SOM L'ANOMALIA D'EUROPA. SIGNA PEL CATALÀ SENSE FRONTERES!

Exigim la reciprocitat total dels mitjans en català als territoris de parla catalana

SIGNA AQUÍ
i fem arribar la nostra petició a Europa

Davant aquesta situació, les vies d’actuació són:

1 Un compromís ferm i inequívoc dels 4 estats implicats (Espanya, França, Andorra i Itàlia) per garantir legalment i tecnològica la reciprocitat total.

Això ja s’ha intentat en alguns casos, però de moment sense èxit (ILP d’Acció Cultural del 2010, acords signats però incomplerts entre estats com Espan

2 Dins l’Estat espanyol (Catalunya, Aragó, País Valencià i Illes Balears), el compromís ferm i inequívoc per garantir legalment i tecnològica la reciprocitat total.

L’incovenient d’aquesta via és que només és una solució parcial: no resol la manca de reciprocitat a territoris com l’Alguer i la Catalunya del Nord.

3 Emprendrem les accions necessàries a Europa per aplicar plenament la legislació europea que protegeix els drets lingüístics dels ciutadans, pel que fa a la reciprocitat dels mitjans audiovisuals.

Això és el que volem aconseguir i per això et necessitem!

Vols saber quins mitjans audiovisuals en llengua pròpia estan disponibles al teu territori?

Clica damunt del mapa i descobreix-los!

Dos-cents anys de guerra contra els Anjou

Jordi Palmer 
Foto: Wikimedia Commons

Detall del quadre 'Les vespres sicilianes' de Francesco Hayez (1846)

La història de Catalunya entre els segles XIII i XVI està marcada per l'expansió mediterrània i especialment, per la lluita entre la corona d'Aragó i la casa d'Anjou, una guerra pel domini, sobretot, del sud d'Itàlia, que va comportar un estadi de guerra de gairebé dos-cents anys, des de les Vespres Sicilianes del 1282 fins a la brevíssima invasió francesa de Nàpols del 1495. Ben bé dos segles que serveixen a l'historiador britànic David Abulafia -descendent de jueus sefardites- per titular així, La guerra de los doscientos años (Pasado & Presente, 2017), el seu assaig sobre un període de la història europea tan agitat com, certament, desconegut actualment.

Precisament, un dels valors del llibre és situar el focus d'atenció fora de les històries nacionals oficials, sigui l'espanyola, la italiana i, també, la catalana. De fet, l'aventura mediterrània de la corona d'Aragó, amb les conquestes, a partir del segle XIII, de les Illes Balears, de Sicília, posteriorment de Sardenya i Nàpols, els intents d'ocupar Còrsega, la influència en Albània i l'exotisme dels ducats almogàvers de Grècia conformen uns episodis que, més enllà de despertar velles glòries d'un passat medieval romànticament sobredimensionat, el que fan és constatar l'existència d'un projecte expansiu sustentat no sota un concepte territorial-nacional sinó com ainiciativa d'una casa reial, la casa de Barcelona -continuada pels Trastàmara d'ençà de Casp- en una època en què les monarquies es repartien el poder a Europa per la força de les armes i la de la fe, per aquest ordre.

Per això mateix, Abulafia sap donar les claus d'un període històric, el de la Baixa Edat Mitjana, que res té a veure amb pretesos projectes nacionals que ens haurien dut, de forma inexorable, al present actual, on la història d'Europa massa sovint es redueix a la conclusió que el present no podia haver estat de cap altra manera. Així les coses, l'autor explica els enfrontaments entre els angevins -sovint considerats els enemics número u del casal de Barcelona-, amb els monarques d'Aragó, en un joc d'escacs -de trons per ser més moderns- en què el papat també té la seva rellevància a l'hora d'atorgar i denegar regnes, això sí, només convalidats per la força de les armes, no pas de la fe. I tot plegat sense oblidar la importància de l'emperador del Sacre Imperi, un actor amb un paper rellevant a la península Itàlica, ja que l'expansió catalana per aquelles terres s'ha d'entendre també com a part dels enfrontaments entre els güelfs -defensors del papat- i els gibelins -defensors de l'imperi-, que serà el bàndol en què es mouran els reis d'Aragó.

