CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html
dimecres, 21 d’octubre del 2015
diumenge, 18 d’octubre del 2015
DESMUNTANT LA CAVERNA: 3 - CATALUNYA NO POT DECIDIR SOLA
Etiquetes de comentaris:
DESMUNTANT LA CAVERNA
«El futuro de Cataluña lo decidimos todos los españoles.»
María Dolores de Cospedal (19-09-2012)
 |
| La pèrdua de sobirania, té a veure amb el "derecho de conquista"? |
Ai, la sobirania... És el gran debat de fons: qui decideix sobre Catalunya, els catalans o tots els ciutadans de l'Estat? Políticament les posicions estan molt clares. Ara bé, un matís: quan parlem de posicions, partits o veus sobiranistes tothom dóna per sobreentès que ens referim als sobiranistes catalans. Doncs bé, són iguals de sobiranistes els sobiranistes espanyolistes com els sobiranistes catalanistes. Aquests últims defensen que la capacitat de decisió del futur de Catalunya depengui exclusivament dels habitants de Catalunya, mentre que els sobiranistes espanyolistes —com Maria Dolores de Cospedal— pensen que Catalunya no en té l'exclusiva, sinó que és una facultat compartida amb tots els ciutadans de l'Estat.
El primer, únic i últim argument dels sobiranistes espanyols per treure a Catalunya la seva capacitat autònoma de decisió es diu Constitució Espanyola. Per tant, novament, l'escut és l'ordenament jurídic establert, i es deixa poc marge a la cintura política. Doncs bé, fins i tot aquest argument tan legalista té escletxes. Sense tocar la Constitució i amb una simple interpretació més oberta de la Carta Magna es pot afirmar que hi ha lloc per descriure, executar i respectar una sobirania especifica del poble de Catalunya, que a mes es pot autodeterminar. Es una via que no ha interessat explorar i que certament pot resultar estrambòtica. Però coses més estranyes s'han fet en aquests 34 anys de vigència constitucional, com una reforma estiuenca en quinze dies 1 any 2011 per satisfer els mercats o un parell de revisions encobertes per entrar a la CEE el 1986 i a l'euro el 2001.
Només un incís: és curiós com els dos partits que més defensen la Constitució i l'article 1.2 («La sobirania nacional resideix en el poble espanyol, del qual emanen els poders de l'Estat») són els que menys han consultat precisament el poble espanyol en les últimes grans decisions històriques i que comportaven una alteració política i legal del mateix Estat. El 1986 el PSOE no va preguntar al poble si volia entrar a la CEE. El 2001 el PP no va preguntar al poble si volia entrar a l'euro. I el 2011 ni el PSOE ni el PP van preguntar al poble si podien retocar la Constitució per fixar un topall del deute públic. En cap dels tres casos es va celebrar cap referèndum, i això que les tres decisions van suposar una pèrdua de poder polític en favor de la Unió Europea, un canvi de moneda i una alteració del marc socioeconòmic.,
Però vaja, no passa res. Endavant. Tornem a Catalunya. Com dèiem, els sobiranistes espanyols es carreguen 1 argument de la no-sobirania catalana amb la Constitució i particularment en aquest article 1 del text.
Certament, la Constitució està blindada per evitar que pactes polítics puguin sobrepassar-la. És a dir, el 1978 el que es va deixar lligat i ben lligat va ser una carcassa per impedir la cintura política. Ara imaginem-nos que el PP i el PSOE s'il·luminen i sí, creuen que cal fer un reconeixement nacional de Catalunya i respectar el seu dret a la lliure determinació. Doncs bé, la Constitució actual ho impedeix perquè malgrat que es van redactar un seguit de mecanismes per aparentar que era reformable, aquests mecanismes estan previstos i estudiats fins a l'últim detall per no ser aplicats mai.
