Adolf-Hitler-Stiftung

Cap altre país europeu permetria una fundació com la Francisco Franco, dedicada a lloar el llegat del dictador

JOAN B. CULLA I CLARÀ

Traducció de l'article publicat el 8 FEB 2013 a "El País"

Mentre assistim atònits al final d'una època, a l'enfonsament de tota una estructura politico-institucional, hi haurà qui cregui que, fora de denunciar la corrupció i les seves conseqüències, tota la resta és frívol i improcedent. No obstant això, sostinc que la degeneració de l'actual sistema polític no és només dinerària, sinó també moral; que la Segona Restauració espanyola arrossega els efectes de certs pecats originals, entre ells una pèssima assumpció i una pitjor gestió del seu passat històric immediat, d'això que alguns van anomenar amb eufemisme "el règim anterior".

Aquests últims dies ha passat discretament la notícia que la Fundació Nacional Francisco Franco, en l'editorial del seu butlletí electrònic amb data febrer de 2013, denuncia "cómo un Parlamento liliputiense y estrambótico proclama contra Dios, contra la naturaleza, contra la historia, contra la ley y contra el sentido común, la desintegración de España", en referència a la declaració sobiranista aprovada per la cambra catalana el passat 23 de gener. El fet no té res de sorprenent si considerem que, ja l'octubre passat, l'entitat reclamava la intervenció de les Forces Armades per posar límit al secessionisme, i suggeria "destituir al presidente/delincuente de la Generalitat, detenerlo y juzgarlo". Afegim que, en els texts de l'esmentada fundació, s'al·ludeix rutinàriament al Partit Nacionalista Basc com "el colectivo que pastorea la región vascongada", o es fa referència a un tal "Enrique Prat de la Riba, padre del aldeanismo catalán".

No, que la ultradreta s'expressi com ultradreta no ha de cridar-nos l'atenció, encara que té gràcia que els hereus i corifeus del colpista del Ferrol, els que no perden ocasió de injuriar el "régimen instalado en España en 1978”", apel·lin contra el sobiranisme català al "cumplimiento de la ley en el marco constitucional". El que resulta insòlit és que, 35 anys després de l'entrada en vigor de la tan invocada Carta Magna, existeixi i funcioni amb plena normalitat en un país de l'Europa democràtica una fundació consagrada a exaltar el dictador que va mantenir subjugats als espanyols durant gairebé quatre dècades; una entitat que segueix descrivint aquella ominosa època com "el mejor periodo de la historia de España desde los Reyes Católicos".

s'Imaginen vostès una Adolf-Hitler-Stiftung que, a Alemanya, propagués les bondats del Tercer Reich i del seu Führer? O una Fondazione Benito Mussolini (Berlusconi potser la finançaria, però no s'hi atreveix) que recordés als italians les grans obres públiques executades sota el Duce? O una Fondation Philippe Pétain per difondre les excel·lències del règim de Vichy? O una Fundaçao António d'Oliveira Salazar que aprofités l'actual crisi portuguesa per reivindicar el salazarisme ...?

Naturalment, cap d'aquestes entitats existeix, perquè ho impedeixen les lleis i el decòrum polític dels països respectius. En canvi, la Fundació Nacional Francisco Franco no només existeix, sinó que segueix custodiant els 30.000 documents originals de l'arxiu del dictador, documents que, en qualsevol país decent, serien de titularitat pública; i, amb aquest pretext, ha rebut al llarg de les últimes dècades generoses subvencions per part de l'erari públic. I té com a presidenta a Carmen Franco Polo, a la qual l'actual cap de l'Estat, en la primera setmana del seu regnat, va atorgar el títol hereditari de duquessa de Franco amb Grandesa d'Espanya inclosa; s'ignora per agrair-li quins serveis. I compta entre els seus patrons, verbigràcia, al sogre de l'actual ministre de Justícia ( Alberto Ruiz Gallardón en el moment de ser escrit l'article). I, tot i negar que "la seva activitat o objectius siguin d'adscripció política o partidista", conrea amb tota impunitat l'apologia del feixisme.