Sicília, la joia de la corona

En aquest estat de coses, l'illa de Sicília, la més gran del Mediterrani, se situa com a centre d'aquesta història de guerra entre els Anjou i el casal de Barcelona. Arrabassada pels normands als sarraïns al segle XI, la corona va recaure a principis del segle XIII en Frederic II Hohenstaufen, emperador del Sacre Imperi. A mitjan segle XIII, els Anjou, senyors de la Provença, reben del papat la promesa del tron sicilià -que inclou Nàpols, és a dir, les Dues Sicílies-, fet que marcarà l'arribada d'aquesta casa francesa a la zona després de vèncer, de la mà de Carles d'Anjou, els hereus Hohenstaufen. Ara bé, el descontentament pel govern dels Anjou i l'existència d'un poderós rei amb capacitat de reclamar -per la via dels drets però sobretot de les armes- el tron de Sicília marca l'arribada dels interessos catalanoaragonesos a la zona.

Aquest rei és Pere el Gran -III d'Aragó, II de Barcelona-, casat amb Constança de Hohenstaufen, hereva del regne, i que prendrà la corona de Sicília arran de la revolta de les Vespres sicilianes el 1282. A partir d'aquí el regne de les Dues Sicílies queda dividit, amb l'illa per als reis catalanoaragonesos i el territori peninsular per als Anjou, fet que farà que al llarg dels dos segles següents se succeeixin els intents d'uns i altres de reunificar el regne, i sempre amb la intervenció del papat, l'imperi, i altres potències europees, com el rei de França.

Carles d'Anjou i Pere el Gran, dos reis per al tron de Sicília 

És a dir, Sicília és un actor de primer ordre dels jocs d'estratègia globals i de l'equilibri de poders, fet que marca no només la intenció d'expansió mediterrània de la Corona d'Aragó, sinó la seva influència en la política d'abast europeu de l'època.

Amb alts i baixos, tant per als Anjou, que finalment perdran el regne de Nàpols a favor d'Alfons el Magnànim -V d'Aragó, IV de Barcelona-, com per a la corona d'Aragó, que veurà com el Compromís de Casp marca el final del Casal de Barcelona i l'arribada de monarques castellans, la història que relata La guerra de los doscientos años acaba sent la narració d'un episodi completament necessari per comprendre la realitat del somni mediterrani de la Catalunya medieval.

Qüestió de noms

Com a qüestió al marge però significativa per al lector català, en la sempre complicada disputa per la nomenclatura que cal donar a aquells territoris que formaven la corona d'Aragó, Abulafia pren partit per designar la unió d'Aragó i el comtat de Barcelona amb el nom de corona catalanoaragonesa, entenent que van ser els catalans els que van portar les regnes de l'expansió mediterrània. De fet, l'autor sempre es planteja la corona com la unió de "cinc Regnes i un Principat" -és a dir, Aragó, València, Mallorca, Sicília i Sardenya, i Catalunya-, i conclou que l'expansió de la corona no tenia per què estar circumscrita a la conquesta de territoris concrets com Sicília, sinó que podria haver anat molt més enllà.

"El d'Aragó és sens dubte un nom poc apropiat", assenyala l'autor, per marcar les diferències del projecte aragonès i del català, el primer amb la vista posada en Navarra i l'interior de la Península i el segon abocat a la Mediterrània. Seran aquests factors diversos els que compondran finalment una corona basada en l'existència d'entitats clarament diferenciades, una situació que, amb els seus moments de glòria i decadència, es mantindria fins a la Guerra de Successió i la liquidació, de la mà del primer Borbó a Espanya, de la Corona d'Aragó i els Estats que la componien. Que Felip V fos duc d'Anjou no deixa de ser una ironia dramàtica de la història.

