia actuat per ideologia.
L’últim escàndol ha
estat la substitució del fiscal superior de Múrcia, Manuel
López Bernal, que investigava el president murcià per corrupció i
que, arran de la destitució, va denunciar haver rebut pressions. En aquest
context, va sortir a la llum la intenció de la Fiscalia de substituir una
trentena de fiscals per motius ideològics. Un dels canvis ha estat col·locar al
capdavant de la Fiscalia Anticorrupció Manuel Moix, que va tenir una actuació polèmica en el Cas Rato.
‘Hola, Espanya’ o
el control dels mitjans de comunicació
La periodista Cristina Puig, presentadora de ‘El debat’ de TVE, havia
demanat més pluralitat en el seu programa, i poc després va ser acomiada per
ingerència i indisciplina. L’acomiadament es va acabar considerant improcedent.
El fet va coincidir amb el nomenament com a director de TVE d’Eladio Jareño,
fins aleshores cap de comunicació del PP a Catalunya. No és un cas aïllat, un
any abans, la periodista Xantal Llavina, tot i que el seu programa estava per
sobre de la mitjana de la cadena, va ser destituïda per considerar que el
programa tenia massa contingut polític.
El problema no se circumscriu únicament a
Catalunya: 2.200 treballadors de RTVE han denunciat els interessos partidistes
de la cadena, on s’ha substituït el 95% dels responsables editorials que hi
havia el 2012. Els treballadors denuncien el nomenament de l’ex-responsable
d’opinió de La Razón com a cap d’informatius, i que s’hagi creat una redacció
paral·lela amb periodistes provinents de mitjans conservadors.
TVE ha rebut més crítiques. Per exemple, que
relegués al cinquè lloc de l’informatiu la notícia sobre la Diada del 2012; que
ocultés els enregistraments de Fernández Díaz o que manipulés una salutació de
Bruce Springsteen en un dels últims concerts a Barcelona: li van fer dir ‘Hola,
Espanya’ on havia dit ‘Hola, Catalunya’. Més enllà, de la radiotelevisió
pública espanyola, El País va publicar el 2012 un informe anònim de la policia
que investigava delictes fiscals o emblanquiment de capital dels directius dels
principals diaris que s’editaven a Barcelona, segurament per influir en la seva
posició respecte del procés independentista.
La tercera cambra
política: el Tribunal Constitucional
Aquesta setmana, el PP
i el PSOE han pactat de renovar el Tribunal Constitucional, i n’han exclòs la
resta de formacions. La majoria dels magistrats són triats pels partits, que
han convertit el tribunal en l’últim recurs de la política, tot triant
magistrats cada vegada més polititzats i que porten al límit la interpretació
partidista de la constitució.
El cas que més va desprestigiar el TC va ser
la sentència sobre l’estatut català, que va tardar quatre anys, amb un tribunal
dividit, alguns magistrats amb el mandat caducat i on es van comptar, a efectes
de quòrum, membres que ja havien mort. D’aleshores ençà, el TC és una tercera
cambra política que decideix sobre qüestions respecte de les quals la
constitució és ambigua. Per exemple, les lleis de l’avortament, del matrimoni
homosexual, dels desnonaments, de l’educació o de la tauromàquia. I a cada
nomenament es reforça el partidisme, amb magistrats com més va més obedients a
la doctrina de partit.
Entre els membres del TC teòricament
independents, hi ha el president, Francisco Pérez de los Cobos, que ha continuat
essent militant del PP després del nomenament, i Andrés Ollero, diputat del PP
durant disset anys. També es va elegir com a magistrat el jutge que el 2010
havia dictaminat que el castellà havia de ser considerat llengua vehicular a
l’escola catalana, o un jutge que havia escrit, durant el debat de l’estatut,
un article titular ‘L’elixir nazionalista’.
L’últim moviment ha estat dotar el tribunal de
capacitat per a sancionar i inhabilitar els càrrecs que no compleixen les
sentències, atorgant-li, doncs, capacitat penal sense judici previ ni dret
d’apel·lació.
Clara Ponsatí o el vet
per ideologia
El 2012, la doctora en
economia Clara Ponsatí ocupava la càtedra Príncep d’Astúries a la Universitat
nord-americana de Georgetown. Havia estat seleccionada per la universitat entre
tres candidats triats pel Ministeri d’Educació espanyol i la fundació Endesa,
que finança la càtedra.
Però amb l’auge sobiranista, l’ambaixada i el
govern espanyol van començar a fer pressions, fins al punt de no renovar-li la
plaça. El tràmit s’havia fet cada any des de la creació de la càtedra, però
aquesta vegada van decidir deixar la plaça vacant, malgrat la voluntat de la
universitat perquè Ponsatí hi continués.
La professora, que s’havia mostrat partidària
del dret de decidir, però en cap cas en la universitat, ho va considerar una
maniobra de censura per opinions polítiques. Les sospites es van confirmar quan
el ministre d’Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, va dir que cap
càtedra a l’estranger no serviria ‘de base per a encoratjar processos
secessionistes contraris a la constitució’.
Operació Catalunya o
la policia patriòtica contra l’independentisme
Poc abans de les
eleccions espanyoles del 26 de juny, van aparèixer les converses enregistrades
entre Jorge Fernández Díaz i el director de l’oficina antifrau, Daniel de
Alfonso. Paral·lelament, el polèmic comissari José Villarejo reconeixia
l’existència d’una unitat de policia dedicada a incriminar els polítics
independentistes i el seu entorn.
