La via de Luxemburg inquieta Madrid

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El Consell General del Poder Judicial convida Koen Lenaerts, president del Tribunal de Luxemburg, a un acte en què dinarà amb Lesmes i Marchena

Redacció VilaWeb

L’imminent recurs de Carles Puigdemont i Toni Comín contra la Junta Electoral espanyola al Tribunal de Luxemburg ha començat a originar neguit a Madrid. Ahir, el periodista José Antonio Zarzalejos, ben connectat amb el poder polític i judicial, escrivia un article al diari El Confidencial en què demanava una euroordre immediata contra Puigdemont –article que va rebre la rèplica de l’advocat Gonzalo Boye. Avui, el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) es reuneix amb el president del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), Koen Lenaerts, amb el rerefons de la situació de Puigdemont, Comín i Junqueras.

Lenaerts es reunirà amb el president del CGPJ, Carlos Lesmes, i els cinc presidents de sala del Tribunal Suprem espanyol, entre els quals hi ha Manuel Marchena. El president del TJUE farà una conferència durant l’acte de constitució de les xarxes de cooperació judicial internacional del CGPJ. Acabat l’acte, té programat un dinar de feina amb Lesmes, Ángel Juanes –el vice-president del CGPJ– i els cinc presidents de sala del Suprem: Francisco Marín Castán –sala primera–, Manuel Marchena –sala segona–,  Luis María Díez-Picazo –sala tercera–, Jesús Gullón –sala quarta– i Ángel Calderón –sala cinquena.

Aquest acte del CGPJ i dels magistrats amb més poder del Suprem s’escau enmig de la polèmica pel vet de la Junta Electoral espanyola (JEC) a l’acatament de la constitució espanyola per poders de Puigdemont i Comín, a més de la denegació del Suprem al permís demanat per Junqueras per sortir de la presó per fer el jurament. Els casos de Puigdemont i Comín arribaran al Tribunal de Luxemburg quan Boye hi presenti un recurs i demani mesures cautelars perquè puguin assistir a la sessió constitutiva del Parlament Europeu el 2 de juliol a Estrasburg.

El tret al peu de la fiscalia

L’escrit de la fiscalia en què justifica per què no vol que el Suprem elevi una qüestió pre-judicial al Tribunal de Luxemburg, tal com demanava la defensa de Junqueras, conté una contradicció flagrant amb els arguments que ha adduït l’estat espanyol per a impedir que el president d’ERC, Puigdemont i Comín siguin eurodiputats.

El Suprem va prohibir a Junqueres de sortir de la presó per acatar la constitució espanyola com a eurodiputat electe, tràmit imposat per la Junta Electoral espanyola. La fiscalia –tal com observa el vice-president primer del Parlament de Catalunya, Josep Costa– diu que el Parlament Europeu no pot qüestionar la proclamació de la junta electoral. Publicada al BOE la setmana passada, aquesta proclamació dels eurodiputats electes inclou Puigdemont, Junqueras i Comín. En conseqüència, segons Costa, la fiscalia admet que el jurament de la constitució ‘no té gens d’importància’, perquè el fet que compta és la publicació dels resultats, que és inalterable.

Josep Costa @josepcosta
Sense que serveixi de precedent, la Fiscalia avui té raó en una cosa. Això del jurament de la Constitució no té cap importància. El que val és la publicació dels resultats. Ni el Parlament Europeu ni ningú no pot alterar la llista de diputats proclamats per la Junta Electoral.

Aquesta afirmació que fan els fiscals Cadena i Zaragoza connecta justament amb l’argumentari que ha desplegat Boye d’ençà que es va anunciar la candidatura de Puigdemont, Comín i Ponsatí a les eleccions europees: que l’acatament de la constitució espanyola a Madrid és un tràmit que no és decisiu per a ser eurodiputat; que allò rellevant és la proclamació dels eurodiputats electes per part del BOE, tal com va passar ara fa una setmana. Avui Boye aprofundia en l’observació que va fer Josep Costa:

Gonzalo Boye ✔@boye_g
Si la fiscalía va a basarse en el informe de Drexler la llevan clara:

Gonzalo Boye
✔@boye_g @josepcosta
fíjate que la Fiscalía comienza a darnos la razón... se refiere a los resultados publicados en el BOE el viernes 14 de Junio:
 

Gonzalo Boye ✔@boye_g
En resposta a @boye_g @josepcosta
fíjate que la Fiscalía comienza a darnos la razón... se refiere a los resultados publicados en el BOE el viernes 14 de Junio:

Gonzalo Boye ✔@boye_g
@josepcosta definitivamente Fiscalía nos da la razón... lo realmente valido es lo publicado en el BOE:

