SOBRE LA CANONITZACIÓ DE JUNÍPER SERRA

Font: [Opinió] [Opinió] Sobre la canonització de Juníper Serra | contrainfo.cat | Projecte contrainformatiu autogestionat de Mallorca | contrainfo.cat | Projecte contrainformatiu autogestionat de Mallorca

Des que el Papa Francesc va fer pública la intenció de canonitzar el beat Juníper Serra moltes coses s’han dit i escrit sobre la seva figura i la seva obra. A les Balears, l’auge del fenomen juniperià porta ja més de dos anys, a propòsit de l’acord del Consell de Govern de declaració del 2013 com a Any Juníper Serra. Durant aquests anys s’han escrit nombrosos llibres i notícies sobre el franciscà nascut a Petra i s’han organitzat diverses exposicions, conferències, rutes i documentals on han parlat historiadors, clergues, polítics i periodistes. Només fent un repàs superficial del que s’ha anat dient, hom pot apreciar que no s’han escatimat elogis i lloances a qui anomenen “el mallorquí més universal”, “gran ideal per a la humanitat” o “un dels millors exponents de la nostra història i cultura”.

Lluny de voler desconsiderar totes aquestes interessants aportacions, des d’aquestes línies m’agradaria reflexionar críticament sobre allò significa la canonització de Juníper Serra. Això en cap cas significa jutjar les accions i els pensaments del frare franciscà amb els coneixements i els valors de la societat actual. Tal cosa seria pecar d’un presentisme sovint abusiu i tan ingenu com acusar a Felipe II de tenir poca sensibilitat ecològica. Al cap i a la fi, tots som fills del temps que ens ha tocat viure.

Amb independència de la benevolència i venerabilitat de les obres de Juníper Serra a l’actual Mèxic i Califòrnia, crec que és innegable que va ser una figura destacada de l’evangelització de les terres americanes, un element central en l’anomenat procés de civilització. Un procés de civilització que va consistir essencialment en substituir creences, costums, tradicions, modes de producció, estructures familiars, formes de relacionar-se amb el medi i molts altres continguts culturals propis dels pobles que habitaven aquelles terres, per aquells que portaven els missioners i colons suposadament més avançats, eficients i racionals. Dit d’una altra manera, es va intentar deliberadament extingir una cultura per imposar-ne una altra. Definició que, si la cercam al diccionari, apareix sota l’entrada de “etnocidi”. Sense voler entrar en el debat sobre el tracte que Miquel Josep va poder tenir amb els indígenes, crec indiscutible que en aquest etnocidi o procés civilitzador (cadascú que l’anomeni com més li agradi, però que no negui el que va ser) la colonització espiritual duita a terme a través de la predicació i imposició dels dogmes cristians, va funcionar com el perfecte mecanisme de control social. No hi ha millor element per controlar algú que amenaçar-lo amb un càstig etern. Deslliurat de la consciència o inconsciència que Sant Juníper tengués d’aquest fet, crec també inqüestionable que aquest control social va ser aprofitat per les autoritats militars i les elits econòmiques per a treure’n benefici propi. Per sobre dels debats de les evidències històriques que demostren que el beat Juníper Serra va ser un defensor o un explotador d’indígenes, la realitat és que va formar part d’un procés d’un abast molt més gran (en tots els sentits) que va suposar la sistematització de la violència contra els pobles allà establerts.

Hem de prendre consciència del fet que la canonització de Juníper Serra no és només el reconeixement de la singularitat històrica de la seva figura. En una dimensió simbòlica, la santificació d’aquest mallorquí significa la invisibilització dels grans danys que patiren la gent d’aquell temps i d’aquella terra. Utilitzant la magnífica terminologia de Miquel Izard, la canonització de Juníper Serra significa la sacralització de la història de la conquesta americana, és a dir, l’oficialització d’una versió dels fets que obvia els grans crims que cometeren els espanyols en terres americanes i dels quals encara avui podem observar-ne les terribles conseqüències. Com moltes persones estan fent aquests dies, magnificar la figura i l’obra de Juníper Serra sense la pertinent revisió crítica, significa recolzar i participar d’aquell procés de sacralització que parla de descobriment i no de conquesta, de modernització i no d’espoli, de salvació i no de condemna, de civilització i no d’etnocidi.

