Ramón Cotarelo
El sobresueldos diu als que volen escoltar-lo -que cada vegada són menys, ja que és obvi que l'home no diu una veritat ni que el matin- que el referèndum del 1/10 no se celebrarà perquè és inconstitucional i per tant il·legal. No perdrem temps en analitzar-ne les raons perquè no val la pena. Els conceptes de "constitucionalitat" i "legalitat" han quedat fulminats amb un govern corrupte fins les calces, el sentit de la legalitat és com el de l'honradesa i un que ha fet punys i mànigues amb el Tribunal Constitucional fins al punt de convertir-lo en una mena de petit consell polític de gents addictes.
Millor que ens dediquem als aspectes pràctics. Exactament, com pensa Rajoy impedir aquest referèndum que la Generalitat està obstinada a celebrar i contra el qual, en realitat, no té raons? A quins mitjans recorrerà? Segons la intel·ligència més aguda del govern, no es considera convenient l'aplicació de l'article 155 CE. Sáenz de Santamaría passa per ser aquesta intel·ligència més aguda; imagini com seran les menys agudes, per exemple, la de Rafael Hernando.
A més de descartar l'aplicació de l'art. 155, tampoc gaudeix de grans simpaties l'aplicació de la Llei de Seguretat Nacional, aquest nyap arbitrari que van coure el 2014 entre Rajoy i Rubalcaba en contra dels catalans. L'executiu tampoc no gosa aplicar la legislació d'excepció per la mala imatge exterior d'Espanya.
I, si ja no pot bombardejar Barcelona cada cinquanta anys (els últims bombardejos feixistes van tenir lloc el 1938), ni enviar l'exèrcit, com impedirà el també conegut com "señor de los hilillos" que els catalans celebrin el seu referèndum? El recurs a la il·legalitat de la guerra bruta tampoc sembla donar ja bons resultats. Es va encomanar a la parella de psicòpates el comandament del ministeri de l'Interior que el van deixar pitjor que estava i ha quedat reduït a una comissió d'investigació i un documental sobre "les clavegueres de l'Estat" que posa els pèls de punta.
Cal esperar una reacció típica d'aquest govern que ha aconseguit ja batre tots els rècords de corrupció a escala mundial, consistent en la seva inveterada pràctica de dir una cosa i fer-ne una altra, generalment la contrària. Un d'aquests casos és el de les recents activitats de la Guàrdia Civil al Principat que està actuant, segons sembla, per iniciativa pròpia, sense recolzament de cap mandat judicial i seguint ordres de no se sap qui, tot i que s'intueixi.
Quan els cossos i forces de seguretat de l'Estat actuen per iniciativa pròpia, sense cobertura d'autoritat legítima, es converteixen en organitzacions il·legals, de caràcter para-policial i cal parlar d'un estat d'excepció més o menys encobert. L'arbitrarietat del poder consisteix a ignorar i silenciar les activitats presumiblement il·legals de la Guàrdia Civil i completar l'amenaça d'aquestes amb recursos d'inconstitucionalitat de caràcter preventiu davant un Tribunal Constitucional que opera com un braç executor de la política del govern, ajustant els seus temps a les necessitats d'aquest.
Sembla clar que el govern mobilitzarà als seus jutges i tribunals per donar una aparença de legalitat al que no és altra cosa que una imposició arbitrària del poder. En una ostentació de modernitat "democràtica" aquesta dreta sembla decidida a substituir els militars pels jutges i amb els mateixos fins repressius. Hi afegeixen els més vells del lloc que no convé confiar en què aquesta substitució sigui definitiva, llevat que els jutges aconsegueixin una "pacificació" d'aquesta díscola població, com la dels militars, cosa poc probable.
Queda clar que el president sobresoldado no en té ni idea de com resoldre el "problema català" i que confia en el seu habitual recurs de la inacció, en l'enteniment que si aquesta no aconsegueix aturar la consulta, es recorrerà a als altres recursos, començant per l'ús de la força.
De fet ja s'ha començat amb les activitats de la Guàrdia Civil sense la corresponent empara judicial. Cal pensar en què pot passar si durant aquests interrogatoris als càrrecs públics i funcionaris de la Generalitat, succeeix alguna desgràcia, prevista o imprevista. Per curar-se en salut, la Generalitat ha denunciat al jutjat a la Guàrdia Civil, suposo que per extralimitació de funcions i abús de poder. Al seu torn, la Guàrdia Civil ha demanat empara als Mossos d'Esquadra davant de la manifa que la CUP té anunciada per demà davant de la casacuartel.
Està provocant-se una situació d'enfrontament institucional i desgavell de govern, el que no és menys alarmant pel fet de ser l'esperable en uns governants neofranquistes l'esperit democràtic dels quals és inexistent.
De l'altre costat, crida l'atenció el silenci de l'esquerra no independentista, tant espanyola com catalana. Els Comuns encara no han trobat temps per condemnar l'activitat presumiblement il·legal de la Guàrdia Civil. I PSOE i Podem guarden un silenci còmplice davant les arbitrarietats a Catalunya. Cal recordar aquí el famós text erròniament atribuït a Brecht, sent d'Niemöller, sobre qui no actua i es rebel·la contra les injustícies perquè afecten altres sense adonar-se que el següent de la llista serà ell. El mateix passa amb l'esquerra: si aquesta no té l'enteresa i l'esperit de denunciar les arbitrarietats contra els independentistes, quan els neofranquistes vagin a buscar-la a ella, tampoc no hi haurà qui la defensi. Cal no oblidar que el sobresueldos, el govern i el PP actuen d'acord amb pautes democràtiques perquè no els queda més remei, igual que Rajoy va haver de declarar davant del jutge per obligació i arrossegant, encara que després digués, amb el seu habitual cinisme, que estava content d'haver col·laborat amb la justícia. Ells actuen més còmodes en contexts autoritaris. Podemos no està jugant net en l'assumpte del referèndum i les declaracions dels seus dirigents cada vegada s'assemblen més a les del PP. El PSOE hi combrega d'antuvi. La seva proposta de reformar la Constitució per neutralitzar el referèndum és tardana, inviable i pobre. Quan li estrenyen les clavilles en l'assumpte de la nació catalana, el PSOE camina de bracet amb el PP. I que no se li acudeixi aventurar-se per vies noves, que arriba la caudilla del sur, enarborant la bandera de la una, grande y libre i comença a moure la cadira de Sánchez de nou. El pluri-nacionalisme és una bagatel·la i, tot i així, desperta les ires enceses dels socialistes més carpetovetònics. En resum, una esquerra inútil, incapaç d'aportar solucions als problemes col·lectius si no és acceptant el marc conceptual i la idea d'Espanya de la dreta . Una cosa completament absurda perquè aquesta té un interès patrimonial en l'assumpte (ja que considera que Espanya és el seu mas i els espanyols, els seus esclaus), però aquella, l'esquerra, no en té -o no n'hauria de tenir- altre que la justícia i el respecte als drets dels pobles. De tots. No només del seu. Doncs quan només es tenen en compte els interessos del poble propi, no es té en compte cap interès excepte el del partit.
Facebook https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter: @Boladevidre
Google+: https://plus.google.com/u/0/1006401424208124
Twitter: @Boladevidre
Google+: https://plus.google.com/u/0/1006401424208124