Tot això passa amb un creixent neguit entre els opinadors més influents del Madrid del poder polític. El perodista José Antonio Zarzalejos feia una crida perquè el Suprem activés de nou una euroordre contra Puigdemont. Reconeix que ‘Puigdemont erosiona la reputació de la democràcia espanyola des de Waterloo’, que la situació del president a l’exili ‘comença a plantejar qüestions delicades de naturalesa jurídica i política, i una altra de més greu de comprensió internacional de la situació en què es troba’. Demana l’extradició per més que només fos possible per malversació, i que s’afanyi, que ho faci abans el cas sobre els drets de Puigdemont com a eurodiputat no arribin a les mans del Tribunal de Luxemburg.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/via-luxemburg-inquieta-madrid/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Això de la nació | Pau Miserachs

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Diuen que nació és una comunitat d’homes i dones que viuen en un mateix territori, que tenen un origen comú, unes institucions comunes, una mateixa llengua, que valoren el seu propi passat, i que s’estima ella mateixa tal com és.

La nació és, tanmateix, una comunitat de consciència que objectivament vincula els seus membres i és també una comunitat de cultura.

L’historiador Pierre Vilar deia que Catalunya va ser des dels segles XII i XIV un

esbós precoç d’estat-nació, que altres reconeixen dotat d’un constitucionalisme medieval i defensor de l’estat de dret.

Catalunya i Aragó es van reunir confederalment en el segle XII. No hi va haver mai una absorció d’una per l’altra i la gran veritat és que cada poble mantingué les seves institucions i lleis, sense immiscir-se una en l’altra.

Monarques barcelonins foren reis d’Aragó, però segons Ferran Soldevila, restaren fidels a la catalanitat. Els reis catalans d’Aragó conservaren per tant la seva catalanitat.

A Aragó es parlava l’aragonès, que era un dialecte del castellà, i els reis catalans quan es dirigien al poble aragonès els parlaven aragonès. Mai no es va produir una primacia catalana, malgrat els equívocs històrics que analitzava Maurici Serrahima, que encara avui dia mantenen els dirigents autonòmics aragonesos.

Amb la unió de les corones de Castella i Aragó no es va produir cap canvi en l’existència de Catalunya, ja que era una unió merament dinàstica, no de pobles, i cada un conservava les seves pròpies institucions i llengua.

L’únic canvi fou el desplaçament del centre polític del Mediterrani a l’Atlàntic.

El gran error de les monarquies hispàniques posteriors fou pretendre reduir els regnes que componien Espanya a l’estil i les lleis de Castella.

Els segles XVI i XVII demostraren les conseqüències d’aquest error. L’atac

assimilista fou reprès pel rei Felip V, el primer rei de la casa de Borbó, intentant imposar l’estat centralitzat, perseguint posar fi a la nació catalana en ocasió de la guerra de Successió (1700-1714).

Però no es va poder amb la vitalitat nacional catalana.

Tampoc van poder Gil Robles, Negrín, ni Franco, com ara tampoc ha pogut l’Estat espanyol, que ha passat el seu autoritarisme de mans conservadores a mans socialistes.

La nacionalitat catalana ha sigut i és encara objecte d’una repressió incomprensible en una societat democràtica moderna obligada a respectar els drets de les minories nacionals.

L’anticatalanisme és avui passional, mostra d’una catalanofòbia impensable després de 40 anys de democràcia constitucional.

Però els moviments de masses, el boom del llibre català i els mitjans de comunicació en català consoliden la consciència de la identitat catalana resistint a totes les temptatives del poder central.

Partits anticatalans han intentat recentment asociar immigrants a la proposta de destrucció de la catalanitat i hegemonia de la cultura castellana a Catalunya, fent els possibles per fracturar la societat catalana per qüestió de la llengua i dels sentiments de la llar perduda amb la immigració.

Els altres catalans que deia Paco Candel, però avui arrelats a Catalunya, participen obertament en la construcció de la Catalunya de tothom.

Els que han patit haver de deixar el seu petit món per fugir de la miseria comprenen perfectament els catalans.

Aquesta responsabilitat compartida segueix exigint el compromís de fer de Catalunya una nació justa, sense discriminacions per a tots els que hi viuen i treballen.

Pau Miserachs

Font: http://carrostia.blogspot.com/2019/06/aixo-de-la-nacio.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Dels Maragall i els cordons sanitaris | Antoni Strubell i Trueta

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Antoni Strubell i Trueta

Quan pensem en la família Maragall –Joan, Pasqual i Ernest–, a molts catalans ens ve al cap una història d’èxit i popularitat. Els veiem com a homes que han gaudit d’un ample reconeixement social. Així recordem Joan Maragall –amb tants carrers de les nostres ciutats merescudament dedicats– com a gran figura de la cultura catalana. Per altra banda veiem el seu net Pasqual com a artífex –amb el seu germà Ernest– dels Jocs Olímpics de 1992, primer president socialista de Catalunya i màxim impulsor de l’actual Estatut. Però és correcta aquesta percepció? Realment podem parlar d’una nissaga d’acceptació universal i inestroncable?