Fa cinc anys, amb el gir ideològic de CDC, ja
s’havia publicat l’existència d’un grup de policies, emparats per dirigents del
govern, que tenien com a objectiu elaborar informes contra els líders
independentistes al marge de la llei. Elaboraven informes anònims, fent servir
dades sense verificar –moltes vegades, falses–, i els filtraven als mitjans
afins per aconseguir ressò mediàtic i pressionar perquè s’obrís una
investigació judicial.
El fals informe de la UDEF contra Artur Mas
publicat nou dies abans de les eleccions del 2012, o les acusacions a Xavier
Trias, poc abans del 9-N, de tenir comptes a Suïssa, en són dos exemples.
Documents sense signatura ni destinatari. Aquest mateix grup va fer informes
sobre Carme Forcadell i la seva família, i sobre més membres de l’ANC.
El CNI contra
ciutadans independentistes
Paral·lelament a
l’activitat ‘alegal’ de la policia patriòtica, el CNI també ha actuat contra la
independència. L’operació del CNI s’anomenava ‘Horizonte Después’. El pla
constava de tres fases. La primera fase era potenciar a Catalunya tertulians i
periodistes contraris a la independència; la segona, pagar diners a mitjans de
comunicació que publiquen a Catalunya; i finalment, reunir tota la informació
possible sobre els dirigents independentistes. L’operació va tenir un cost de
deu milions d’euros entre el 2012 i el 2014.
Un encausat de l’operació Púnica, sobre
corrupció, va revelar dotze trucades i vint-i-cinc missatges amb membres del
CNI per a feines contra l’independentisme a la xarxa. Especialitzat a millorar
la reputació dels seus clients, havia estat contractat pel CNI per a difondre
informació contra l’independentisme i a favor de la imatge d’Espanya a les
xarxes socials i els fòrums d’internet. S’unia a fòrums sobiranistes, es
guanyava la confiança de la resta d’usuaris i acabava difonent contingut i
missatges contra la independència de manera dissimulada. El CNI indicava les
notícies i articles que havia de difondre.
Santiago Vidal o el
control del poder judicial
Una de les crítiques,
fins i tot d’institucions europees, ha estat la intervenció dels polítics en
els magistrats del CGPJ. Si fins al 1985 la majoria d’aquests magistrats eren
triats pels mateixos jutges i magistrats en vot secret, aquell any una nova
llei del poder judicial va canviar-ne el mètode i des d’aleshores tots els
membres del CGPJ són elegits per les cambres legislatives, on les associacions
de jutges tenen una intervenció simbòlica, que presenten una llista de
trenta-sis candidats pactats prèviament amb els partits segons el tarannà de
l’associació.
La politització del CGPJ impregna la resta
d’institucions judicials i fa trontollar el sistema, ja que aquest proposa
membres del Tribunal Suprem, membres dels Tribunals Superiors de Justícia,
jutges d’instrucció, etc. El 2015, el malestar professional va provocar que
totes les associacions de jutges, que poques vegades es posen d’acord,
s’unissin per demanar que tornés l’elecció directa per part dels jutges.
Aquesta majoria ha estat clau per a designar
el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. El CGPJ no va
renovar el president Miguel Ángel Gimeno, perquè considerava que havia estat
poc contundent en les investigacions de Mas, Rigau i Ortega. En canvi, es va
triar un candidat més crític amb el sobiranisme, clau en la causa del 9-N.
L’actual president, Jesús Maria Barrientos, va ser triat pel CGPJ davant de
Gimeno, per dotze vots a nou.
Aquesta mateixa majoria de dotze a nou va ser
el resultat de la votació que va inhabilitar el magistrat de l’Audiència
Provincial, Santiago Vidal, després d’haver redactat una constitució catalana,
sense valor jurídic, durant el seu temps lliure.
Quan la costa
mediterrània passa per Madrid
L’últim escàndol, denunciat pel govern valencià,
ha estat la utilització de prop de 1.000 milions d’euros dels fons reservats
del corredor mediterrani per a pagar les obres del corredor central,
com el túnel d’Atocha-Chamartín o la connexió de l’aeroport de Barajas amb el
TGV.
Aquestes inversions, de 56.000 milions en la
xarxa transeuropea de transport, principalment en el TGV i l’alta velocitat
radial de Madrid, contrasta amb la connexió València-Barcelona, teòricament el
ramal rendible i real del corredor mediterrani, que encara manté 40 quilòmetres
de trams de via única i amb constants incidències i retards. Sembla haver-hi
una voluntat de no connectar i vertebrar els Països Catalans, i d’evitar que
Catalunya sigui l’única porta ferroviària d’Europa amb l’estat.
El corredor mediterrani genera la meitat de la
producció industrial i agrària de l’estat, el 60% del tràfic marítim i el 55%
de les mercaderies transportades a l’estat. Però, tot i que el ferrocarril ha
estat una reivindicació de dècades que ha unit empresaris i governs dels Països
Catalans, i tot i ser altament rendible i un impuls a l’activitat, fa dècades
que el govern espanyol l’ajorna i l’aparta.
Font: Deu maniobres polítiques de l’estat espanyol que posen en dubte l’estat de dret | VilaWeb