Font: Dos-cents anys de guerra contra els Anjou

Demanar garanties és una ximpleria, o una covardia

Jordi Borja: ‘Penso donar-me de baixa de la coordinadora de Catalunya en Comú’

Entrevista a un dels fundadors de Barcelona en Comú, Catalunya en Comú, i referent del PSUC

Andreu Barnils

L’urbanista, geògraf i sociòleg Jordi Borja Sebastià (1941) ha estat un dels fundadors de Barcelona en Comú i Catalunya en Comú, però té una trajectòria política que arrenca de molt lluny. Va ser membre del comitè central del PSUC i durant el franquisme va haver d’exiliar-se. Passà set anys a França. Durant els anys vuitanta va ser diputat al Parlament de Catalunya pel PSUC i tinent batlle de la ciutat de Barcelona del 1983 al 1995. És, de fet, un dels redactors de l’actual Carta Municipal de la ciutat i un dels grans teòrics de la Barcelona de Pasqual Maragall. Consultor de diverses ciutats llatinoamericanes, Jordi Borja és un dels referents dels comuns, i d’Ada Colau en particular. Actualment, és director de l’àrea de Gestió de la Ciutat i Urbanisme a la UOC. I en aquesta entrevista es mostra molt crític, fins i tot molt dur, amb el món dels comuns que ell ha ajudat a bastir. De fet, anuncia que pensa donar-se de baixa de la coordinadora del partit. També explica per què votarà sí a la independència el dia 1 d’octubre i per què creu que demanar garanties és un acte de covardia o ximpleria.

—Anireu a votar, l’1 d’octubre?
—Sí, és clar.

—I què votarà?
—Jo, com molts altres, que no són independentistes, el 9-N vam votar sí-sí. Per què? Per anar contra el govern espanyol.

—I ara, què votareu?
—Segurament votaria altre cop sí. Cap problema. Però sabent que seria una forma d’acció. A mi m’importa un rave la independència o una altra cosa. Però no suporto la situació actual.

—Dins el món dels comuns hi ha gent que diu que no anirà a votar perquè no hi ha garanties.
—Això és una ximpleria. O és una ximpleria, que és el que jo crec, o és una covardia. Què vol dir, les garanties? Les tens quan fas una gran manifestació en un estat autoritari, o una vaga general? Fins al moment que comences et preguntes, sortirà o no sortirà? No en tens, de garanties. Les batalles perdudes són aquelles que no es fan. Les esquerres han perdut moltes més batalles que no pas n’han guanyades. Moltíssimes més. Però les batalles que semblen que tenen perdudes, si les jugues, al final s’han fet possibles. Dir ara que si guanyem el referèndum per un sol vot, podem proclamar la independència crec que és enganyar-se. Jo potser hauria fet les coses diferents, però mira, hi ha gent que ha tingut la iniciativa. I hem d’anar al darrere. Jo havia sentit dir a Jordi Pujol, no fa gaire, que durant el franquisme tots havien d’anar darrere el PSUC, perquè era el que tenia la iniciativa. I són els que eren a tot arreu. No hi ha altre remei que anar darrere.

—I ara darrere de qui hem d’anar?
—Doncs de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC). La cosa no és una batalla entre partits. És una mobilització ciutadana i que s’expressa i es canalitza a través de l’ANC, els ajuntaments, Òmnium Cultural, etc.

—Dins els comuns també hi ha hagut qui ha dit que no es mogui ni un dit fins que la Comissió de Venècia no ens doni l’aprovació.
—Això és una collonada. Una collonada. El tema no és la Comissió. El tema és si tens força per a imposar-te. Jo era a Xile durant el cop d’estat de Pinochet. I la nit abans del cop d’estat sopava amb un dels dirigents d’Allende. Em deia que no hi havia encara condicions objectives per a un cop d’estat. Li vaig dir que la seva anàlisi potser era marxista, però que els militars no ho eren, de marxistes. Ells actuen, i després la situació canvia. És a dir, la Comissió de Venècia exigeix unes condicions que pressuposen un pacte. Però aquí, on és el pacte? Aquí no podem fer una insurrecció, no podem fer un cop militar, l’estat no s’ha desmembrat, com a l’URSS. Hi havia la via del Quebec, dels escocesos. Tots han trobat una manera. Tots. Per exemple, a Baviera van a la seva, els partits d’allà són diferents. Els flamencs, molt emprenyats deu anys, ara no diuen res. Són una potència econòmica, com els bascos.