Si sortim de la bombolla de bondat catalanista en què vivim, constatem amb sorpresa que cadascun d’aquests Maragall ha acabat essent en gran mesura indigerible per a l’establishment. Inclús per aquell sector que inicialment els semblava acceptar, adorar, fins i tot. És el cas de Joan Maragall. Cal no oblidar l’efecte que va tenir el seu rebuig als Fets del ¡Cu-Cut! –l'"A por ellos" de 1905–, el seu suport a Solidaritat Catalana i el seu decantament cap al catalanisme. Es diu poc però cal recordar que l’any 1902, en plena maduresa, va ser processat pel contingut d’un article, “La patria nueva”. El seu posicionament va significar la ruptura, en dos temps, amb el Diario de Barcelona, on publicava els seus articles. Recordem que uns anys abans (1898), un ampli sector unionista havia arrufat el nas a la seva Oda a Espanya –significativament citat per Meritxell Borràs al judici del procés– que acabava amb un eloqüent “Adeu, Espanya!”.

El tractament que ha dispensat l’establishment als Maragall, lluny de l’adhesió al relat d’èxit que algun distret es podria imaginar, ha acabat sent d’una intolerància insospitada

Quant a la seva percepció des d’Espanya, per molt que se’ns parli de la correspondència amb Unamuno o Ortega y Gasset, el cert és que de reconeixement, poc. Va haver d’esperar un decret de darrera hora de l’alcaldessa Carmena, amb l’excusa de l’aplicació de la Llei de memòria històrica l’any 2017, per tenir un trist carrer a Madrid.

I de Pasqual Maragall, què no podríem dir? Podria semblar, a segons qui, una figura incontrovertible del nostre temps. Però com va acabar el seu pas per la presidència de la Generalitat? Al meu llibre El moment de dir prou (2008) dedico un capítol a descriure la rocambolesca defenestració que en feu un PSC cada cop més abocat a l’annexionisme i a la defensa del règim borbònic del 78. Amb tot el que li havia costat al PSC arribar a la presidència de la Generalitat, el partit –sota ordres de Zapatero– no va dubtar a desfer-se del president que un més alt índex de popularitat havia adquirit. El van trinxar des de les editorials del diaris que, en principi, havien estat de la seva pròpia corda, El País i El Periódico. És un fet inaudit, només explicable pel cordó sanitari que el PSOE i el PSC aixecaven davant el catalanisme conseqüent i el seu nou Estatut, autorecorregut per Montilla encara amb la tinta fresca. A qui pot estranyar la massiva fugida que feren els catalanistes d’un partit que el mateix Raimon Obiols va descriure com a “peña rociera”? Que és el que ha acabat sent amb Iceta, Montilla i Zaragoza, tal com s’acaba de veure amb l'escandalós pacte Colau-Valls-Collboni.

Però és Ernest Maragall, figura emblemàtica d’aquella massiva fugida, qui més clarament il.lustra avui la persistent censura de l’establishment unionista als Maragall. Quan els socialistes dicten que cal fer un mur de contenció per treure l’alcaldia de Barcelona a Ernest Maragall, és l’establishment qui parla. Un establishment immobilista que abraça des del Círculo Ecuestre i el trànsfuga Celestino Corbacho fins a una Ada Colau que ha resituat el seu concepte d’equidistància no entre unionistes i sobiranistes, sinó entre Collboni i Valls, a qui deu l’alcaldia. És ella que marca el tall de l'“antes roja que rota”, que exclou el margallisme en una nova operació beneïda i financiada per l’establishment unionista.

El tractament que ha dispensat l’establishment als Maragall, lluny de l’adhesió al relat d’èxit que algun distret es podria imaginar, ha acabat sent d’una intolerància insospitada. Han arribat a crear el que anomenen “cordons sanitaris” al seu voltant, expressats en el processament a Joan el 1902, la defenestració de Pasqual el 2007 i l’acord Colau-Valls de 2019. Els Maragall han acabat foragitats per un establishment annexionista, radicalment al·lèrgic a la seva heterodòxia i intolerant amb l’evolució del seu creixent compromís amb els drets de la nació catalana.