Com és que ens estranyem després que el Diccionari Biogràfic Espanyol de la Reial Acadèmia de la Història -regat i abonat pels contribuents amb més de 1.000 milions de les antigues pessetes- sigui tan benèvol amb Franco i tan indulgent amb els franquistes? Com és que ens sorpren que fins i tot José Luis Rodríguez Zapatero, el nét del capità Lozano, impulsés una Llei de la Memòria Històrica de la senyoreta Pepis?

El tumor del franquisme, no extirpat a temps, ha fet metàstasi.

Adolf-Hitler-Stiftung | Cataluña | EL PAÍS

ENCARA QUE L'ESTAT NEGUI LA REALITAT | Suso de Toro

SUSO DE TORO

Encara que l’Estat negui la realitat / GETTY

Els mitjans de comunicació construeixen i ordenen la vida social d’un país. Buscant informació en mitjans espanyols -és a dir, madrilenys- i catalans, constato cada dia que informen i retraten dos països diferents.

Els mitjans espanyols estan molt preocupats per Amèrica, Trump i Veneçuela fonamentalment i, pel que fa al més proper, per la infanta Cristina, encara que en cap moment qüestionen la monarquia, inqüestionable com el fred a l’hivern. Als mitjans catalans, particularment els que són en català, el tema principal és l’estat del conflicte polític entre la Generalitat i l’Estat. Per al futur, si es vol acceptar la realitat, cal partir d’aquesta evidència que retraten i construeixen diàriament els mitjans de comunicació: es tracta de dos països diferents i amb interessos enfrontats.

Precisament, els mitjans són part d’aquest enfrontament. Fa anys polítics bascos van qualificar els mitjans de comunicació madrilenys de “Brunete mediàtica” per referir-se al seu caràcter d’armes polítiques partidàries, i això han sigut i són en aquest conflicte. Tant els mitjans públics com els privats han compartit agenda i directrius, competint entre ells en bel·ligerància i guanyant-se a pols el seu descrèdit com a mitjans informatius.

Tancant-se a informar sobre les diferents versions en aquest conflicte, no permetent que s’expressi el punt de vista majoritari a la societat catalana però, en canvi, atacant-lo diàriament de totes les maneres, van mostrar el que han sigut sempre: defensors i instruments dels interessos de la cort madrilenya. Sigui el que sigui Espanya en el futur, no té veritables mitjans de comunicació; els que mostren l’altra cara d’aquesta realitat impostada són minoritaris.

Aquests mitjans expressen una estratègia dirigida per la dreta espanyola -el PP-, però a la qual va junyit el Partit Socialista a causa de la seva crisi històrica, d’interessos particulars dels seus dirigents actuals i, també, de la mateixa ideologia espanyolista. A més de l’ocultació de les raons i arguments del Parlament català, aquesta estratègia educa la població espanyola en l’estigmatització d’aquesta ciutadania catalana mobilitzada.

Diàriament escamotegen que milions de persones demanen decidir el seu futur com a nació i ho transformen en un plet d’uns polítics catalans contra l’Estat. El següent pas és participar en una guerra bruta per desacreditar aquests polítics. De les clavegueres de l’Estat apareix un compte a Suïssa d’un alcalde, i si no ja apareixerà un pen drive o el que sigui en el moment oportú. I, el més greu: participar a desacreditar les institucions catalanes. Per a això s’al·lega que estan dirigides per aquests polítics als quals s’ha difamat prèviament i als quals se’ls nega reconeixement. Això fa el president del govern Rajoy, responsable i executor a tots els nivells d’aquesta estratègia, quan parla de “recuperar les institucions catalanes”. Es refereix a substituir els actuals representants escollits per la ciutadania que les governen per altres de submisos a la seva estratègia.

Per no reconèixer la legitimitat de la Generalitat cal amagar a la població espanyola que aquesta institució de govern existia abans de la sagradaConstitució vigent, i que no se’n deriva. Aquesta ocultació permet reduir l’autogovern català a una mera descentralització de l’administració de l’Estat i, com a conseqüència, fa creure a la ciutadania que és legítim que el govern espanyol, servit per un Tribunal Constitucional modelat ad hoc, pugui suspendre l’autonomia.