—Ja ho deia el president: els bascos cobren per ser espanyols. Aquí paguem per ser-ho.
—Jo, en tot cas, no sóc independentista ni contrari a la independència. Sóc fonamentalment contrari a l’estat espanyol. Em moc molt bé amb la societat espanyola, i molt malament amb l’estat espanyol. Mireu, vaig ser tinent d’alcalde de la ciutat de Barcelona. I vaig negociar la carta municipal. Era amb els socialistes. I vaig entendre millor per què en Maragall anava canviant. Perquè en Maragall, el tema Catalunya en principi poc. I el tema de la independència li semblava aberrant. Però mira, de mica en mica, cada vegada s’anava emprenyant i emprenyant i emprenyant. Jo anava quinze dies a Madrid i discutia amb ell. Ministeri d’Administració Pública. Bastant amics meus. Almúnia i secretaris d’estat. Fins i tot em van publicar llibres. Era molt curiós: quan eren en un bar, o en un sopar, eren d’una gran cordialitat, i per ells Catalunya tenia bastant prestigi. Però quan sèiem a negociar, ah no! Això no ho pots fer. Els ports, voleu portar vosaltres? Ah no, de cap manera.

—Us volia demanar el paper exacte seu dins de Barcelona en Comú. Vau ser en el nucli fundador?
—Formalment, sí. Vaig ser un dels trenta primers. En aquest sentit, sóc fundador, sí.

—I de Catalunya en Comú?
—A Catalunya en Comú em van posar en allò que abans n’hauríem dit comitè central. Ara consell coordinador. La coordinadora. Som uns 120.

—I a Catalunya Sí Que Es Pot?
—No. Aquí, no. Però bé, en Rabell va voler que el primer acte que fes, fos al meu costat. Com a cosa simbòlica.

—I a Catalunya en Comú, què hi feu?
—El meu paper formal a Catalunya en Comú és molt més important que no pas el meu paper material. Vull dir que hi intervinc poc. En el dia a dia, molt poc. Per exemple, en els documents que es van preparar per a Catalunya en Comú, jo hi vaig anar poques vegades, vaig veure que tot allò es feia molt malament. Però tampoc no volia ser perepunyetes. Vaig fer unes quantes notes per mirar d’arreglar-ho, que van fer servir molt poc. Per això ara penso donar-me de baixa de la coordinadora. I no és per diferències d’opinió, sinó que com que no estic al dia a dia, què vols que faci? Que cada dos mesos vagi a una reunió i dir una cosa que pot ser pixar fora de test? Vull dir que no vol dir pas que hi estigui en contra.

—Suposo que els votareu.
—Sí. Els votaré. Però mireu, ara vaig enllestint un article bastant crític. És que no fan res. Estan aturats. Estan a la lluna. El títol de l’article serà ‘A cima do muro (als llimbs)’. Sabeu què vol dir, això? Dalt de la paret. Vol dir que t’ho mires. Es fa servir per descriure els polítics que s’ho miren…

—...a veure-les passar.
—Ara diuen que si arriba la repressió ens posarem al costat dels represaliats. Home, com si fessin d’infermers, veig. En lloc de soldats, són infermers. Crec que diumenge hi havien d’haver anat. Era un acte de l’ANC. Oh, diuen, és que tot plegat és controlat pel PDCAT. El PDCAT és una merdeta, home. I ERC fins i tot ha votat a favor de la moció de censura, ara. Mira, jo a l’acte vaig anar-hi també per una raó personal. Conec Jordi Sánchez. I ell mateix m’ho va dir: hi ha tota una gent que és molt difícil. I et truco perquè ets un referent de la gent d’esquerres i no ets independentista oficial. Hi havia gent d’Esquerra Unida i Alternativa, com el Companyon.

—I el Giner, de Podem, també hi era.
—A mi no m’agrada gens l’Albano-Dante. Però mireu, almenys és una mica més a prop. Quan hi ha un poble mobilitzat… Aquí tenim un poble mobilitzat i una altra part que no. No hi ha els del sí, i els del no. Perquè els del no, a part que són una minoria, són molt diferents entre ells. I les propostes del no, no hi són. Hi ha un 40% per la independència, i un 20% per la consulta. Ja són 60%. I després hi ha els altres, molt dividits: els que tenen por, els que tant els fa, etc.