Una altra de les fal·làcies per intentar desmuntar el procés engegat a Catalunya és la ultraconstitucionalista: «Si es volen separar, reformin la Constitució, prevegin la separació de Catalunya i votin-la. Però respectin la llei.» (Albert Rivera, 22 de novembre del 2012). Aquestes posicions, també defensades pel PSOE i previstes pel PP, es basen en la impossibilitat pràctica de fer el següent procés: crear una comissió mixta de diputats al Congrés i al Senat que redacti la nova constitució i que hi facin constar que Catalunya té tots aquests drets. Suposant que aquest grup (format majoritàriament per diputats del PP i del PSOE) es posa d'acord, cal sotmetre el text a votado. Només tira endavant si l'aproven dos terços del Congrés i dos terços del Senat, és a dir, el PP i el PSOE hi han de votar tots dos a favor com a mínim i així evitar sorpreses, com ara que UPyD s'hi oposés. Tot plegat sembla un mal acudit.
Ja está, oi? Dones no.
Tan bon punt es vota aquest text, les Corts queden dissoltes i es convoquen eleccions generals. A tot l'Estat. «El futuro de Catalunya lo decidimos todos los españoles». D'aquestes eleccions en surt una nova composició del Congrés i el Senat, que han de tornar a votar el nou text. I, és clar, novament cal que dues terceres parts del Congrés i dues terceres parts del Senat tornin a aprovar la nova Constitució.
Bé, ara ja sí, oi? Dones no.
El text resultant s'ha de sotmetre a referèndum, que han de votar tots els ciutadans de l'Estat. «El futuro de Catalunya lo decidimos todos los españoles». I, és clar, ha de sortir que sí. És a dir, es pressuposa que, en un atac de respecte a la llibertat dels pobles, Murcia, la Rioja, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Madrid o Extremadura hi votarien a favor. I això només per tocar la Constitució i preveure el nou estatus de Catalunya. Després s'hauria de fer un referèndum específic a Catalunya en qué, ara ja sí, els ciutadans de Catalunya i només els ciutadans de Catalunya podrien decidir si separar-se d'Espanya. Fàcil, eh? Dues legislatures i dues convocatòries electorals (tres, en el cas de Catalunya). Res, un pur tràmit... Es va procurar aconseguir una rigidesa total amb pàtina de flexibilitat per garantir la supremacia constitucional. Segons com, és més fàcil modificar les taules de Moisès que la Constitució Espanyola.
Catalunya és sobirana. Ho diu la Carta Magna?
Però, ai las! La Constitució i l'ordenament jurídic espanyol tenen no sé si dir-ne escletxes o contradiccions sobre la sobirania. Dues de molt grans: una de concepte i una altra de legal.
La de concepte la trobem a l'article 96.1 de la Constitució: «Els tractats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l'ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya». Ah!
L'advocat Agustí Carles i Garau ens recorda en l'article «Per què Mas no diu independència», publicat a El Punt Avui el 27 de setembre del 2012, que Espanya va ratificar el Pacte Internacional de Drets Polítics i Civils i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals que havia aprovat 1 ONU el desembre del 1966. L'article 1.1 d'aquest tractat diu: «Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació. Els estats part en aquest pacte [...] procuraran l'exercici del dret a l'autodeterminació i respectaran aquest dret d'acord amb les disposicions de la carta de les Nacions Unides». En tot el text queda clar que l'exercici a la lliure determinació correspon al poble que vol decidir el seu futur i no al conjunt de 1 Estat. El futur d'Escòcia el decidiran els escocesos i no tots els habitants del Regne Unit. L'Estat espanyol, que ha donat suport al poble sahrauí, entén que al referèndum hi ha de participar només el Sàhara Occidental i no tot el Marroc.
És més, si un dia Espanya vol recuperar Gibraltar, és de suposar que defensarà que la decisió descansi en els habitants de la colònia, i no permetria que els ciutadans de Manchester o Sheffield hi intervinguessin.
Doncs bé, agradi o no agradi, l'ordenament jurídic espanyol té reconegut el dret a l'autodeterminació dels pobles. I com que a la Constitució queda clar que qualsevol tractat internacional assumit per Espanya te rang normatiu, teòricament no podria fer res des del punt de vista legal ni per oposar-se a aquest dret ni per impedir-ne l'execució.