Precisament perquè tots som fills del temps que ens ha tocat viure, nosaltres tenim avui l’obligació moral de divulgar l’altra versió de la història i de reclamar una revisió crítica que eviti la legitimació i perpetuació dels danys comesos.

Sebastià Vicens

CONTRACTA'NS AQUÍ: http://indigentsadojo.blogspot.com.es/p/s-carregant.html

GRÀCIES, CATALANS DE MENORCA, MALLORCA, EIVISSA I FORMENTERA

Ahir va ser un gran dia. Un d'aquells dies en què la paraula democràcia, tant gastada, es fa una mica més gran. Hem guanyat. La gent de Menorca, Mallorca, Eivissa i Formentera ha vençut i segueix endavant el seu camí. I la seva victòria, com la vaga en què començà a cimentar-se, abraça a tots els Països Catalans, i ens retorna la dignitat.

Com una escombraria, a la vorada del camí hi resta un miserable Bauzà llepant-se les ferides. Som un poble alegre i combatiu, sí. Però a més guanyador quan cal, tot i que la victòria no és el nostre fi, si no la dignitat i la llibertat.

Potser per això avui hi hem guanyat totes, en vèncer els que pretenien només la victòria per humiliar-nos.

Coses del que és just i el que no. Estic molt orgullós de la capacitat de lluita que de tant en tant mostrem al món. Seguirem endavant i al capdavall, #guanyarem
 

Imatges de la manifestació del dia 23 de març de 2012, a Barcelona, en suport a la manifestació convocada per al dia 25 a Palma sota el Lema "Sí a sa nostra llengua"

DESMUNTANT LA CAVERNA: SENSE PENSIONS (Especial llançament de la sèrie)

Pots seguir tots els capítols a la pàgina de facebook:  https://www.facebook.com/desmentintcaverna

«El mesianismo de Artur Mas no pagará las pensiones de los catalanes, no garantizará las pensiones de los pensionistas catalanes. Una Cataluña independiente nos llevaría a un empobrecimiento de la sociedad catalana y de las personas mayores.»

Alícia Sánchez-Camacho (15-11-2012)

«Las pensiones de una Cataluña independiente caerán 700 euros.»

El Mundo (22-11-2012)

