Catalunya - Espanya: Mons paral·lels

L'Estat perdria un 30% del PIB si Catalunya marxés. Mentre a Espanya l'ocupació que es crea és precari i el fons de pensions està a punt d'esgotar

Luis de Guindos va reconèixer que l'Estat pot perdre el 30% del PIB si Catalunya s'independitza. EFE-AD

Josep Huguet

Un dels últims descobriments de l'astrofísica assenyala l'alta probabilitat de dos universos (com a mínim) paral·lels des del Big Bang. En un, del qual som conscients, el vector temps va en una direcció. A l'altre va al revés. Personalment, m'entusiasma cada nou descobriment que qüestiona l'antropocentrisme i el terracentrismo de les teories vigents fins ara.

Serveixi aquest apunt universal i galàctic per aterrar en una realitat propera i prosaica on s'estan consolidant dos mons paral·lels cada vegada més distants i amb el vector temps contraposat: la realitat espanyola i la catalana.

A Catalunya, totes les dades de noves inversions, de creixement de les exportacions, d'increment de turistes, de resultats internacionals i de la investigació superen rècords històrics en els primers mesos del 2017. El ministre Luis De Guindos, a l'arribada d'una reunió del Consell de Ministres de Finances de la UE, va dir que la independència de Catalunya implicaria una pèrdua econòmica del 25 o el 30% del PIB, cosa que el Govern espanyol "no deixarà que mai passi (...) Seria un pas enrere de conseqüències que no vull ni imaginar (...) amb un empobriment brutal i que el Govern espanyol no admetrà ".

Si el govern es mou perquè Catalunya no es vagi és per la pèrdua de riquesa dels espanyols

Tot i l'ambigüitat de les declaracions de De Guindos, queda clar que si el Govern espanyol es mou no és per la pèrdua de riquesa dels catalans, sinó per la pèrdua de riquesa dels espanyols, especialment de l'Estat i els seus aparells, si Catalunya se'n va. De forma gens curiosa, la premsa espanyolista posava en els titulars que la pèrdua del 30% s'adjudicava a Catalunya; afirmació de la qual qualsevol alumne de primària sabria descobrir-ne la falsedat.

Estudis de professors universitaris com Ros Hombravella, Jordi Pons i Ramon Tremosa, en els inicis de la dècada del 2000, ja demostraven com Catalunya, gestionant tots els seus impostos i amb l'impacte derivat d'aquest fet, es situaria en un increment del 31% del PIB.

L'estudi no parlava de l'impacte a Espanya, però és de fàcil deducció. Imaginem que a Madrid deixen d'arribar els famosos 16.000 milions de mitjana de dèficit català (que no volen admetre d'una banda, però que en canvi es reconeixen quan es publiciten les xifres que deixarien d'ingressar les administracions amb superàvit). En aquest cas, l'Estat deixa de percebre aproximadament el 21% dels ingressos. Tinguem present que la pèrdua de PIB espanyol seria del 19% menys, si s'en va Catalunya. I també, l'impacte sobre el PIB espanyol de la pèrdua de 16.000 milions d'ingressos públics. Per tant, la xifra de la caiguda del PIB espanyol en més d'un 30% no és una fantasia. D'aquí la frase de De Guindos: "Conseqüències que ni em vull imaginar"

La xifra de la caiguda del PIB espanyol en més d'un 30% no és una fantasia

Però si el tema és tan estratègic per a l'Estat, on està la cintura del Govern? Corre el risc de perdre-ho tot per no estar disposats a concedir una part, encara que sigui substanciosa: "ni el fur ni l'ou"; i així estem des de sempre, amb l'acceleració d'aquest procés a partir del 2006.

Però vostès pensen que davant d'una alerta roja d'aquesta dimensió tenen alguna altra resposta que la de la força? No. Continuar amb la política extractiva i confiscadora sobre l'Espanya productiva i continuar dimensionant l'Espanya del subsidi i la dependència.

Dades recents. El Banc d'Espanya adverteix al Govern que l'ocupació creada és precària. Ergo els salaris no serveixen ni per viure a qui els rep, ni per fer que l'Estat compensi amb ingressos les despeses que té i tindran aquests treballadors precaris. La segona notícia, no per anunciada, és menys terrorífica: estem a pocs dies de l'esgotament del fons de reserva de les pensions. A partir d'aquí, l'Estat haurà de recórrer a l'endeutament. No trigarem gaire, els que ja som pensionistes, a veure suprimides les extres i a presenciar baixades dràstiques.

Alguns gurus tornen a advertir als Estats endeutats que s'acosta el moment de la tempesta perfecta, en la qual tornin a pujar els interessos, que tornaran. L'endeutament es dispararà fins a límits insostenibles provocant fallides. Més encara si els Estats com l'espanyol persisteixen a invertir en infraestructures ineficients: AVEs sense passatgers i corredors mediterranis que es desvien per on no hi ha l'activitat econòmica importadora / exportadora. I continuen bloquejant per raons polítiques aeroports rendibles com el Prat, com també s'ha filtrat aquesta setmana en l'acord secret Rússia-Espanya per evitar els vols directes del Japó a Barcelona.

Ha dimitit Moix, la guineu que havien posat a cuidar les gallines

I finalment, per acabar la setmana, la dimissió de la guineu que s'havia posat a guardar les gallines, el fiscal Anticorrupció, com una mostra més de la col · lusió de poders que està provocant batalles en el búnquer de l'Estat. Però alhora referma el pacte d'omertà entre PPSOEC's. I es frenen comissions investigadores al Congrés de Diputats. I en canvi a Catalunya, les compareixences per l'Operació Catalunya han posat en evidència, com deia un exjutge, que ens trobem davant d'un règim que no té res de democràcia plena.

A Catalunya, s'ha parlat i molt d'aquestes compareixences, però les portades i els titulars de la premsa escrita i digital espanyolista volen crear una sensació de desgovern a Catalunya i de vulneració de drets, mentre oculten sistemàticament o minimitzen el caos del partit del Govern de Madrid i les greus repercussions per a la qualitat democràtica i la qualitat del mercat de la fusió dels cinc poders legislatiu, executiu, judicial, mediàtic i econòmic

La distància entre aquests dos mons paral·lels que estan girant en vectors oposats del temps, tenen responsables a Catalunya entre la part de l'elit que representa el Cercle d'Empresaris que a Sitges ha ajudat a crear al PP ia Rajoy una imatge falsejada de la realitat catalana , més pròpia del reflex espanyol.

En tot cas, els convido a fer un exercici de desintoxicació mediàtica, visualitzant sense mediatitzar, les compareixences dels periodistes Ernesto Elkaizer i de l'ex-jutge Epidio Silva.

Font: Mundos paralelos

Fantasma!

Benvolgut, o no, Gonzalo:

Veig que l'estora segueix sent un objecte molt apreciat a les llars. Com a ornament estaria pel meu gust a l'alçada d'una escombreta del vàter o d'una foto de Franco. No obstant això, hi ha algunes estores adorables: el bigoti d'Aznar, el pèl del pit d'Aznar, Aznar en la seva totalitat ... no sé ... molts. N'hi ha fins i tot que contenen un cert missatge de socors.

Comprovo joiós també, que has decidit posar una catifa a casa teva. Decisió encertada perquè et passes el dia al camp i potser trepitgis algun que altre excrement d'animal. Hi ha lleis de l'atracció en l'univers que encara resten per investigar. "Merda crida a merda" va dir un docte professor de Harvard ... o potser va ser el votant de VOX. El que queda clar és que un golfista ha d'acceptar el repte d'estar sempre perfecte. I més si és un patriota machote. Està molt bé posar estores. En tot cas és millor que col·locar nans de jardí amb cara d'anar passats de coca o d'Álvaro Ojeda entrant per primera vegada en una biblioteca.

Tot i això, m'ha cridat l'atenció un fet. Bé ... tampoc cal ser Grissom per adonar-se'n. Em refereixo al fet que l'estelada està més neta que la llibreta en què Rajoy apunta les seves propostes per a Catalunya. Això em porta a dues conclusions: o el golf t'ha ensenyat a levitar o és que ets un fantasma. Jo prefereixo pensar que la resposta correcta és la segona. I és que des de fa uns anys, no és que Espanya s'hagi omplert de fantasmes, és que han sortit tots de cop a reivindicar-se. Tanta nostàlgia pel passat només s'explica a través de teories paranormals. Seria la versió espanyola de "El sisè sentit": a veces veo fachas. Per això no m'estranyaria que la teva capacitat, com dius, d'utilitzar l'estelada com a estora diàriament i no tacar-, et situa directament en el territori dels fantasmes. En tot cas, et felicito. Pots descartar l'escombra i el pal de fregar com a animals de companyia i centrar-te en coses més importants com, per exemple, rebre aplaudiments pel teu patriotisme. No escoltes ja a la multitud? '' ¡Machote, machote !!! '¡Ese adulto, patriota es de culto!!!

M'acomiado desitjant-te que segueixis sense tocar de peus a terra. Però no t'enlairis massa, no fos cas que un dia et despertin amb la notícia que la república catalana ja és una realitat. Ves per on, ja no serà necessari protestar pel que representa l'himne d'Espanya i tu podràs tornar a versions més adequades d'estores:

Àlex_RibesSegueix-me a:  Twitter @blogsocietat  - Facebook

Font: ¡Fantasma! | Societat Anònima

Agents de la policia espanyola, denunciats per “crim d’estat”

L'Institut de Drets Humans d'Andorra i el col·lectiu Drets denuncien Eugenio Pino

Quan gairebé fa un any d’ençà que l’Operació Catalunya va esclatar, encara no s’ha registrat cap dimissió o sentència judicial, a banda del cessament de Daniel de Alfonso com a cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya el 29 de juny passat. No obstant això, les múltiples informacions relacionades que han sortit sobretot en relació amb la branca andorrana del cas –les presumptes extorsions policials a banquers andorrans per extreure informacions compromeses de polítics independentistes– han fet actuar el col·lectiu de juristes Drets i l’Institut de Drets Humans d’Andorra, que s'han querellat contra quatre policies pel que consideren un "crim d'estat". 

Delicte d'amenaces, coaccions, xantatge i extorsió

Les dues entitats han treballat conjuntament per presentar una querella contra quatre agents de la Policia Nacional espanyola per un delicte d’amenaces, coaccions, xantatge i extorsió a ciutadans andorrans amb l’objectiu de perjudicar la imatge de polítics independentistes catalans com ara Jordi Pujol, Artur Mas o Oriol Junqueras en el marc de la coneguda Operació Catalunya.

Els acusats: Eugenio Pino, Bonifacio Díaz, Marcelino Martín-Blas i Celestino Barroso

La querella, que ja ha estat admesa tràmit i que està en fase d’instrucció a la Batllia número 2 d’Andorra, va dirigida contra el comissari Eugenio Pino, responsable de la Direcció Adjunta Operativa de la Policia Nacional Espanyola (DAO), l’Inspector en cap Bonifacio Díaz, de la mateixa unitat, el comissari Marcelino Martin-Blas, cap de la Unitat d’Afers Interns i Celestino Barroso, agregat del Ministeri de l’Interior de l’ambaixada d’Espanya a Andorra.

Drets i l'IDHA seran acusació popular per presumptes delictes contra alts càrrecs de la BPA

Drets i l’IDHA, que actua com a acusació popular, consideren que els quatre querellats van vulnerar els drets i llibertats de tres ciutadans andorrans: l’accionista majoritari de Banca Privada d’Andorra Higini Cierco, el conseller delegat de BPA i Banco Madrid Joan Pau Miquel, i la secretària del Consell d’administració de BPA Rosa Castellón.

Les amenaces es van complir: BPA va ser intervinguda el març de 2015

El maig i juny del 2014 tots tres directius van ser amenaçats, coaccionats i extorsionats per part dels quatre agents policials amb l’objectiu d’obtenir informació de suposats comptes bancaris de polítics catalans independentistes, com Artur Mas i Oriol Junqueras, a més de Jordi Pujol. El setembre del 2016 els tres dirigents andorrans van denunciar dels fets especificant els detalls de les trobades presencials i trucades telefòniques a través de les quals havien estat amenaçats per part dels quatre policies. Cal recordar que les amenaces es van complir, ja que la pressió de l’Estat espanyol va acabar de manera fulminant amb l’existència de Banca Privada d’Andorra (BPA) i la seva equivalent a Madrid, Banco Madrid, que van ser intervingudes el març de 2015.

Crim d'estat

Tot i que les entitats han optat per començar les accions judicials per Andorra perquè ja hi havia una causa oberta arran de la denúncia d’Higini Cierco, no descarten presentar una nova querella a l’Audiència Nacional perquè l’Operació Catalunya no quedi impune, ja que ho consideren un "autèntic crim d’Estat" orquestrat amb la voluntat de fer el màxim mal possible a dirigents polítics catalans. 

Font: Agents de la policia espanyola, denunciats per “crim d’estat” per intentar liquidar el procés ! directe!cat

Palinuro: Tancar abans d'obrir

Quan Rajoy "dóna per tancada la via de diàleg amb la Generalitat" està fent un exercici de post-veritat. Una cosa inherent al seu partit i que consisteix a negar l'evidència amb tot l’aplom o directament inventar-se la realitat. "El PP és el partit dels treballadors", deia Cospedal. Post-veritat. "El PP és el partit que més ha lluitat contra la corrupció", segons Rajoy. Post-veritat. "No he complert la meva paraula, però he complert el meu deure". Post-veritat de la qual se’n conclou que el deure d'aquest home és no complir la seva paraula.

Hi ha res més post-veritable que donar per tancada una via de diàleg que no existeix? Certament, fa uns mesos, el president del govern, en un gest de magnanimitat unilateral va decidir adoptar una política de diàleg amb la Generalitat. Va despatxar a la vicepresidenta a Barcelona, ​​li va muntar un despatx des del qual aquella va començar a exercir a manera de virreina. I aquí es va acabar la política del diàleg, en una única trobada entre Sáenz de Santamaría i Junqueras per comprovar que no tenien res de què dialogar. El referèndum no ho permet. El diàleg no va arrencar, però el govern ja ho dóna per tancat.

És un moment de suspens, els dos contendents al mig del carrer desert, mirant-se als ulls sota un sol encegador, a veure qui fa el primer moviment. D'ambdós costats arriben veus. Del costat del govern es llancen admonicions i amenaces i la inevitable Cospedal, ministra de Defensa, parla ja en termes castrenses d'intervenció militar. Qualifiquen d'intent de cop d'Estat el referèndum. Del costat de la Generalitat s'escolta a la CUP i l'ANC, així com altres associacions de la societat civil, reclamant data per a la celebració del referèndum.

L'escenari és de confrontació. I de mala perspectiva perquè cap de les parts pot fer-se enrere. No obstant això, una cosa és clara: la repressió no és una solució. Un Estat de dret no pot sobreviure subjugant a una minoria nacional. La translació de l'experiència del País Basc a Catalunya, és a dir, la idea que és possible dominar una reivindicació independentista tractant-la com una qüestió d'ordre i seguretat pública, és un greu error. Al PB hi havia un problema de terrorisme. A Catalunya hi ha una àmplia mobilització social, democràtica i pacífica.

La repressió no només no és justa; tampoc pràctica. L'Estat pot suspendre l'autonomia catalana però en algun moment haurà de restablir-la; pot inhabilitar l'actual classe política independentista, però no impedir que es reprodueixi mitjançant eleccions. El govern sosté que plantarà batalla a la Generalitat en defensa de la majoria dels catalans als qual s'està enganyant. Com saber si això és així? Per descomptat, fent un referèndum. Just el que, enquesta rere enquesta, reclama entre el 70 i el 80 per cent de l'electorat català: fer un referèndum per veure què volen els catalans. El govern no ha de fer més que investigar. El que vol la majoria dels catalans és un referèndum.

Si la repressió no és la solució, quina és? Seure i negociar. Negociar, què? Per descomptat, tot. Això que hi ha alguna cosa innegociable (la sobirania del poble espanyol) que va repetint per aquí Rajoy com una carraca és una altra post-veritat. Per què és innegociable? Perquè ho diu la Constitució. I la Constitució, què és? Una llei (i molt recent, per cert) que, com totes les lleis es pot canviar. En realitat, les lleis no fan més que canviar i no només les humanes, també les naturals i fins a les divines. Perquè totes les lleis es van fer per als éssers humans i no al revés.

Que en un Estat democràtic de dret hi hagi alguna cosa de la qual no se’n pot parlar és inadmissible. Perquè qui impedeix que se’n parli, imposa la seva opinió com infal·lible, la fixa com a veritat inqüestionable. Si algú la qüestiona, se’l reprimeix doncs estem en l'època de la post-veritat, de la repressió.

És una perspectiva poc afalagadora i resulta comprensible que tothom faci el que pot per evitar-la. Tothom potser no. La negativa del govern a dialogar apunta a una intenció d'empitjorar la previsió en virtut, potser, d'aquell vell adagi que sol atribuir-se a l'esperit revolucionari leninista de "com pitjor, millor".

La qüestió és si els altres partits espanyols accepten o no unir-se al carro de guerra de la dreta. Ciutadans hi sembla gairebé destinat doncs va néixer fa una dotzena d'anys com a partit anticatalanista. Podemos, per contra, dóna suport a la celebració d'un referèndum pactat i, per tant, legal i vinculant. Si hi ha prohibició, legitima un referèndum unilateral, però només li dóna un valor polític, no jurídic. La incògnita és el PSOE, que ha girat la truita des de les primàries i el SG, acabat d'aterrar, es troba amb una línia de suport parlamentari al PP sobre la qual haurà de prendre una decisió.

En assumptes tan greus, les decisions no s'improvisen i necessiten temps. Per això Sánchez farà bé de no pronunciar-se en un o altre sentit fins a tenir totes les dades, valorar-ne les possibilitats i formular una proposta que haurà de sotmetre a consulta a la militància. Amb la marca socialdemòcrata. Per això, de la mateixa manera que no s'ajusta el seu criteri a les orientacions de Podemos, tampoc té perquè respondre a desafiaments governamentals com que aclareixi el concepte de "nació de nacions". Tot al seu moment. Per anar fent temps i entretenir els impacients, el PSOE pot declarar al Parlament que no accepta el tancament de la "via de diàleg". Aquesta decisió és contrària a la funció essencial del govern que, com tota autoritat pública, ha de vetllar per la pau i l'entesa entre els ciutadans i no per la confrontació. A més, és il·legal, ja que no es basa en una decisió prèvia parlamentària que l'insti a fer-ho. No té més suport que una acció executiva. Però si el Parlament rebutja el tancament del diàleg i obliga el govern a seguir intentant-ho, aquest haurà fer-ho. Al capdavall, el problema és què es porta en concret a una taula de negociació, intervenint entre dues posicions antagòniques. Alguna cosa en el que ambdues parts hi estiguin d'acord, havent cedit ambdues en alguna cosa. Com a base podria servir la següent proposta: l'Estat permet la celebració del referèndum anomenant-lo  "consulta", "sondeig" o com es vulgui, desproveït d'eficàcia jurídica però amb una eficàcia informativa que comporta una obligació: l'Estat es compromet a obrir un procés de reforma constitucional en un òrgan ad hoc, una Convenció, per exemple, amb una composició que faci justícia a la reivindicació independentista. Sigui quin sigui el resultat de la Convenció, se sotmetrà a referèndum per comunitats autònomes, i una de les opcions hauria de ser la independència.

Font: Palinuro: Cerrar antes de abrir