Però, tot seguit, un sobiranista espanyol podria dir que sí, que l'Estat espanyol es un hooligan del respecte: a la llibertat de les nacions i que «allò de no reconèixer Kosovo va ser un accident», i que, «vaja, de tota la vida hem tingut respecte a l'autodeterminació dels pobles..., sempre que quedi clar què és un poble». I que com que Catalunya no queda reconeguda enlloc com a poble, Catalunya no és cap entitat que pugui autodeterminar-se.
I aquí arriba la segona escletxa o contradicció: Catalunya sí que està reconeguda a les lleis espanyoles com un subjecte polític definit i amb dret a decisió. Però no de manera explícita, és clar, no fos cas.
Per començar, la Constitució, just després de dir que «se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación Española», afirma que «garantiza el derecho de autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran». Dos conceptes molt interessants: «derecho de autonomía» i també «nacionalidades». Qué són les «nacionalidades»? Aquelles que, com queda recollit a l'article 151 de la Carta Magna, en el passat haguessin votat algun projecte d'Estatut d'Autonomia o que en el moment de promulgar-se la Constitució, el 1978, tinguessin règims preautonòmics. Doncs bé, la Constitució reconeix com a nacionalitat Catalunya perquè, entre altres coses, tenia aprovat l'Estatut de Núria el 1932. És més, en virtut d'aquest reconeixement, Catalunya —igual que Euskadi— va poder accedir al desenvolupament autonòmic per la via ràpida.
Queda clar, doncs, el reconeixement. Però... dret a decisió? Incorporat a l'ordenament legal espanyol? Sí. Catalunya té reconegut un dret a decisió que les lleis espanyoles preveuen i respecten.
El dijous 20 de juliol del 2006, el BOE va publicar que el rei Joan Carles I, cap de l'Estat, havia sancionat una llei orgànica (espanyola) que només podia aprovar-se si prèviament l'havia votat el poble de Catalunya. Aquesta llei orgànica es diu Estatut. Queda maco dir-li Estatut o el marc legal català, però la naturalesa jurídica de l'Estatut de Catalunya és una llei orgànica, igual que ho és la LOMCE (Ley Orgànica para la Mejora de la Calidad Educativa), també coneguda com a llei Wert, o la LOPJ, que regula el poder judicial.
L'Estatut és un text que surt del Parlament de Catalunya (dues terceres parts) i que després es pacta amb les Corts Espanyoles. Una comissió mixta de parlamentaris catalans i espanyols en redacten el text (aquella comissió en què Alfonso Guerra es vantava d'haver-li passat el ribot) i després l'ha de votar el ple del Congrés i el del Senat. Després, el text torna a Catalunya. La Generalitat ha de convocar un referèndum. Els articles 222 i 223 de l'actual Estatut proclamen que l'aprovació de la reforma estatutària requereix tots aquests tràmits i també el del «referèndum positiu dels electors de Catalunya». I que «si la proposta de reforma no és aprovada pel Parlament o pel cos electoral (català), no pot ser sotmesa novament al debat fins que hagi transcorregut un any». És a dir, si el poble de Catalunya no diu «sí», l'Estatut es tomba. Es a dir, si el poble de Catalunya vota «no», tota una llei orgànica espanyola cau. Aquesta capacitat de decisió popular, aquest poder, no es repeteix en cap altra comunitat autònoma espanyola i està reconegut per les lleis espanyoles perquè, de fet, l'Estatut ho és.
Per tant, l'Estatut de Catalunya és una norma orgànica de l'Estat que no voten ni a Múrcia, ni a la Rioja, ni a Madrid. Només a Catalunya. Ho vam fer amb més o menys gràcia, però l'últim Estatut d'Autonomia el vam referendar els catalans i només els catalans i a més l'Estat espanyol li dóna rang de llei orgànica. És, de facto, un reconeixement a una sobirania específica que està definida i emmarcada a Catalunya i només a Catalunya.
