L'èxit de l'esquarterament és indiscutible. El valencianisme i el balearisme són, per tant, una victòria d'Espanya i, per això, els alimenta a consciència del gran benefici que li confereix la vella tècnica del 'divide et impera'.
Si la llengua de les Balears és la catalana, la cultura és la catalana, les tradicions són les catalanes i la història és la de Catalunya, Catalunya és l’única identitat. País Valencià? País Balear? Països? Catalunya!
A banda la indiscutible realitat geogràfica de l'arxipèlag, les illes Balears i Pitiüses són territoris que, políticament i culturalment, no constitueixen cap ens amb entitat i identitat definides. Fan part, totes i cada una de les illes, de l'esquarterada nació catalana. Aquesta realitat objectiva no va poder ser esvaïda ni tan sols amb els decrets de Nova Planta. L'allau de dades i documents que certifiquen la pertinença a la catalanitat és, per més que amagada, intensa i immensa. Tal era la dimensió, impulsada i multiplicada arran de la Renaixença, que, per fer-hi front, Espanya va inventar i atiar una hipotètica identitat mallorquina o balear. Aquesta pràctica ha deixat petjades inesborrables de la malifeta. El problema és que, els darrers anys, alguns hipotètics nacionalistes han oblidat la manipulació i han caigut en el parany de quatre potes.
Hi ha una realitat inqüestionable i és que Espanya no podria suportar enfrontar-se al conjunt de la nació catalana. L'èxit de l'esquarterament és indiscutible. El valencianisme i el balearisme són, per tant, una victòria d'Espanya i, per això, els alimenta a consciència del gran benefici que li confereix la vella tècnica del 'divide et impera'.
Referències a la identitat nacional de les Balears
El març de 1902, l'arribada a Mallorca de les despulles de Jaume III s'utilitzà políticament per afavorir un artificial sentiment balear anticatalà. Al darrere, hi havia la mà d'Antoni Maura i d’Alfons XIII. Els intel·lectuals illencs aprofitaren el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana per fer una proclama més enllà de la lingüística. Prat de la Riba ho descriu: ‘Alcover ha afirmat la unitat de Catalunya en declarar que quan es parla de catalans s’ha d’entendre que es parla de tots els homes de llengua catalana.’ Pere Oliver i Domenge també se'n fa ressò: ‘Mossèn Alcover s’aixecà per demanar que, responent a la identitat que els ajuntava, haguessin l’acord anhelat de donar-los, a tots els homes de les terres on és parlat el nostre idioma, l’honorable dictat de catalans.’ Gabriel Alomar refermà el sentit unitari: ‘Veieu-la bé, la nacionalitat catalana, espargida i esquarterada a través de les costes llevantines d’Espanya i més enllà de la mar, i fins més enllà de la frontera francesa. Per sobre aqueixa total Catalunya ha passat un fibló de raons d’estat artificials, de dogmes i doctrinarismes pedantescs, pels quals se l’ha volguda junyir violentament a una raça estranya, se li ha volgut rompre la seva unitat íntima i nadiva.’ Antoni M. Alcover persevera: ‘¿Som catalans els mallorquins? La nostra nacionalitat és la catalana; la nostra personalitat, si l’hem de recobrar, no l’esperem de la gent de Madrid, que no ens concediran mai altra categoria que la de provincianos. La nostra personalitat ètnica, si l’hem de recobrar, ha d’esser amb Catalunya. Allunyar-nos de Catalunya, pretenir refermar la nostra tradició sense Catalunya, és una al·lotada, una ximplesa.’ El febrer de 1909, el Centre Català de Mallorca organitza un cicle de conferències sobre el fet nacional. Entre més, hi intervé Llorenç Riber: ‘Si no fóssim un poble mateix amb Catalunya, si no estiguéssim lligats per un doble vincle de germanor i d’història, ho hauríem de voler ser. Però és que per molt que facem tanmateix ho som catalans. Com un qui negàs son pare, sempre el delataria la fesomia que no es pot mudar fàcilment.’ El 1911, Gabriel Alomar publica l’assaig ‘Catalanisme nacionalista’, on deixa clar el concepte unitari de la identitat catalana.
I, de cop, brolla el balearisme!