—M’ha sorprès el tomb de Xavier Domènech. Venint de Procés Constituent.
—Xavier Domènech fa una feina molt difícil amb molts equilibris. Com a mínim, tres. Un, amb Podem. Pensa que Podem s’enfonsaria a la resta d’Espanya si aquí es declaren a favor de la independència. Han de vigilar què diuen. Per això diuen que van a favor de la consulta, però que votaran que no. Segon equilibri, amb les bases d’En Comú, amb les bases d’Iniciativa. Perquè a ICV la majoria dels dirigents no són independentistes. I a les bases, n’hi ha que són molt independentistes, però n’hi ha que són molt, però molt anti-independentistes Per exemple, els sindicalistes. I un tercer equilibri: que et mous a les institucions. I has d’anar amb compte.

—També hi ha Ada Colau, que també va votar sí-sí.
—Té molta intuïció. I a mi em va estranyar que no hi fos, a l’acte de diumenge. Mireu, a mi em va irritar Gerardo Pisarello, que és un paio intel·ligent. Doncs va i treu això de les garanties. Garanties, garanties. Però escolta: tens la gent disposada a sortir el carrer, per coses que poden ser massa ambicioses per a realitzar-se a curt termini, si vols, i surts amb garanties? Però tota la gent que crida independència al mateix temps són gent que vol una societat més igualitària, que volen la pau, que volen que tothom pugui exercir els seus drets individuals i col·lectius. També és cert que hi ha una franja dins l’independentisme fatxa. Hi és. Avui sentia un paio amb la Mònica Terribas que no sé ni qui cony és, que es diu Enric Vila, que tant de bo l’enviessin a la quinta forca, eh? Un histèric, que interrompia tothom. Un catalanisme excloent. Tots els que no són com tu, fora.

—Manuel Delgado deia que…
—Manuel Delgado és la persona que més em critica, a mi, i per tant qui més em fa propaganda.

—Segons Delgado ell no era independentista i ara sí. I ho explicava de la manera següent: a tu el corrent d’un riu no se’t pot endur? Doncs això deia que li passava a ell amb l’independentisme. Que la força del corrent se l’enduia.
—Jo també faig això. Però jo funciono molt racionalment. Quan em diuen: ‘En el fons del teu cor ets independentista, o no?’ Doncs és que jo no funciono amb el meu cor. Jo funciono amb el meu cap. I aleshores dic, què es pot fer? Et pots equivocar. Jo no és que digui que com que m’agrada l’enrenou vaig a les manifestacions. No. Hi vaig encara que el plantejament que s’ha fet d’aquí a l’1 d’octubre crec que porta a un atzucac, perquè el conjunt d’obstacles són molts. Però molts. Poden aplicar el 155, tancar els col·legis, enviar policia. Però és que és igual. És un pas endavant. És un gest d’anar endavant. Mira, a final dels anys cinquanta, a divuit anys (a diferència dels Gerardo, i l’Ada mateix, que deien ‘nosaltres, els joves’ i tenien quaranta anys), doncs jo amb 18 anys no em considerava pas un jove, jo em considerava un quadre seriós del partit comunista. I quan em deien ‘hem de fer una vaga general per tombar el franquisme’, jo ja sabia que allò no tenia ni la més mínima capacitat, no d’enderrocar el franquisme, sinó ni tan sols que semblés vaga general. Però ho feies no solament per disciplina, ho feies perquè havies de fer alguna passa. O: ‘han detingut cinquanta companys’, deien. Doncs n’apareixien dos-cents més.

—Què creieu que passarà amb els comuns? Perquè ara tenim la seva posició, tenim la d’Albano-Dante, tenim la de Colau, que no és clara. Què passarà d’aquí a l’octubre dins aquest món?
—Amb Albano el problema és que és una personalitat narcisista i erràtica. Un dels caps de Podem, perquè Podem és centralista, en Monedero, a mi em va dir: ‘Res, quan tinguem una estona per pensar-hi, farem plegar aquest Albano.’ Ja veurem què fan. El problema que hi ha a Catalunya és amb Podem, perquè no té estructura, una homogeneïtat mínima.

—I Colau, què farà?
—Em sembla que l’Ada sempre ha jugat a favor de la consulta i el referèndum. Com que ara justament es proposa això, no crec que hagi canviat.