  Si hi ha algun col·lectiu sensible i vulnerable als mis­satges poc tranquil·litzadors, aquest és el de la gent gran. En plena campanya electoral, la presidenta del PP català, Alícia Sànchez-Camacho, va visitar una re­sidència d'avis de Sant Just Desvern per anar-los a advertir que amb una Catalunya independent no quedaria garantit el cobrament de les pensions. Per si aquest missatge no havia calat aquell dia, durant la campanya, el PPC va emetre un vídeo en què es veia un home a les portes de la jubilació mirant un infor­matiu. El titular d'aquell informatiu era que Artur Mas anunciava —en un hipotètic futur— tres mesos d'endarreriment en el pagament de les pensions als pensionistes catalans. Aquest missatge tan alarmista ha encès especial­ment els ànims dels experts en economia per la seva manca de rigor, veracitat i pel to apocalíptic. La reali­tat és ben diferent i amb un simple cop d'ull al siste­ma de pensions queda comprovat com aquesta ad­vertència és —en el millor dels casos de la bona fe errònia. En el cas d'Alicia Sánchez-Camacho, l'afirmació es completava així: «El futur de les pen­sions només està garantit en una Catalunya que for­mi part de l'Estat espanyol». La realitat és que la garantia de les pensions és més una qüestió generacional que no pas territorial. I en aquest cas, están igual de poc o molt garantides tant a Espanya com a Catalunya. Pero es mes: si es tenen en compte els factors demogràfics i econòmics, les pensions d'una Catalunya independent no només no baixarien, sinó que —agafant les estadístiques— po­drien ser més altes.Un altre informe de la factoria CCC (Convivencia Cívica Catalana) apunta amb tota precisió que «las pensiones caerían en 703 euros al año debido a la de­ficitaria Seguridad Social que registra la comunidad autónoma». Es curiós que en una època de tantes in­certeses econòmiques on experts i governants són in­capaços de predir què passarà amb la prima de risc la setmana vinent i, en canvi, ens trobem amb persones que es veuen amb cor de detallar que una hipotètica Catalunya independent tindria pensionistes que co­brarien 811,30 euros al mes en lloc dels 861,50 ac­tuals. 50 euros al mes, 700 a l'any. Després d'aquestes dues visions, novament Xavier Sala i Martin i després el Col·lectiu Wilson van ela­borar sengles articles per refutar aquesta teoria. L'arti­cle del grup d'experts duia un títol prou explícit: «Independència i pensions: la mentida més innoble», i , pretenien «aclarir per què les pors que alguns inten­ten generar no tenen cap justificació». La principal argumentació del front unionista so- j bre les pensions rau en la certesa que és l'administra- cio estatal qui recapta i reparteix els diners de les pensions. Les cotitzacions dels treballadors els ingres­sa un organisme estatal i cada mes aquest mateix or­ganisme reparteix la quantitat de la seva pensió entre totes les persones amb dret a cobrar-la. El raona­ment, doncs, sembla lògic. Si Catalunya es segrega d'Espanya, l'aixeta d'aquest organisme estatal queda­rà tancada i els pensionistes no percebran la seva mensualitat.Però els diners dels treballadors que cotitzen no van a parar a un compte corrent on es van guardant fins que el treballador es jubila», clarifica Sala i Mar­tín. No hi ha cap guardiola en què es vagin estalviant els diners i després, un cop omplerts els 65 anys, la guardiola es trenca (més endavant parlarem del Fons de Reserva de la Seguretat Social, que no es exacta­ment el mateix i pot confondre). El professor recorda que «els diners dels treballa­dors d'ara van a parar als pensionistes d'ara». Així, l'únic que garanteix el cobrament de les pensions és que «cada generació es compromet a pagar-li la pen- i sió a la següent». Per tant, en una Catalunya-estat, els treballadors catalans pagaran la pensió als jubilats catalans en aquell moment. Un organisme estatal (de l'Estat català) farà el mateix que actualment fa el de l'Estat espanyol: es quedarà una part del sou dels tre­balladors catalans per procurar que els pensionistes percebin els diners que s'han guanyat després de tota una vida de treballar. I el mateix passarà amb l'Espa­nya sense Catalunya. Aquest sistema és el que es coneix com a sistema de repartiment. L'altre, el del compte bancari en què es van posant tots els diners, sí que existeix i s'aplica en altres països del món. És un sistema de pensions ba­sat en fons de capital però no és el cas d'Espanya.