El balearisme, com a unitat identitària, apareix l'any 1916 quan Lluís Alemany, cap del partit liberal, fa la conferència ‘La Mancomunitat balear’, on defensa un projecte d’ens limitat al conjunt de les Illes. A Menorca, els republicans rebutgen la tesi. El setmanari La Aurora publica un contundent editorial que combat i desfà la proposta per defensar que les Balears s’han d’integrar dins la Mancomunitat catalana. Lluís Alemany hi insisteix, distreu el vertader debat i aconsegueix que bona part d’intel·lectuals perdin energies i surtin a camí del pervers objectiu de presentar Catalunya enfront de Mallorca o les Balears. Ho denuncia, des de l’esquerra, Pere Oliver: ‘Sabut és que, a Mallorca, l’home conscient de l’esser nacional es diu catalanista i l’anticatalà, mallorquinista.’ I, des de la dreta, ho denuncia Joan Estelrich: ‘Si el mallorquinisme no pot esser oposat a balearisme, i balearisme vol dir, essencialment, catalanisme insular, està clar que el mallorquinisme únic que s’ha d’admetre com a bo i raonable és el catalanista.’ Alemany està sol com un mussol en la seva croada, però el mes de juny de 1917 pren possessió de la presidència de la Diputació i ho aprofita per continuar teoritzant sobre la identitat balear, maquillada amb l’acceptació d’una llengua comuna amb Catalunya. Ara l’objectiu d’Alemany és obstaculitzar el retrobament nacional que propugnava la revista Mallorca, creada aquell any per Emili Darder. Lluís Martí, conciliador, intentà convèncer Alemany d’una entesa amb el Principat. Tot va ser inútil. En realitat, igual que abans Alexandre Rosselló o, a Eivissa, Pere Matutes, Alemany obeïa el dictat de Joan March, en Verga, que veia perseguit el contraban, sobretot quan Cambó ocupà el Ministeri d’Hisenda. L'anticatalanisme, a més d'interessos polítics, amagava els econòmics del futur patrocinador de Franco. També l'any 1917, sota la presidència de Guillem Forteza, es crea el Centre Regionalista a l'entorn del setmanari La Veu de Mallorca, des d'on Forteza ironitza contra l’invent del balearisme: ‘La personalitat balear del senyor Alemany, què ha d’esser? Una nació? Una regió? Una província? Un organisme administratiu?’ El 1918 Cambó remet una carta a La Almudaina per oferir col·laboració vers la unitat nacional, amb reconeixement de l’autonomia pròpia: ‘Els mallorquins han de pensar en ço que més els convinga. Se’ls hi presenten dues opcions: o sumar-se a l’Estat Català, a base del reconeixement d’una plena autonomia per a regir els afers mallorquins, o continuar units a l’Estat Espanyol unitari. Per a la primera solució, crec que no hi hauria cap diferència entre nosaltres i que arribaríem a un acord immediat, doncs els catalans no hem sigut mai imperialistes.’ Des de Madrid detectaren l'alt risc d'aquella invitació i el diari El Heraldo publica un article alarmista: ‘En las islas Baleares late la semilla separatista, los castellanos son llamados despectivamente “forasters” y en Menorca “espanyols”. Predican los más exaltados la unión con Valencia y Cataluña para renacer la mal llamada nacionalidad catalana y separarse de Españ.’. Joan Pons i Marquès replica: ‘Catalunya és una nació. I deixau-vos anar de literatures i regionalismes “sanos y bien entendidos”. Sense paliatius de cap casta, el fet és l’existència de Catalunya com a nació; aquest és el fonament de tot, fonament tan fort que permet afirmar que per sota les ruïnes de l’edifici actual de la causa catalana seguiria bategant l’esperit del poble presoner del dret i la llengua i el poder d’un altre poble, lluitant sempre i espiant l’hora de fer sortir altre cop a la llum del dia la seva personalitat.’ Tanmateix, Cambó acabà pactant amb Lerroux d’ajornar les reivindicacions nacionals. Una vegada més, al·legant l’obtenció de millores econòmiques, es renunciava a vindicar l’emancipació.
Amb l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera, el balearisme desapareix d'escena. Una prova més que només s'utilitza quan és necessari. La caiguda de la Dictadura permet, de nou, reivindicar la identitat. Ho fa l'Editorial de La Nostra Terra: ‘Mallorca, sense perdre cap característica de la seva fesomia pròpia, no és, doncs, altra cosa que una illa catalana, digui el que digui tot el filisteisme vuitcentista. Cal desfer l’equívoc que Mallorca és una regió d’Espanya distinta de Catalunya, i desvirtuar tot allò del regionalisme de Mallorca o del mallorquinisme com a conceptes mancats totalment de sentit.’ La Voz de Menorca publicà un conjunt d’escrits sobre la identitat per desmarcar-se de l'Estatut Balear. Amb referències històriques, Menorquit escriu: ‘Res d’Estat Balear, res de provincianisme. Volem ser catalans, tot essent menorquins, com en són els empordanesos, els rossellonesos, els mallorquins mateixos. Però balears tot sol ens fa renou de buit. [...] Si Menorca és una regió catalana ha de seguir una política catalana.’