Naturalment, com en tot conflicte, es combat dins i fora, i a l’estratègia de descrèdit de la Generalitat hi contribueixen les forces econòmiques i polítiques tant de dretes com d’esquerres que són partidàries de l’ statu quoa Espanya. Les institucions de l’estat espanyol, des del govern fins a la justícia usada sectàriament, mereixen tot el descrèdit, però això no els resta poder, ja que l’Estat existent no es veu qüestionat, però el Parlament i la Generalitat catalans sí que són explícitament amenaçats en la seva existència cada dia.

No obstant això, ja res no serà igual i en aquest conflicte tots ens retratem. Un conflicte que afecta l’Estat concerneix tota la seva població, per això l’Estat centralista, amb els seus poders, actua per enfrontar l’opinió espanyola contra la catalana, degradant-nos a tots, i per això és realment preocupant i trista la resposta dels intel·lectuals espanyols a aquest dilema democràtic. Excepte veus minoritàries, en conjunt la intel·lectualitat espanyola o bé calla o bé subscriu la postura de l’Estat. La convenient invocació a Pujol o al famós tres per cent serveix per justificar el que resultarà complicitat quan l’Estat actuï contra Catalunya. La intel·lectualitat espanyola està arribant molt tard a comprendre que el que es juga no és que els catalans puguin decidir o no, sinó l’existència de la democràcia a Espanya. I no comprèn que es fa còmplice de l’estigmatització de la majoria dels catalans sota l’argument infamant que “volen separar-se per viure millor”, com raonava fa uns dies un polític socialista espanyol. Tant és que l’autogovern català no doni per pagar la renovació de mobiliari a les famílies d’aquesta comunitat o comprar un ordinador a tot el seu alumnat.

Des del punt de vista democràtic, tant en el pla dels sentiments com en el de les conviccions, Espanya ja ha perdut Catalunya, només pot sotmetre-la per la força. No sé com es desenvoluparà aquest procés en marxa, és evident que Espanya és una societat anèmica d’energia cívica i seguirà sent un regne subjectat des de la cort sense veritable capacitat de regenerar-se. I no sé quina forma juridicopolítica tindrà Catalunya en el futur ni quina serà la seva relació amb aquest Estat, dins o fora. Però el que és evident és que ja no és Espanya, és un altre país per voluntat pròpia a gairebé tots els efectes, i això no té marxa enrere.

El Regne d’Espanya podrà creure que pot seguir sent el mateix de fa set anys, però Catalunya ja no és la mateixa des que va emergir un subjecte polític de milions de ciutadans i ciutadanes. Tot i que Espanya negui la realitat, Catalunya està empoderada i és una nació. I això sí que ho sé segur.

Font: Encara que l’Estat negui la realitat (Suso de Toro)

No ho té gens fàcil

"Una monarquia blindada, un règim tancat per dalt (i per baix) amb majories electorals amplíssimes, una caixa de la seguretat social buida,... Això és el que ens espera als catalans si ens quedem a Espanya"

Eduard Voltas

La setmana que Eduardo Inda ens va dir que som molt pitjors que la ETA, que Josep Piqué ens va dir feixistes i que la fiscal Magaldi va mentir per generar el clima que permet a Inda i Piqué dir el que diuen i a l’estat justificar la repressió; la setmana que el TC va tornar a suspendre una resolució del Parlament i va amenaçar-ne la presidenta i els membres de la Mesa, que Alfonso Guerra va marcar el camí de la suspensió de l’autonomia i que vam saber que l’estat paga obres de l’estació d’Atocha amb fons del corredor mediterrani; la setmana que vam escoltar més àudios de la Operación Cataluña, guerra bruta pagada amb diners públics i controlada des de la Moncloa; aquesta setmana plena d’amor a la democràcia, a la veritat, al sentit comú i a Catalunya, es clou simbòlicament amb el millor dels recordatoris sobre el caràcter i els límits del règim del 78: la infanta, absolta.

Miro de posar-me en el lloc d’un hipotètic cap de campanya del No en el referéndum-que-no-se-va-a-celebrar-porque-es-ilegal, i la veritat és que m’angoixo. Penseu en ell. Té al davant uns tios que sí, que sovint van a la grenya entre ells, però que venen esperança en un futur millor, més democràcia, més justícia social, l’oportunitat de fer un país nou partint gairebé de zero, de controlar els propis recursos... I ell, què pot vendre en positiu? Imagineu-vos-el reunit amb els líders polítics del No, implorant-los que li donin alguna cosa més enllà de les amenaces i la por.