Els avis fins i tot cobrarien més

  Superat l'argument de si les pensions estan garantides o no (que sí, perquè hi haurà treballadors catalans), el Col·lectiu Wilson proposa anar una mica més en­llà en aquest debat i s'atreveix a pronosticar que els avis catalans no només poden estar tranquils, sinó que cobrarien una mica més. A Catalunya el nombre de treballadors ocupats per pensionista és de 2,54. A Espanya hi ha 2,48 treba­lladors per pensionista (dades de l'Institut Nacional d'Estadística). La diferència és simplement perquè la taxa d'ocupació és mes alta a Catalunya que al con­junt de 1 Estat. (De fet, en el desastrós 2012 pel que fa a 1 atur, a Catalunya el nombre de desocupats va augmentar un 5%, mentre que a tot l'Estat ho va fer en un 9%). El 2010 el salari mitja anual a Catalunya era de 24.449 i a Espanya va ser de 22.790. Suposant que 1 Estat català mantingués exactament la mateixa pro­porció entre allò que cotitzen els treballadors i allò que ingressen els jubilats, la pensió mitjana resultant seria més alta. I és que en pensions també hi ha dèfi­cit fiscal des de fa una colla d'anys. Concretament, Antràs, Boix, Galí, Sala i Martín, Ventura i Padró han creuat les liquidacions dels pressupostos del sis­tema de la Seguretat Social i la liquidació del pressu­postos dels organismes autònoms, agències estatals i altres ens públics. I entre el 1995 i el 2010 Catalunya va aportar —també en aquest àmbit— molt més del que va rebre. Concretament, la diferència entre el que els treballadors en nòmina van aportar a la Segu­retat Social i el que han percebut els pensionistes és de 24.773 milions d'euros a favor de l'Estat. És a dir, en aquests 15 anys una Catalunya independent po­dria haver comptat amb tota aquesta muntanya de diners per repartir-los entre els seus pensionistes, que haurien notat un sensible augment d'allò que se ls ingressa cada mes. Tenint en compte que ara hi ha 1,2 milions de pensionistes, surt una bona picossada. En concret, 20.439 euros. La Generalitat també fa seus aquests números. Un estudi similar d'Elsa Artadi, economista i assessora del conseller d'Economia, denuncia que aquests , 25 milions d'euros han servit per eixugar el dèfi­cit de tot l'Estat, que ha passat de 86.000 a 61.000 milions d'euros. Aquesta aportació de més que Cata­lunya ha fet en tots aquests anys (1995-2010) supo­saria un 13% del PIB català, que, si es reconduïssin al mateix lloc d'on surten, servirien per garantir —a més de les pensions— la resta de prestacions socials com l'atur, el fons de garantia salarial o les mútues dels funcionaris. Però tornant estrictament a les pensions i per si aquest desajust fos poc clar, en un estat independent d'Espanya tampoc no seria necessari aplicar la refor­ma de les pensions que recentment ha aprovat el go­vern espanyol. Ni tampoc la jubilació als 67 anys. O sí, però ho podria decidir lliurement la nova admi­nistració estatal. Aquest apunt és per recordar que ac­tualment la pensió es calcula sobre la base de cotitza­ció dels últims 15 anys. Després de la reforma aquest període s'ampliarà fins als 25. Igual que l'edat de ju­bilació (que passarà de 65 a 67), el càlcul de la cotit­zació tambe es farà de manera progressiva a raó d'un any d'afiliació cada any. Sí, és molt senzill: a qui s'ha­gi jubilat el 2012 se li calcularan 15 anys. Als que ho facin el 2013 sels tindrà en compte els últims 16 anys. Per als jubilats del 2014 seran 17 anys, i així successivament fins a arribar a 25 anys cotitzats el 2022. A partir d'aleshores ja no augmentarà el perío­de a calcular. El mes normal es pensar que l'ampliació del perío­de de calcul no resultara beneficiós per al pensionis­ta. Si, es cert que aixo depèn del sou cobrat i també de si ha anat creixent anualmentj però en termes ge­nerals fa pinta que si agafem una nòmina al llarg de 15 anys i la mateixa nòmina al llarg de 25 anys, la de 25 serà inferior. De fet, els sindicats han calculat que els treballa­dors poden perdre entre un 2% i un 9% amb la revi­sió del càlcul. Els més perjudicats seran aquells a qui els sous els hagin crescut per damunt de la mitjana de l'IPC dels últims anys, mentre que qui s'hagi mantingut en aquest increment no ho notarà tant. Així doncs, la conclusió és ben senzilla: contrària­ment al que diu l'informe de Caja o l'afirmació d'Alícia Sànchez-Camacho, quedar-se a l'Estat espa­nyol no és cap garantia de continuar cobrant la pen­sió. És més, l'única garantia (perquè així esta fixat per llei) és que la pensió serà, com a mínim, menys quantiosa. Però a això s'hi ha d'afegir un altre factor. Ara si que parlarem d'aquella mena de guardiola (que no ho és) anomenada Fons de Reserva de la Seguretat Social. Com que als anys 70 hi va haver el baby boom, i als 80 i sobretot als 90 no, el compromís que una generació li pagaria la pensió a la següent podria quedar en entredit. Vaig néixer el 1975. La meva ge­neració està actualment en plena vida laboral i estem pagant la jubilació als nostres pares i avis.^ Però la ge­neració que ve per sota (la que ara esta a 1 institut o a l'escola) són molts menys. Hi haurà suficients treba­lladors perquè quan jo em jubili tingui garantida una pensió? En un atac de lucidesa, els partits polítics van preveure aquest desajust i el 1995 van signar el Pacte de Toledo. Entre altres acords es va aprovar crear un Fons de Reserva, que consistia a anar estalviant di­ners cotitzats per aquesta generació tan nombrosa (la meva) i anar-los guardant com una formigueta. Sí, se li va dir popularment «la guardiola de les pensions» però més que una guardiola volia ser un matalàs per quan la meva generació es jubilés (cap allà l'any 2040). Aquest Fons de Reserva sí que està gestionat i cus­todiat pel govern espanyol. Per tant, és un argument per als apocalíptics: 