En resum: si s'utilitza la Constitució com a arma llancívola contra les pretensions sobiranistes de Catalunya, la seva desconstrucció ens permet veure-hi forats que avalarien —si es volgués políticament— una interpretació que autoritzés un exercici tant del dret a l'autodeterminació com del poble de Catalunya.
El gener del 2013 el Col·legi d'Advocats de Barcelona va anar més enllà i fins i tot va trobar aval legal a una possible declaració unilateral d'independència en cas que es prohibís la consulta. Concretament, la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona constata que si hi hagués un xoc de legitimitats entre una decisió del Parlament de Catalunya i una prohibició del govern d'Espanya, la Carta de les Nacions Unides donaria la raó a la causa catalana. Aquest document, recorda l'Il·lustre Col·legi, atribueix el dret de decidir als pobles, no pas als estats. I en aquest sentit, afirma que «no es pot discutir a la comunitat catalana la concepció de subjecte politic del dret a decidir». Com que l'escut de tot plegat es la Constitució (els principals arguments unionistes expressen que una consulta seria il·legal en tant que seria inconstitucional), el text remarca que «aquesta concepció no pot acceptar el segrest de la voluntat popular en nom d'una legalitat, imposada coactivament». Caram, amb els advocats. Però això no acaba aquí: si l'Estat permetés la consulta i guanyés el sí, «el govern espanyol no tindria gens de legitimitat per a oposar-se a entrar en un procés de negociació per establir les condicions de la secessió.» I si ja directament Espanya impedís una consulta d'autodeterminació o es negués a acceptar-ne el resultat, el Col·legi veuria factible una declaració unilateral d'independència per part del Parlament: «La declaració d'independència tindria efectes immediats per a dotar d'existència política el nou Estat perquè reuniria els criteris mínims de població permanent, territori determinant i autoritat política pròpia», que són els tres elements bàsics perquè la comunitat internacional reconegui un nou Estat.
Pots seguir tots els capítols a la pàgina de facebook: https://www.facebook.com/desmentintcaverna
L'Estatut és un text que surt del Parlament de Catalunya (dues terceres parts) i que després es pacta amb les Corts Espanyoles. Una comissió mixta de parlamentaris catalans i espanyols en redacten el text (aquella comissió en què Alfonso Guerra es vantava d'haver-li passat el ribot) i després l'ha de votar el ple del Congrés i el del Senat. Després, el text torna a Catalunya. La Generalitat ha de convocar un referèndum. Els articles 222 i 223 de l'actual Estatut proclamen que l'aprovació de la reforma estatutària requereix tots aquests tràmits i també el del «referèndum positiu dels electors de Catalunya». I que «si la proposta de reforma no és aprovada pel Parlament o pel cos electoral (català), no pot ser sotmesa novament al debat fins que hagi transcorregut un any». És a dir, si el poble de Catalunya no diu «sí», l'Estatut es tomba. Es a dir, si el poble de Catalunya vota «no», tota una llei orgànica espanyola cau. Aquesta capacitat de decisió popular, aquest poder, no es repeteix en cap altra comunitat autònoma espanyola i està reconegut per les lleis espanyoles perquè, de fet, l'Estatut ho és.
Per tant, l'Estatut de Catalunya és una norma orgànica de l'Estat que no voten ni a Múrcia, ni a la Rioja, ni a Madrid. Només a Catalunya. Ho vam fer amb més o menys gràcia, però l'últim Estatut d'Autonomia el vam referendar els catalans i només els catalans i a més l'Estat espanyol li dóna rang de llei orgànica. És, de facto, un reconeixement a una sobirania específica que està definida i emmarcada a Catalunya i només a Catalunya.
En resum: si s'utilitza la Constitució com a arma llancívola contra les pretensions sobiranistes de Catalunya, la seva desconstrucció ens permet veure-hi forats que avalarien —si es volgués políticament— una interpretació que autoritzés un exercici tant del dret a l'autodeterminació com del poble de Catalunya.