El 1931, a les Corts espanyoles, Gabriel Alomar vindica la federació de territoris i protesta perquè les Balears no puguin anar unides a Catalunya i amb el mateix estatut d’autonomia. Lluís Alemany, el balearista, és l’únic diputat mallorquí que s’hi oposa. Antoni Salvà escriu: ‘Mallorca no és altra cosa que una illa catalana. Negar la catalanitat de Mallorca és la prova més evident que no es tracta més que d’una manifesta i immotivada antipatia per Catalunya, que quasi tots acaben per confessar. Aquesta antipatia, conseqüència de l’atracció assimilista del centre de l’estat unitari, fomentada pel caciquisme polític de l’Espanya borbònica, no pot servir per a recolzar-hi cap argumentació. Els prejudicis no són arguments.’ El socialista Alexandre Jaume, a El Obrero Balear, se situa al costat d'Alomar i es referma en un escrit de joventut: ‘Era mi tesis, en aquel artículo, que Mallorca no podía formar un todo orgánico sino parte de este todo. Que nuestra lengua, nuestra raza y nuestra historia nos ligaban a Cataluña. Que hablar de mallorquinismo era desconocer en absoluto la realidad viva del problema e inventar entidades artificiosas y fantásticas. Sigo aferrado a los mismos principios. Sigo luchando por la consecución de la ilusión que he acariciado durante toda mi vida; por la federación de esa región balear a la antigua nacionalidad catalana.’ El mes d’abril de 1934, fruit de la fusió d’Acció Republicana i el Partit Republicà Socialista, es constitueix Esquerra Republicana Balear i, des de la revista República, adverteixen: ‘I que no ens parlin de mallorquinisme oposat a catalanisme o a valencianisme, perquè el punt bàsic és l’afirmació de la unitat històrica, racial i lingüística. Catalunya no pot esser més que l’alter ego: la seva llengua és la nostra, la nostra història és la seva, el seu pensament, el nostre pensament.’ L'any 1936, arran de la victòria de la Cruzada Nacional contra el separatisme, tornen esvair-se els intents de promoure una identitat balear.
A tall de conclusió
La pertinença nacional és determinada per un conjunt de factors que, tal com accepten els cànons convencionals de la historiografia, són els eixos definitoris d’un poble: la llengua, les tradicions, la cultura, la història i, fins i tot, la connexió geogràfica. Si la llengua de les Balears és la catalana, la cultura és la catalana, les tradicions són les catalanes i la història és la de Catalunya, Catalunya és l’única identitat. País Valencià? País Balear? Països? Catalunya!
La identitat balear és un invent de fa cent anys que abona l'esquarterament. Es fonamenta en la creació de símbols regionals (banderes, himnes, diades i entitats balears) com a factors de separació. Dit això, tan evident, cal advertir que no és un fet aïllat de les Balears. Quina és la identitat nacional catalana? El conjunt de Catalunya té el mateix problema amb la simbologia! S'anuncia, com a gran esdeveniment ‘nacional’, la commemoració de l'11 de setembre de 2014, com a referència al 1714, una data barcelonina que obvia que, a partir d'Almansa, Xàtiva, Lleida i més poblacions cauen el 1707 o que Mallorca no capitularà fins el juny de 1715. Ens movem amb referències regionalistes. Quin és l'himne nacional? Quina és la festa? Quin és el projecte nacional? És cert i evident que els qui defensen una identitat balear són uns ignorants (la tesi gradualista no ha reeixit i l'exemple d'Irlanda del Nord ho certifica) o són uns manipuladors, però no difereixen gaire dels regionalistes valencians o dels principatins, amb actituds inconscients similars, que multipliquen els efectes de la divisió. Que, en definitiva, d'això és tracta!
Bartomeu Mestre i Sureda, 'Balutxo' (bloc de +VilaWeb)
(*) Totes les dades i citacions són extretes del meu llibre ‘La identitat reeixida’ (Palma, 2002).
Font: El balearisme; eina de l'espanyolisme - Opinió contundent - VilaWeb