Una monarquia blindada, un règim tancat per dalt (i per baix) amb majories electorals amplíssimes, un Tribunal Constitucional i un Consell General del Poder Judicial escollits per quotes dels partits del règim, una caixa de la seguretat social buida, línies d’AVE inversemblants, nacionalisme espanyol creixent i recentralització accelerada. Això és el que ens espera als catalans si ens quedem a Espanya, i aquest és el material que té sobre la taula l’hipotètic cap de campanya del No en el referéndum-que-no-se-va-a-celebrar-porque-es-ilegal. No, certament no ho té gens fàcil.

Font: El Món | No ho té gens fàcil

Un cas Scala contra l’independentisme?

«Poden intentar el que vulguen, però ara guanyar ja només depèn de nosaltres, de la nostra fermesa, de la nostra calma, de la nostra seguretat, dels nostres somriures»

Per Vicent Partal

El dia 15 de gener de 1978 al matí una manifestació convocada per la CNT va recórrer Barcelona. Era per a oposar-se als pactes de la Moncloa, signats feia poc, en què la majoria dels sindicats de classe havien acceptat d’asseure’s al costat del govern nascut de la transició. Entre els sindicats importants que no acceptaven aquells acords, la CNT era el principal.

Acabada la manifestació, algú va llançar uns còctels Molotov contra el restaurant i sala d’espectacles Scala, al xamfrà de Consell de Cent i passeig de Sant Joan. De resultes d’aquell llançament, es va botar foc a l’edifici, l’incendi el va destruir i hi causà la mort de quatre treballadors. Immediatament, el govern espanyol va acusar la CNT de terrorisme, acusació reforçada per la major part de la premsa i acceptada acríticament per la majoria de partits democràtics. Van detenir uns quants militants d’aquest sindicat, que, després d’un judici ple d’irregularitats, foren condemnats a disset anys de presó. L’atemptat va estroncar la progressió de la CNT a Catalunya, gràcies a una campanya de criminalització com no s’havia vist mai. Ja no se’n va recuperar.

Però tot va ser massa estrany. Els pèrits, per exemple, van demostrar que hi havia sofre en zones del local on era impossible que haguessen arribat els còctels Molotov i l’edifici va ser ensorrat d’una manera precipitada i anormal abans que els forenses el poguessen inspeccionar. Tres anys després i amb molt de treball, es va poder demostrar que l’atemptat havia estat dirigit i preparat per un confident que estava a les ordres de la policia espanyola, de nom Joaquín Gambín. Gambín finalment fou condemnat a quatre anys de presó i a quatre anys més per un altre cas, però mig any després de ser dictada la condemna ja era al carrer, en llibertat provisional.

Aquells anys de la transició van anar plens de casos estranys, de moviments i situacions incomprensibles, o bé únicament comprensibles per l’efecte desitjat: eradicar els moviments opositors als pactes entre el franquisme i els partits democràtics moderats. L’estat va demostrar aleshores que, si calia, era capaç de fer qualsevol cosa per arruïnar els seus adversaris polítics, fins i tot servint-se del terrorisme, com es provà i es demostrà anys més tard amb els GAL.

Però abans, gràcies al cas Scala, vam aprendre que una acció en teoria molt radical i trencadora podia ser en realitat un instrument repressiu en mans de la reacció, una trampa planificada mil·limètricament. I també aprenguérem que importava molt poc que la veritat arribàs finalment, perquè l’efecte ja s’havia aconseguit: la CNT va deixar de ser un gran sindicat per culpa d’una acció planificada i executada per un confident de la policia.

Ara l’aprovació del pressupost de la Generalitat i possiblement també la important reacció internacional contra el judici del 9-N ha causat molt de neguit a Madrid. A Madrid i també en aquella Barcelona que vol impedir la independència com siga. Veuen que, d’opcions, ja els en queden ben poques: la gent no s’espanta per les amenaces, el govern es manté ferm en la decisió de convocar el referèndum, les possibilitats d’aturar el procés per la via judicial són cada volta més poc creïbles i aquella idea que tenien que al final estaríem sols contra la comunitat internacional ja no se l’empassen ni ells.