El gener del 2013 el Col·legi d'Advocats de Barcelona va anar més enllà i fins i tot va trobar aval legal a una possible declaració unilateral d'independència en cas que es prohibís la consulta. Concretament, la Comissió de Defensa dels Drets de la Persona constata que si hi hagués un xoc de legitimitats entre una decisió del Parlament de Catalunya i una prohibició del govern d'Espanya, la Carta de les Nacions Unides donaria la raó a la causa catalana. Aquest document, recorda l'Il·lustre Col·legi, atribueix el dret de decidir als pobles, no pas als estats. I en aquest sentit, afirma que «no es pot discutir a la comunitat catalana la concepció de subjecte politic del dret a decidir». Com que l'escut de tot plegat es la Constitució (els principals arguments unionistes expressen que una consulta seria il·legal en tant que seria inconstitucional), el text remarca que «aquesta concepció no pot acceptar el segrest de la voluntat popular en nom d'una legalitat, imposada coactivament». Caram, amb els advocats. Però això no acaba aquí: si l'Estat permetés la consulta i guanyés el sí, «el govern espanyol no tindria gens de legitimitat per a oposar-se a entrar en un procés de negociació per establir les condicions de la secessió.» I si ja directament Espanya impedís una consulta d'autodeterminació o es negués a acceptar-ne el resultat, el Col·legi veuria factible una declaració unilateral d'independència per part del Parlament: «La declaració d'independència tindria efectes immediats per a dotar d'existència política el nou Estat perquè reuniria els criteris mínims de població permanent, territori determinant i autoritat política pròpia», que són els tres elements bàsics perquè la comunitat internacional reconegui un nou Estat.
Pots seguir tots els capítols a la pàgina de facebook: https://www.facebook.com/desmentintcaverna
Font:
dilluns, 12 d’octubre del 2015
Els poderosos vincles polítics i econòmics de Marta Silva de Lapuerta
Etiquetes de comentaris:
CATALANOFÒBIA
El jugador del Barça Leo Messi haurà d’anar a judici per presumpte frau fiscal, per als quals l’advocat de l’estat demana divuit vint-i-dos mesos i mig de presó. La imatge de Messi al banc dels acusats serà possible justament perquè l’advocacia de l’estat va mantenir l’acusació contra Messi, contra l’opinió de la fiscalia, que va retirar la querella i només la va mantenir per al pare del jugador. La persona que ha aconseguit portar a judici Leo Messi ha estat l’advocada de l’estat Marta Silva de Lapuerta, actual directora del servei jurídic de l'estat espanyol. Es dóna la circumstància que Silva de Lapuerta va formar part de la directiva del Reial Madrid durant la primera etepa de Florentino Pérez, entre el 2000 i el 2006. I no només això: Silva de Lapuerta és una de les persones que representa millor les influències entre el poder polític i el poder econòmic espanyol, i la continuïtat entre el poder del règim franquista i el de la transició, fins al dia d’avui. Ella també és membre de ‘La Gloriosa’.
Marta Silva de Lapuerta.
N’hi ha prou fent un cop d’ull al seu currículum professional. Però comencem amb un apunt biogràfic, personal: Marta Silva de Lapuerta, nascuda el 1969, és filla del ministre franquista d’Obres Públiques Federico Silva Muñoz, que va tenir el càrrec entre el 1965 i el 1970. Després, va ser president de CAMPSA i va ser un dels anomenats ‘siete magníficos’ que van participar en la fundació d’Alianza Popular, partit precursor del PP.
Formada a la Universitat CEU San Pablo, Silva forma part de la promoció d'advocats de l'estat de 1996, que es coneix com ‘La Gloriosa’, que pren aquest nom perquè la majoria dels seus integrants ocupen alts càrrecs a l'administració pública o en grans empreses privades espanyoles. És el cas d'Iván Rosa, per exemple, que és un dels grans assessors de Telefónica. Rosa és el marit de l’actual vice-presidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría, a qui s’ha relacionat molt amb ‘La Gloriosa’ tant pel fet de ser la muller d’un dels seus membres com pel fet de ser també advocada de l’estat en la promoció del 1999.