«Si hi ha una ruptura amb Espa­nya, els diners es quedaran a Espanya i Catalunya no rebra res». És cert. Podria ser així. Obviem ara el sen­tit de justícia. Obviem que després d'anys de drenat­ge fiscal el mínim que podria fer Espanya és agafar la part proporcional d'aquest Fons i donar-lo al nou Es­tat. Fóra un gest de cortesia. Però com que no hem d'especular en aquest tipus de supòsits dependents de la bona voluntat, posem-nos en el pitjor dels escena­ris. que la Seguretat Social es tanca en banda i no passa ni un euro als avis catalans. Molt bé, tranquil tothom, perquè no és tan greu. I es que les coses, com tothom sap, han anat mal dades i aquest Fons de Reserva ja no és el que era. A finals del 2011, el matalàs («la guardiola de les pensions») era de 66.000 milions d'euros. I aquesta xifra està condemnada a anar a la baixa perquè ja no s esta destinant a la seva funció inicial (les pensions del futur), si no a cobrir els dèficits d'ingressos de la Seguretat Social derivats de la crisi. A menys treballa­dors, menys ingressos i més despeses socials (presta­cions d'atur). Però els avis s'han anat jubilant igual i, per tant, el matalàs ha anat baixant perquè s'ha anat tirant d'estalvis. Per si això fos poc, el Col·lectiu Wil- son denuncia que «en lloc d'invertir els diners en un lloc segur, el 90% dels diners del Fons s'han destinat a comprar deute de l'Estat espanyol, ja que a aquest li resultava difícil col·locar aquest deute entre els in­versors privats. És a dir, si el govern decidís anar a buscar els diners del Fons de Reserva per pagar pen­sions, trobaria que en lloc de diners hi ha pagarés del mateix govern. Tenim, doncs, un peix financer que es mossega la cua i que fa que, de diners «de debò», al Fons de Reserva n'hi hagi tan pocs que ha esdevingut pràcticament irrellevant a l'hora de garantir pensions futures». I en qualsevol cas, si la independència arribés demà passat, aquests 66.000 milions representen una xifra ridícula si tenim en compte que aixo hauria d'abastir una generació sencera durant tota una vida. El que li correspondria a Catalunya (en funció dels habitants que té) serien 11.250 d'aquests milions, és a dir, l'equivalent a «només» 8 mesos d'espoli fiscal. De 15 anys d'anar-hi posant diners, doncs, Catalunya com a país només hauria perdut vuit mesos. O dividit entre habitants, un corralito de pensions atraparia euros per català. 1.500 euros a fons perdut, per entendre'ns, no 1.500 euros cada mes. Només euros en total. Al Fons ja no hi queden més diners que això. Per cert, el Pacte de Toledo tenia una clàusula per la qual la qüestió de les pensions es tancava política­ment i, per tant, no es podia fer servir com a arma electoral i de desgast entre partits. Aleshores es va pactar que, governés qui governés, les pensions esta­rien garantides i que ningú podria fer servir l'argu­ment de la por d'un col·lapse del sistema per obtenir vots. El que no estava previst era si les pensions es podrien fer servir com a amenaça si un territori aixe­cava la ma per preguntar als seus ciutadans a quin país es volien jubilar.

Font:

http://www.casadellibro.com/ebook-desmuntant-la-caverna-ebook/9788415695882/2101255

DESMUNTANT LA CAVERNA: 1 - FORA D'EUROPA!

Pots seguir tots els capítols a la pàgina de facebook: https://www.facebook.com/desmentintcaverna

«Una declaración unilateral de independencia — y no cabe una declaración pactada — colocaría la región que lo hiciese en la ilegalidad europea. Por lo tanto, fuera de la UE con unas perspectivas de estar fuera durante un tiempo indefinido, casi eterno, porque tendría que ponerse a la cola y pedir la aprobación. Tendría que ser aprobada por unanimidad y dudo que tenga muchos votos una declaración de independencia contraria al orden constitucional.»