El fet que Espanya i la Catalunya unionista no hagin assumit els Maragall demostra fins a quin punt la discrepància resulta indigesta al constitucionalisme. Però sobretot ens ve a recordar fins a quin punt resulta insuperable la incompatibilitat entre la sensibilitat política espanyola i la catalana. Si el constitucionalisme espanyol no pot assumir els Maragall, quin aspecte de la catalanitat real pot dir que assumeix més enllà de la barretina de Josep Bou?

Font: https://www.elnacional.cat/ca/opinio/antoni-strubell-maragall-cordons-sanitaris_395590_102.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

L’independentisme sobreviu a les punyalades | Pere Martí

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La crisi de Barcelona ha eclipsat el creixement de l'independentisme en nombre de batlles i el fracàs espectacular de Ciutadans

Pere Martí

Greuges. Si després dels pactes municipals els partits polítics independentistes es dediquen a mirar-se el melic, trobaran greuges per a estar tot l’estiu fent-se retrets. Tant Junts per Catalunya com ERC tenen motius per a estar enfadats amb el seu soci de govern perquè en alguns municipis s’han dedicat a fer-se la traveta, o directament el ridícul, com a Santa Coloma de Farners. És cert que s’han pres batllies mútuament, però aquí el balanç és clarament favorable a ERC, que ha desplaçat Junts per Catalunya a 26 municipis, mentre que a la inversa només n’hi ha 7. Així i tot, Junts per Catalunya manté 370 batllies i ERC puja a fins a 359. La CUP en té 19, quatre de les quals pactades amb el PSC. Aquí tothom ha fet de les seves.

Però si els partits independentistes no miren el mapa amb ulls partidistes, hi descobriran que l’hegemonia és indiscutible. El PSC obté 89 batllies, encara que hagi jugat a dividir l’independentisme. Els comuns només 16, el PP una, la de Pontons, que és un problema de caciquisme local, i Ciutadans cap. El partit d’Arrimadas no arrela a Catalunya i ha trencat la coalició amb Manuel Valls, que manté els tres regidors que permetran a Ada Colau de tenir majoria absoluta. Després de ser la força més votada a les eleccions del 21-D, Ciutadans cau en picat. I alguns altres cauen més lentament.

Si es mira l’evolució de les darreres quatre eleccions municipals, el PSC ha passat de 276 batllies a les municipals de 2007, a 196 el 2011, 122 el 2015 i 89 ara. Una és Badalona, on la candidatura independentista de Dolors Sabater ha preferit lliurar-li la batllia abans que la tingués el PP de Xavier Garcia Albiol; Sabater ha fet a la inversa que Colau: prioritzar els principis damunt de la poltrona. Una altra és la de Sabadell, on el PSC va pactar amb els comuns per prendre el poder a ERC. El PSC manté la  força a ciutats importants del Baix Llobregat i a Santa Coloma de Gramenet, però és molt lluny d’on havia estat, tot i que era un moment favorable, electoralment, després de la victòria de Pedro Sánchez a Espanya.

L’efecte Barcelona ha eclipsat la realitat: al Principat l’independentisme guanya terreny. La jugada d’Ada Colau d’arrabassar la batllia a Ernest Maragall ha tingut un fort impacte polític i fins i tot sentimental, especialment entre les bases republicanes, que veurem si continuen emblanquint una batllessa capaç de pactar amb la dreta per conservar la cadira. Colau n’és conscient i per això avui ha corregut a penjar el llaç groc a la façana de l’ajuntament. No calia que l’hagués despenjat, però si la Junta Electoral espanyola li hagués obligat, com va passar a la Generalitat, el llaç el podia haver tornat a penjar l’endemà de les eleccions, com va fer el president Quim Torra, no pas l’endemà de pactar amb el PSC i Manuel Valls.

Tancat el cicle electoral, l’independentisme manté l’hegemonia a totes les convocatòries: les municipals, les europees, les espanyoles i les catalanes. Governa a la majoria de municipis, té majoria absoluta al parlament i pot tornar a ser decisiu a Madrid. I això ho fa dividit, enfrontat i sense direcció estratègica conjunta. El dia que hi hagi unitat es podrà demanar que es traslladi a l’àmbit local, però mentre les direccions dels partits siguin incapaces de pactar un mínim full de ruta compartit, no es pot demanar a les seccions locals que segueixin unes línies conjuntes. Ara com ara, l’electorat resisteix, però l’exemple de Barcelona hauria de fer obrir els ulls dels partits. Ja fa temps que en l’àmbit polític i judicial s’intenta frenar l’independentisme, amb repressió, guerra bruta i, com s’ha vist, pactant amb el diable quan cal. Aquesta vegada els danys han estat menors, però no es pot encarar una sentència com la que dictarà el Tribunal Suprem amb aquest caïnisme tan descarnat. Tret que es vulgui, justament, que no passi res.

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/lindependentisme-sobreviu-a-les-punyalades/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial