Mireia Capdevila i Francesc Vilanova publiquen 'Nazis a Barcelona' a l'editorial L'Avenç
 |
| Himmler, amb el braç estirat, el 23 d'octubre de 1940, en la Barcelona catòlica, franquista i amiga dels nazis. (Foto de Pérez de Rozas) |
A principi del 1940 i fins al 1943, entre 2.000 i 4.000 alemanys varen viure a la ciutat de Barcelona. Eren de classe mitjana o mitjana alta, sobretot professionals liberals i mestres de centres educatius i tenien una forta capacitat de mobilització. Aquest és un retrat possible de la comunitat nazi establerta a la capital de Catalunya just després de la victòria de Franco i un dels nombrosos detalls que ofereixen els historiadors Francesc Vilanova i Mireia Capdevila en el llibre Nazis a Barcelona, l’esplendor feixista de postguerra (1939-1945) que acaba de publicar l’editorial L’Avenç i que esdevé una crònica gràfica imprescindible de la presència del feixisme alemany i italià a la ciutat just acabada la guerra del 1936-1939.
‘El nostre interès per la presència feixista a la Barcelona de la immediata postguerra ve de molt lluny, quan ja lligàvem la recerca creuada entre fotografies d’esdeveniments i el seu ressò a la premsa. Buscàvem la història de l’exposició d’arquitectura moderna, però a partir del 2012 ens vam posar a fer aquesta recerca de manera sistemàtica, que es va concretar el 2014, quan vam poder dedicar-nos a estudiar aquesta presència que mostra que Barcelona va ser una ciutat molt afí tant als feixistes italians com als nazis alemanys’ assegura Capdevila.
Per arribar a oferir-nos aquest llibre tan complet, els historiadors han furgat en tota mena d’arxius i, sobretot, en les fonts municipals, que és des d’on hi hagué més interès a deixar constància gràfica d’aquestes visites i actes. Per això mateix, té tot l’interès que el consistori barceloní figuri com a coeditor de l’obra.
 |
| Un menú pantagruèlic per a Himler. Fons de l’Ajuntament de Barcelona, actes protocol·laris |
Així, si us interessa de saber què va sopar Heinrich Himler –cap de les SS i gestor dels camps de concentració durant la segona Guerra Mundial– en la recepció a l’hotel Ritz que li van oferir l’octubre del 1940, només cal consultar la fotografia del menú que acompanya aquest reportatge: a l’aperitiu, pernil, anxoves i olives; i la cosa continua amb brou concentrat, pasta de full amb parmesà, llagostins de Sant Carles de la Ràpita i arròs criolla; timbal de verdures de tardor, supremes d’au toledana, xampinyons frescos i unes postres que inclouen crema d’ametlles i nata i maduixes. Això, en un moment que a Barcelona es vivia en la màxima misèria. El dispendi de l’estada de Himler a la ciutat va costar al consistori ni més ni manco que 14.367 pessetes de l’època.
De fet, la visita de Himler a Barcelona és coneguda perquè alguns llibres –i unes quantes novel·les han abraçat aquesta teoria– asseguren que el dirigent nazi va visitar Montserrat pensant-se que hi podria trobar el sant Graal. ‘Himler ve a Barcelona després d’un viatge oficial a Madrid i al final, a Montserrat, el rep el pare Ripol perquè l’abat Escarré, en una hàbil maniobra política, decideix de no rebre’l. Nosaltres hem pogut parlar amb el nebot del pare Ripol i diu que el seu oncle ho va fer amb un gran disgust i a contracor, però que no li havia quedat més remei perquè era un dels pocs que parlava alemany i Himler no volia traductors. Va ser una visita feta per un home despectiu i maleducat que potser es pensava que allà es podia trobar el sant Graal, però que, evidentment, no va tenir nassos de demanar-ho’, explica Francesc Vilanova.
Tot i això, la visita de Himler no va ser pas la primera visita oficial. Els honors, en aquest cas, corresponen al comte Ciano (Gian Galeazzo Ciano), gendre de Mussolini i membre fundador del partit feixista italià, que ja va arribar a Barcelona el juliol del 1939 en una visita oficial una mica diferent de la de la parafernàlia nazi quan s’organitzaven actes a la capital del país.
 |
| El comte Ciano, gendre de Mussolini, va ser el primer gran mandatari de visitar Barcelona, el juliol del 1939 |
Segons que explica Francesc Vilanova, ‘el llibre i la presència feixista a la ciutat mostra a la perfecció l’evolució de la Segona Guerra Mundial, que condicionarà el tracte del que es fa a la ciutat. Així, el setge de Stalingrad marcarà un abans i un després, com també la caiguda de Mussolini, és clar. Quan tot va bé, hi ha un crescendo d’actes i de presència, però a partir del 1943, quan s’intueix que les coses no aniran tan bé, els actes es redueixen i la presència diplomàtica cau en picat, tot i que encara n’hi haurà alguna d’important el 43 o el 44.’
La immersió en els arxius i en la premsa de l’època ha permès als autors de fer una feina complementària: un encreuament d’adreces que traça una cartografia molt completa de la presència oficial tant nazi com feixista italiana a la ciutat, a més de la de les autoritats franquistes i falangistes locals. ‘D’aquesta manera, hem pogut col·locar els centres de poder sobre una cartografia de la ciutat, i hem constatat que hi va haver una ocupació real del cor de Barcelona que implicava una gran despesa econòmica, amb oficines i locals a l’Eixample, al passeig de Gràcia, a la plaça de Catalunya. A la part alta, hi trobem els internats i algunes escoles alemanyes, però tot el centre era ple de logística de tots dos països’ afirma la Mireia Capdevila.
També s’ha pogut veure que, a banda de la col·laboració d’aquesta colònia estable germànica, que era molt activa i que va introduir festes pròpies com la de l’aniversari de Hitler o la celebració de l’arribada al poder, les institucions franquistes i, especialment, l’Ajuntament de Barcelona varen ajudar que es poguessin celebrar tots aquests actes cedint espais gratuïtament, com el teatre Tívoli o el Palau de la Música. ‘Un dels moments més impressionants és quan es va fer l’exposició sobre arquitectura al palau del parlament, que va ocupar tot l’edifici que havia cedit de franc l’ajuntament’, explica la historiadora. La intenció de les autoritats nazis era que en tots els països conquerits o aliats se celebressin els mateixos grans esdeveniments del calendari nazi, com per exemple, el dia de la collita, que també es féu a Barcelona. ‘Els nazis destacaren, sobretot, per la monumentalitat en l’escenificació de les festes, mentre que el feixisme italià no tenia aquest afany monumental. Els alemanys, sempre que podien, col·locaven l’esvàstica i el retrat de Hitler’.
 |
| Les joventuts hitlerianes també varen visitar la ciutat i actuaren al Palau de la Música el 1943. Foto: Pérez de Rozas. |
Les visites dels grans dirigents nazis solien seguir un mateix patró, que és el que es pot seguir per les hemeroteques i les imatges que han trobat: els grans caps anaven a veure les autoritats militars en primer lloc, visitaven l’ajuntament i la diputació i, després, segons el tipus de visites, solia anar a veure una secció femenina o alguna organització juvenil. S’organitzaven també les desfilades de rigor i, si hi havia més dies, hi havia sortides a fora, especialment a Sabadell i Terrassa, però també a Badalona i Montserrat. En l’organització de tots aquests actes ‘hi tenia un paper molt destacat la colònia’, diu Capdevila.
Les tornes varen canviar quan es va perdre la guerra; la comunitat es va dissoldre ràpidament i es tancaren les escoles. ‘Alguns nazis sí que varen trobar refugi a Barcelona, però eren de segon ordre; la majoria anava a Amèrica i va utilitzar la ciutat com a escala en el trajecte’, segons Vilanova, que explica que la presència constant de feixistes de tota mena a Barcelona promoguda pel nou règim venia motivada pel ‘passat de la ciutat, que havia estat el cau de l’obrerisme, de l’anarquisme i del secessionisme’: ‘Per al règim, la ciutat necessitava una expiació, i aquestes manifestacions del poder feixista eren transversals i aclaparaven des del separatisme fins a l’anticlericalisme.’
El llibre inclou una gran quantitat d’imatges de fotògrafs de l’època. Potser les més conegudes són les de Pérez de Rozas, mentre que les de Brangulí ‘són un petit descobriment, com també el fons administratiu i les factures, que diuen molt de la Barcelona franquista i de quina normalitat es donava a totes aquestes manifestacions en una de les èpoques de màxima penúria de la ciutat, que evidentment, ells no patien’, afirmen els autors.
I és que, mentre bona part dels perdedors de la guerra maldaven per una cartilla de racionament, els alemanys i italians vivien molt bé, gaudien com a mínim d’un concert de la Filharmònica de Berlín al Palau cada any, es feien grans conferències a l’Ateneu, Wagner sonava al Liceu i es programaven cicles sobre Boccherini. Tot al servei d’uns amics que ompliren d’esvàstiques i salutacions a la romana Barcelona mentre la guerra els va ser favorable.
 |
| Mireia Capdevila i Francesc Vilanova |