  José Manuel García-Margallo (19-09-2012)

 

La por d'una expulsió automàtica d'una Catalunya independent ha estat un dels arguments més utilit­zats en la campanya de la por contra l'independentis­me. La realitat és, però, que des que la Unió Europa és una unió d'estats membres no hi ha hagut cap an­tecedent semblant al que pot plantejar Catalunya i, per tant, el terreny és, efectivament, desconegut. Però desconegut per a tothom, perquè Brussel·les no s'ha trobat mai amb un tros de la UE que es vulgui sepa­rar d'un estat i que vulgui continuar sent membre del club europeu. Es a dir, no està regulat. Però no està regulat per a ningú: no està prevista una amplia­ció interna de la Unió, però tampoc està prohibida.

  Les veus apocalíptiques apel·len a dos articles del Tractat de la UE per reforçar una expulsió automàti­ca d'una Catalunya independent: el 4.2 i el 20. El 4.2 diu que «la Unió respectarà les funcions essen­cials [dels estats membres], especialment les que te­nen com a objectiu garantir la seva integritat territo­rial». És a dir, que si algú violenta les fronteres d'un Estat europeu, la Unió Europea es posarà de part de l'Estat violentat. El govern espanyol interpreta això com un blindatge de les fronteres espanyoles, que, en cas de ser modificades, tindrien el rebuig de la resta d'estats. Doncs bé, pel catedràtic de la Universitat de Princeton Carles Boix, aquesta interpretació és «su­perficial i equivocada» (article del diari Ara, 23 d'oc­tubre del 2012). La raó és que en el dret internacio­nal «el concepte d'integritat territorial fa referència a les fronteres entre els estats ja existents i no té gaire a veure amb l'exercici del dret a l'autodeterminació».

  O dit d'una altra manera: aquest article 4.2, com també apareix en altres tractats internacionals, no està pensat per fer front a processos d'independència, sinó bàsicament per evitar invasions o usurpacions de territoris. Es a dir, per evitar, per exemple, que Ale­manya envaeixi novament Polònia.

  L'altre article, el 20, manté que «serà ciutadà de la Unió tota persona que tingui la nacionalitat d'un Es­tat membre». Aquest article és una arma de doble tall des del punt de vista legal. Pel govern espanyol té una interpretació simple: si els catalans deixen de ser espanyols, deixaran de ser ciutadans de la Unió. Doncs bé, altres juristes com el doctor Víctor M. Sánchez, professor agregat de Dret Internacional Pú­blic de la Universitat Oberta de Catalunya, recorden que «la ciutadania europea és complementària, no substitutiva». O sigui que depèn de com es miri, l'ar­ticle 20 del tractat de la Unió Europea suposa un magnífic respecte a un principi de ciutadania: si ja som europeus, no podem deixar de ser-ho. No se'ns pot arrencar la identitat europea si ja la hem tingut com a espanyols. L article 20, en definitiva, garanteix una protecció dels seus ciutadans per davant fins i tot dels mateixos estats membres.

  La solució serà política, no legal

  Com que no hi ha cap mecanisme legal que prevegi un procés intern d'independència a la Unió Europea, la solució serà política. Els casos de Catalunya, Escò­cia o Flandes han obligat la Comissió Europea a guardar discreció de portes enfora i repensar tots els textos de portes endins. En un comunicat de la Co­missió es deia que «en cas de secessió d'una part d'un Estat membre, la solució s'hauria de trobar i negociar dins de l'ordenament jurídic internacional».

  Es a dir, a manca de text, cintura política. La frase de Margallo és molt dura perquè beu fil per randa de la font legal actual: efectivament, Catalunya «tendría que ponerse a la cola y pedir la aprobación. Tendría que ser aprobada por unanimidad». Això és el que diu l'article 49 del Tractat de la Unió Europea. Però novament ens trobem amb un text pensat per a terri­toris externs més que per a casos interns. Aquest article 49 ve a dir que la Unió Europea és un club i que com a club els seus membres decideixen si algú més en pot formar part. Un bon dia, França, Alemanya i Itàlia van decidir que Espanya i Portugal en podien formar part. Després els dotze van decidir acollir-ne tres més, fins a arribar als quinze, i així successiva­ment fins a arribar als vint-i-set actuals. Tal com manté García Margallo, la llista d'espera no és cosa de dos dies i per això situa Catalunya «eternamente fuera».