—Votarà que sí, com vós? O votarà que no, com Albano-Dante?
—El fet important és que vagi a votar. Ho deia Jordi Sánchez. La cosa important és anar a votar. I jo suposo que votaré que sí. Si fos amb un estat confederal, potser em podria pensar el no. Però si a un costat tinc independència i a l’altra, aparentment, quedar-nos com estem, aleshores prefereixo el sí.

—Coscubiela i Rabell. Què faran?
—Rabell, no ho sé. Però Coscubiela s’ha enrocat molt. L’Onze de Setembre, que començava la campanya electoral, vam estar tres hores en Quim Sempere i jo discutint amb en Coscubiela. I li dèiem que en aquelles eleccions el tema era el PP i Catalunya. No, deia ell. Nosaltres farem la campanya per les polítiques socials, contra el neoliberalisme. Era un partit de futbol, i ell volia jugar a bàsquet. Vaig trobar que Coscubiela cada vegada es radicalitzava més en el sentit contrari.

—No sé si a Coscubiela el convencerem amb arguments.
—Està molt tens. Com molt ressentit. I mira, Herrera, que no era independentista, sempre deia que si el govern del PP, si el bloc PP, PSOE i Ciutadans no ens deixen cap sortida, aleshores haurem d’assumir la independència. Això va dir l’Herrera, en una reunió que jo hi era. No era una reunió orgànica. Fa tres anys, just abans de l’Onze de Setembre.

—A ICV, hi militeu?
—No hi he militat mai. He estat al PSUC i durant els anys vuitanta me’n vaig anar separant. Jo sempre he votat ICV i he signat papers i manifestos.

—I per què no us heu fet de la CUP ?
—No els suporto, els de la CUP. Són els brètols de la política. I a més a més em molesta la seva estètica. M’irrita, només de sentir-la, Anna Gabriel. Són gent que només busquen el merder pel merder.

—Puigdemont?
—Em mereix respecte, en el sentit que veig que hi ha una convergència entre el que pensa, diu i fa. I això es nota. Quan algú diu allò que pensa, ho notes. I Puigdemont, allò que pensa i diu, ho aplica en allò que fa. A mi, per exemple, no m’entusiasma ERC, però Joan Tardà crec que m’hi podria entendre molt bé. En canvi Junqueras no sé si pensa, però allò que pensa no és allò que diu. Diu ara em convé això, ara em convé allò. Però Joan Tardà és molt consistent.

Font: Jordi Borja: ‘Penso donar-me de baixa de la coordinadora de Catalunya en Comú’ | VilaWeb

El sí, el no i el no ‘equidistant’

«Donat el referèndum d’autodeterminació, només el consideraran vinculant si és acordat amb l’estat. I si l’estat no l’acorda, només el consideraran vinculant si guanya el no»

Finalment, la pregunta és diferent: la forma verbal és 'Voleu' i no pas 'Vol'.

Marta Rojals

No sé pas si en els altres referèndums d’autodeterminació del món també passa: que els independentistes hagin de confrontar la campanya del sí contra dues campanyes del no: la del no directe, l’espanyolista, que diu que ‘no podeu perquè no us deixarem’, i la del no indirecte, el fraternalista, que diu que ‘no podem perquè no ens deixaran’.

En el cas del no directe, ens esperen tres mesos més del disc ratllat que el referèndum ésil·legalésil·legalésil·legal i que noesfarànoesfarànoesfarà. Això ja ho tenim, i la resposta és fer-lo. Després, surti el resultat que surti, només el consideraran vinculant si guanya el no. Fàcil. Next. El no ‘equidistant’ va a parar al mateix lloc, però per la via de la complexitat: per començar, els seus afins sí que volen un referèndum, a diferència dels que deien que era ‘pantalla passada’ i que ara volen fer un referèndum, ha-ha! –deixem uns segons per a reflexionar la filosofia. Ara bé, donat el referèndum d’autodeterminació, només el consideraran vinculant si és acordat amb l’estat. I si l’estat no l’acorda, només el consideraran vinculant si guanya el no. Superequidistant, supersobirà i superneutral. Amb raó el vice-president de l’espanyolíssima Societat Civil Catalana considera aquesta posició una ‘jugada mestra’ i ‘més efectiva que tots els discursos sobre la legalitat de Ciutadans, PSC o PP junts’. No serà aquesta humil secessionista qui posarà en dubte els interessos que més li fan gust.