Supose que és per tot això que aquests darrers dies alguns polítics i mitjans espanyolistes han començat a travessar una barrera molt delicada i important: afirmen que a Catalunya s’exerceix la violència contra els no independentistes, per mirar de fabricar una mena de cas Scala del no-res. El lamentable espectacle de la fiscal en cap de Barcelona assegurant que havien passat coses que el vídeo dels fets desmenteix rotundament és molt greu, però també extraordinàriament significatiu.

És normal que la gent s’indigne quan veu l’actuació d’aquesta senyora. Però precisament perquè la qüestió és tan greu, crec que fóra bo que tothom tingués molt en compte tres factors.

En primer lloc, que no es pot donar cap excusa als qui voldrien que la violència esclatàs per poder-la fer servir contra nostre. Ni la més petita. Ells no en necessiten, d’excuses: manipularan tant com faça falta i si cal, com a darrer recurs, fabricaran un cas. Però precisament per això és molt important que ningú no els facilite la tasca en cap sentit. Políticament, no hi ha cap necessitat de dir ni una sola paraula sobre aquesta senyora. No cal ni qualificar-la. No treu cap a res al·ludir en piulets poc pensats al seu físic i encara menys al seu estat mental. No guanyarem el referèndum gràcies a cap injúria ni, molt menys, gràcies a cap desqualificació aparentment abrandada. Això no va així. De manera que, si us plau, mesureu cada paraula que pronuncieu, cada cosa que escriviu i fins i tot cada mirada que feu. Abans de fer res, penseu si en realitat no els feu un favor. Estan acorralats al fons de la cova, sense cap pla mínimament creïble. No els faciliteu l’evasió alimentant l’última esperança que els resta.

El segon element que cal tenir en compte és que hi ha batalles estèrils en què val més no entrar. L’estat juga brut i jugarà més brut encara; aquests dies ho veiem de sobres. Els uns aguantem les mentides evidents, l’operació Catalunya i els judicis pre-fabricats, mentre els altres dormen tranquils encara que es vaja revelant el seu paper en la confecció de proves falses. Però no us sulfureu per això ni us escarrasseu més del que és raonable perquè brille la veritat. És clar que hem de denunciar-ho, evidentment que hem d’aportar tantes proves com puguem per a documentar-ho. Però no necessitem convèncer de res els qui no volen ser convençuts. Ara ja no. Una part minoritària de la societat catalana i segurament la majoria de la societat espanyola no volen veure la realitat a cap preu ni per res del món, de manera que no hi perdem temps ni energies, però sobretot no ens sentim de cap manera provocats per la seua opacitat. A nosaltres ja només ens importa mantenir a aquesta banda del debat la majoria de la societat catalana i continuar guanyant punts davant l’opinió pública internacional.

I el tercer element a retenir. Si hem arribat fins ací, mal que bé, tots sabem que ha estat gràcies a uns quants factors que han marcat la diferència: hem posat arguments i més arguments sobre la taula, ens hem carregat de raons amb molta paciència, hem sumat i sumat i sumat obsessivament sense demanar a ningú d’on venia ni què havia fet abans, ens hem donat les mans no tant com voldríem però sense dubtar-ne quan ha calgut i hem somrigut una vegada i una altra i una altra. Doncs bé, aquests mesos vinents necessitarem tot això més que mai i necessitarem a més unes dosis d’unitat i seguretat en nosaltres mateixos superiors a les que hem sostingut fins ara. El moment és greu i els errors que hem comès en algunes altres ocasions, sobretot l’excés de partidisme anecdòtic, ara el podríem pagar molt car. Haurem d’aguantar molt. Però sabem que és el moment final, amb data de caducitat al calendari, i que els forts som nosaltres, que som els qui hem girat el país com un mitjó en cinc anys, davant la seua evident desesperació. Ells poden intentar el que vulguen, però ara mateix, des del 27-S, guanyar ja només depèn de nosaltres, de la nostra fermesa, de la nostra calma, de la nostra seguretat, dels nostres somriures i del nostre encert. Per això ells es regiren tant, per això somnien que nosaltres ens equivocarem i els donarem l’aire que els falta i per això ens provocaran un dia i un altre i encara un altre. Siguem-ne conscients i actuem en conseqüència.

Font: Un cas Scala contra l’independentisme? | VilaWeb

Estem avisats - Joan M. Pou