  Per tant, si ens agafem fil per randa el que diuen els textos europeus, és possible que Catalunya quedi, igual que tot el seu reconeixement internacional, en una mena de «llimbs diplomàtics», a l'espera d'un «reingrés» formal. La gran incògnita és, doncs, no si Catalunya quedarà fora de la UE, sinó quant de temps passarà abans no tingui eurodiputats al Parla­ment d'Estrasburg.

  Però una cosa és el que diu la literalitat del text i 1 altra el que es fa a la pràctica. La història ens diu que més aviat ha anat a la inversa: la territorialitat d'Europa s ha anat resolent amb pactes polítics i després s han fet lleis ad hoc. Primer ha vingut la legiti­mitat i després la legalitat. A l'acta d'Hèlsinki del 1975 (pensada per estabilitzar Europa en plena guerra freda, els Estats Units, la Unió Soviètica i els paï­sos europeus van acordar declarar «inviolables tant les fronteres dels participants com les fronteres de tots els estats d'Europa». Quan, quinze anys després, Iugoslàvia i 1 URSS van saltar pels aires, els mateixos països no van tenir cap problema a reconèixer inter­nacionalment, per exemple, Eslovènia, el primer.

  El cas més flagrant i recent el trobem precisament a Europa. El 10 d'octubre del 2012 el comissari euro­peu d'Ampliació, Stefan Füle, va anunciar que Kosovo «està preparada per arribar a un acord d'associació i estabilització amb la UE», o el que és el mateix, el primer tràmit de preingrés a la Comunitat Europea. El cas de Kosovo és força exemplificador de com és de poderosa la voluntat política.

  En primer lloc, i sobre el que s'explicava abans, la UE ha iniciat aquest tràmit malgrat que cinc dels seus membres no només no hi estan d'acord, sinó que encara no han reconegut el nou país. Kosovo no existeix per Espanya, Romania, Xipre, Grècia i Eslovàquia (que no li va costar gens separar-se de Txèquia, per cert). Per aquests cinc estats, Kosovo és en­cara una província de Sèrbia. Doncs bé, malgrat aquesta tossuderia diplomàtica, la Comissió Europea ha engegat el procés sense la unanimitat de la qual es vantava Margallo.

  I en segon lloc, la separació de Kosovo respecte a Sèrbia s'ha fet de manera traumàtica, amb un con­flicte bèl·lic pel mig, fins i tot amb la intervenció de l'OTAN. L'«únic» que li reclama la UE a Kosovo es que compleixi els requisits de tot membre de la Unió- que consolidi l'Estat de dret, que lluiti contra el crim organitzat (bàsicament protagonitzat per ex- militars) i que eradiqui la corrupció de les seves incipients institucions.

  En aquest sentit, Catalunya ho té més fàcil: ara ja compleix tots els requisits que se li demana a un aspi­rant a ser membre de la Unió. Ha de ser un estat que compleixi els valors de respecte a «la dignitat huma­na, la llibertat, la democràcia, la igualtat, l'Estat de dret i el respecte als drets humans», així com «el plu­ralisme, la no-discriminació, la tolerància, la justícia, la solidaritat i la igualtat entre homes i dones». I atenció a un aspecte d'aquests requisits que se li pot girar en contra a l'Estat espanyol en cas de no respec­tar un vot majoritari de Catalunya: la UE reclama, de manera especifica, el respecte «als drets humans, inclosos els de les persones pertanyents a minories».

  Però més enllà d'Europa sembla que també a una part important d'Occident no li faria res l'existència d'una Catalunya independent. És més, Casey B. Mulligan, professor de la Universitat de Chicago, manté en un article publicat al diari The New York Times que la via democràtica demostrada per Catalu­nya «pot servir d'exemple en la resolució de situacions com les de Líbia o l'Iraq». L'esperit immaculadament democràtic que ha mostrat Catalunya des del minut zero es posat com a exemple, però en definitiva és el valor més preuat que té la nació catalana per concitar complicitats internacionals. En l'article citat anterior­ment, Carles Boix conclou: «Tot això conté una lliçó transparent per a Catalunya: fem el nostre camí tranquil·lament, consultem el país i, després, carregats amb la raó de la majoria, podrem negociar en quins termes volem continuar a Europa».

Font:

http://www.casadellibro.com/ebook-desmuntant-la-caverna-ebook/9788415695882/2101255