‘La Gloriosa’, casta política i empresarial espanyola
Una part important dels integrants de ‘La Gloriosa’ (els trenta-cinc membres van aprovar les oposicions quatre dies abans que Aznar guanyés les seves primeres eleccions) han estat o són ara en llocs rellevants del govern de Mariano Rajoy. Per exemple, Jaime Pérez Renovales ha estat el número tres de la Moncloa, com a sots-secretari de Presidència, fins que el mes de juny fou nomenat secretari general del consell del Banc Santander, un banc on ja havia tingut un càrrec directiu abans d’entrar a formar part del govern espanyol.
Un altre nom: Miguel Temboury, sots-secretari d’Economia i Competitivitat. És nét del falangista Onésimo Redondo i fill de comtes espanyols. Va ser director del gabinet del ministeri d’Interior espanyol amb Ángel Acebes quan hi va haver l’atemptat de l’11-M, l’any 2004.
Més: Leopoldo-González Echenique, president de RTVE entre el 2012 i el 2014, va ser abans secretari general de NH Hoteles. Està casat amb Mónica López-Monis, advocada de l’estat de la mateixa promoció, de ‘La Gloriosa’, secretària general de Bankinter, abans amb càrrecs directius a Banesto i al Santander.
Hi ha molts més noms, dels quals destaquem un més, el de Severo Bueno de Sitjar, responsable de l’advocacia de l’estat a Barcelona. Va presentar una demanda contra la Generalitat per danys i perjudicis perquè la seva filla no podia estudiar en espanyol en una escola concertada. El Tribunal Suprem es va pronunciar en favor seu.
Neboda de l’ex-tresorer del PP Álvaro Lapuerta
Marta Silva de Lapuerta és la número vint-i-sis de la promoció. Abans de ser la cap de l’advocacia general de l’estat va tenir càrrecs importants al Reial Madrid i també a Sacyr Vallehermoso, on va ser secretària general entre 2003 i 2009, sota la presidència de Luis del Rivero, també ex-directiu del Reial Madrid, i encausat en el cas de la comptabilitat secreta del PP. En aquest mateix cas s’encausava també Álvaro Lapuerta, ex-tresorer del PP i oncle justament de Marta Silva de Lapuerta, l’advocada general de l'estat. Cal recordar, a més, que durant els anys que Silva de Lapuerta va ser a Sacyr aquesta empresa va fer suposadament aportacions en diner negre a la caixa B del PP, de 480.000 euros, segons consta en els anomenats ‘papers de Bárcenas’.
Però sota la direcció de Silva de Lapuerta, l'advocacia de l'estat no es va personar com a part de l'acusació en el cas de la comptabilitat B del PP. Qui sí que exercia d’acusació, l’Observatori Desc, va denunciar que l’advocacia de l’estat no havia actuat amb independència en aquest cas.
En el seu currículum recent d’actuacions cal destacar també que, com a màxima representant de l’Agència Tributària, va ser responsable de l’acusació i el judici del cas contra el Barça pel fitxatge de Neymar.
I això no és tot. També va ser ella, com a advocada general de l'estat, qui va registrar personalment els recursos contra la llei de consultes i contra el 9-N al Tribunal Constitucional. Uns recursos que, uns temps després, han derivat en la causa contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau.
CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html
diumenge, 11 d’octubre del 2015
DESMUNTANT LA CAVERNA: 2 - FORA DE L'EURO
Etiquetes de comentaris:
DESMUNTANT LA CAVERNA
Pots seguir tots els capítols també a la pàgina de facebook: https://www.facebook.com/desmentintcaverna
«Catalunya quedaría fuera del euro.»
Alberto Ruiz Gallardón (8-10-2012)
«Catalunya quedaría fuera del euro.»
Alberto Ruiz Gallardón (8-10-2012)
Com cosina germana de l'afirmació anterior, l'expulsió de l'Europa econòmica és també l'altre gran espantall utilitzat per atemorir davant una hipotètica separació de Catalunya d'Espanya. Doncs bé, aquesta afirmació encara és més fàcil de rebatre que la de l'expulsió de la Unió Europea.