Passo ara a resumir succintament un article d’ahir de Jordi Évole, una de les veus més populars de l”equidistància’: ui, referèndum d’aquí a tres mesos, on aneu amb tantes presses. Fi. Des de l’anunci de data-i-pregunta –i d’abans, però ara amb més nervis–, els equidistants han sortit a implorar la resolució del conflicte cridant la part ‘indepe’ a capitular. És una demanda que parteix del mateix relat: que els ‘indepes’ no accepten que el 27-S no van guanyar el plebiscit, que no volen reconèixer que un 48% de votants és just per imposar res, i que així no són maneres. Que referèndum sí, però ‘així no’, com va titular El Periódico el 9-N. Als ‘indepes’ sempre se’ls exigeix que facin aquesta autocrítica, i ei: molt a favor, és una pràctica saníssima. Si serveix de res, informo que amb una cerca bàsica al Google pots trobar tones d’autocrítica ‘indepe’ del color que et faci més ràbia. Ara, una cosa és l’autocrítica que fa salut, i l’altra passar-nos de mesells.

Si hem de jugar a l’equidistància, que sigui de debò: que sigui recordant que el 27-S va perdre el no, i de molt, en unes circumstàncies gens equitatives: com mai a la història, tot un estat espanyol va concórrer a la campanya d’unes eleccions ‘autonòmiques’ posant a disposició la potència dels seus recursos –mediàtics, econòmics, subterranis, aterridors– per a tombar les opcions independentistes. I amb tot, té. Si hem de ser equidistants i el 48% de votants és just per a ‘imposar’ el referèndum, el 39% que ens ‘imposà’ l’statu quo és menys que just, i el 12% de neutrals que ens ‘imposen’ –agafo aire– haver d’esperar tantes generacions com calgui perquè la fraternitat arribi a governar Espanya amb majoria absoluta i ens doni permís per a ser finalment sobirans, és moltíssim menys que just. És una condemna.

Per tant, una petició i una postdata: a tots aquests avisadors ‘neutrals’ que ara ens vénen amb sospirs de cocodril que ‘jo ja voldria votar, però així no’, que amb la data i la pregunta s’han escagarrinat que l’independentisme anés seriosament, que han sortit a la desesperada a alliçonar que molt bé, nois, heu arribat fins aquí però ara passeu a casa, sigueu responsables, ‘evitem’ el xoc, que mireu que l’estat us farà pam-pam al cul… Escolti: a mi què m’explica?! A mi què m’expliqueu, xeics?! Aneu a fer el ploricó a l’altra banda, aneu als del ‘ni puc ni vull’ amb les mateixes exigències que als del ‘votem tots’, aneu a escalfar l’orella als que no us deixen tenir el referèndum que us agradaria, ‘així sí’, martiritzeu-los amb les vostres condicions equidistants i acordades i amb totes les garanties i dos ous durs. Mentrestant, deixeu treballar en pau els que, si fos per ells, princeses, tot això ho tindríeu regalat.

La postdata: entenc que un referèndum d’autodeterminació després de tres-cents anys, tres anys més i un mes més pot semblar precipitat per als qui voldrien continuar vivint còmodament aliens a les reivindicacions històriques del país. Però els seus contemporanis independentistes, des dels que van patir la repressió franquista fins als de fa ‘només’ deu, vuit o quatre anys, no han tret la voluntat d’autodeterminació del no-res. Els vius recullen el testimoni dels morts, els que batallen avui són la continuació d’una lluita secular, resistent i a bastament documentada. I des dels inicis, profundament desigual, perquè això tampoc no s’ho han inventat els ‘indepes’. Desigual estructuralment, perquè els pobles petits no es poden inflar amb una manxa, i desigual circumstancialment, perquè per anys que passin, l’adversari sempre ha comptat amb un suport addicional que no necessitava: el dels ‘equidistants’ que només posen condicions a una banda i es fan dir neutrals.

Font: El sí, el no i el no ‘equidistant’ | VilaWeb