Catalunya podria continuar fent servir perfectament l'euro. Són els països els que escullen la moneda, no la moneda la que escull els països. Catalunya pot fer servir l'euro de la mateixa manera que, si li plagués, podria fer servir el dòlar nord-americà o, posats a provocar, reconèixer la reina d'Anglaterra com a cap d'Estat, entrar a la Commonwealth i fer servir la lliura esterlina, la divisa més forta actualment a tot el continent.
No cal anar tan lluny. El 18 de novembre del 2012 un grup d'economistes van publicar a La Vanguardia un article titulat «Independència, euro i Unió Europea». El text té el valor d'anar signat per experts en economia que s'han pronunciat a favor i en contra de la independència, o bé que se'n han mantingut al marge. El document el subscriuen Alícia Adserà, Oriol Amat, Enriqueta Aragonès, Germà Bel, Núria Bosch, Ramon Caminal, Xavier Cuadras, Marta Espasa, Francesc Granell, Modest Guinjoan, Elisenda Paluzie, Alfredo Pastor, Clara Ponsatí, Miquel Puig i Jacint Ros.
Tots ells coincideixen a afirmar que «els països independents poden decidir, de manera estrictament unilateral, que la seva moneda oficial sigui una moneda emesa per un altre país». Es a dir, un país independent té el dret a emetre la seva pròpia moneda. Però és això, un dret, no una obligació. A països més petits fins i tot els convé que no sigui així. Sense deixar l'euro, Andorra o San Marino no tenen moneda pròpia: fan servir la comunitària. Si en volem exemples més exòtics, 16 països africans (que abans tenien el franc francès) tenen moneda pròpia però l'euro com a referència, entre els quals n'hi ha de tan importants com el Camerun, Mali o la Costa d'Ivori. És el cas també de Cap Verd (que abans tenia l'escut portuguès).
Però abans no se'ns acusi de voler-nos comparar amb Montenegro o Togo (que també fan servir l'euro), tornem a 1 article esmentat, escrit a trenta mans. Els professors recorden que «Catalunya té una dimensió econòmica superior a la de molts països europeus que tenen moneda pròpia». És el cas, per exemple, de Dinamarca, que manté la seva corona després que, l'any 2000 i exercint el seu dret a decidir, els danesos rebutgessin renunciar a la seva moneda en favor de l'euro. Tanmateix, el text exposa que «sembla raonable esperar que Catalunya —que ja utilitza l'euro i que naixeria amb la voluntat d'incorporar-se a la Unió Europea— decidís no abandonar-lo».
Efectivament, els ciutadans de l'Estat català podrien continuar comprant les coses amb els mateixos euros que tenen ara a casa o al banc, sense necessitat de bescanviar-los per cap altra moneda. Ah, i tampoc —per si a algú se li havia ocorregut— perdrien valor. Una altra cosa diferent és si Catalunya tindria poder de decisió en els òrgans que gestionen l'euro. Aquesta circumstància sí que va lligada a la pertinença a la Unió Europea, la política. No podria proposar representants al Banc Central Europeu ni assistir a les reunions de l'Eurogrup. Vaja, com fins ara. No hi hauria cap diferència respecte a l'actualitat. Es a dir, que a les monedes d'' 1 euro —per exemple—, a l'anvers hi seguiríem trobant l'l i al revers, un símbol representatiu de cada país de l'Eurogrup, els únics amb capacitat d'encunyació. Per tant, als reversos encunyats per Espanya hi trobaríem la cara del rei Joan Carles I i als reversos encunyats per França el «Liberté, Egali- té, Fraternité». Per cert, a l'anvers (on hi ha 1 1) hi surt tot Europa. Tota. També els 10 països que, com el Regne Unit, no són ni volen ser a l'euro.
Pots seguir tots els capítols també a la pàgina de facebook: https://www.facebook.com/desmentintcaverna
Font:Pots seguir tots els capítols també a la pàgina de facebook: https://www.facebook.com/desmentintcaverna
Subscriure's a:
Missatges (Atom)