 |
| Los Col·loquis de Mn. Cristòfor Despuig |
És veritat que mentre Catalunya va mantenir les institucions polítiques pròpies i la sobirania basada en l’autogovern, la qüestió lingüística no va ser motiu de controvèrsia; per tant, la llengua com a element formador de la nació catalana no podia patir oficialment cap coacció externa. Tanmateix, l’obsessió dels governants de Madrid i dels seus intel·lectuals pel castellà sí que fou copsada pels catalans; de fet, es van fer advertiments contra aquest perill glotofàgic. Cristòfor Despuig, en els seus famosos Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557), ja adverteix d’una possible pressió del castellà amb objectius i conseqüències polítiques, quan escriu que si «se lleva de rael (la llengua) de la pàtria (Catalunya) pareixeria ser per los castellans conquistada».[170]
És a dir, Despuig té les idees claríssimes en relació amb la situació de normalitat de la llengua catalana, ja que ho vincula al fet de gaudir de llibertat i no estar subjecte a cap nació forana. Antoni Simón afirma que la consciència lingüística dels catalans era un dels factors d’identificació comunitària.[171]
Per als castellans, l’estratègia més adequada per promocionar la seva llengua és essencialment convertir-la en un instrument de l’imperi. Nebrija (1492), en el pròleg de la seva gramàtica que dedica a la reina Isabel I, ho explica perfectament amb aquests termes: «Después que V.A. metiese debajo de su yugo muchos pueblos bárbaros y naciones de peregrinas lenguas, y con el vencimiento de aquéllos tendrían necesidad de recibir las leyes que el vencedor pone al vencido, y con ellas nuestra lengua.» Nebrija ja havia tret conclusions: «Una cosa hallo y saco por conclusión muy cierta: que siempre la lengua fue compañera del imperio.»[172]
La glotofàgia castellana sempre va seguir aquestes pautes polítiques de Nebrija, fins i tot en nacions que no havia conquerit, i si no ho podia fer políticament, per imposar la llengua castellana, ho feia per qualsevol camí o procediment. Se’n té un exemple en el Tribunal de la Inquisició, mitjançant el qual intentaven en la religió aquell absolutisme que tant neguitejava la corona de Castella des d’un punt de vista polític. Però heus ací que allò que no es podia fer institucionalment s’intentava obtenir a través de la imposició del castellà. Després de 1560 es va emetre una norma per la qual es dictava que a totes les dependències de la Inquisició «se ha de guardar una misma forma y orden de proceder, y en los negocios de la fe todo se procede en lengua castellana».[173]
Un informe de 1561 de Gaspar Cervantes ja explicava que «las informaciones que los dichos comisarios toman, las reciben en lengua catalana, la cual, para acertarla a leer el Inquisidor ha menester uno y dos años». La glotofàgia de la Inquisició contra la llengua catalana fou imminent, ateses les normes dictades; al marge del mateix document, s’hi pot llegir: «En cuanto cabe, no se escrivan los procesos en lengua catalana. Que se procure quanto sea posible.»[174]
Aquesta política fou efectiva per la Inquisició com a instrument de poder polític al servei d’un estat centralista; així, per exemple, si a València pels anys propers a 1520 als processos judicials del Sant Ofici s’utilitzava el valencià, el llatí o el castellà, d’ençà de 1570 tots els procediments es feien només en castellà, i en molt poques ocasions el notari introduïa paraules en valencià.[175]
És a dir, Despuig té les idees claríssimes en relació amb la situació de normalitat de la llengua catalana, ja que ho vincula al fet de gaudir de llibertat i no estar subjecte a cap nació forana. Antoni Simón afirma que la consciència lingüística dels catalans era un dels factors d’identificació comunitària.[171]
Per als castellans, l’estratègia més adequada per promocionar la seva llengua és essencialment convertir-la en un instrument de l’imperi. Nebrija (1492), en el pròleg de la seva gramàtica que dedica a la reina Isabel I, ho explica perfectament amb aquests termes: «Después que V.A. metiese debajo de su yugo muchos pueblos bárbaros y naciones de peregrinas lenguas, y con el vencimiento de aquéllos tendrían necesidad de recibir las leyes que el vencedor pone al vencido, y con ellas nuestra lengua.» Nebrija ja havia tret conclusions: «Una cosa hallo y saco por conclusión muy cierta: que siempre la lengua fue compañera del imperio.»[172]
La glotofàgia castellana sempre va seguir aquestes pautes polítiques de Nebrija, fins i tot en nacions que no havia conquerit, i si no ho podia fer políticament, per imposar la llengua castellana, ho feia per qualsevol camí o procediment. Se’n té un exemple en el Tribunal de la Inquisició, mitjançant el qual intentaven en la religió aquell absolutisme que tant neguitejava la corona de Castella des d’un punt de vista polític. Però heus ací que allò que no es podia fer institucionalment s’intentava obtenir a través de la imposició del castellà. Després de 1560 es va emetre una norma per la qual es dictava que a totes les dependències de la Inquisició «se ha de guardar una misma forma y orden de proceder, y en los negocios de la fe todo se procede en lengua castellana».[173]
Un informe de 1561 de Gaspar Cervantes ja explicava que «las informaciones que los dichos comisarios toman, las reciben en lengua catalana, la cual, para acertarla a leer el Inquisidor ha menester uno y dos años». La glotofàgia de la Inquisició contra la llengua catalana fou imminent, ateses les normes dictades; al marge del mateix document, s’hi pot llegir: «En cuanto cabe, no se escrivan los procesos en lengua catalana. Que se procure quanto sea posible.»[174]
Aquesta política fou efectiva per la Inquisició com a instrument de poder polític al servei d’un estat centralista; així, per exemple, si a València pels anys propers a 1520 als processos judicials del Sant Ofici s’utilitzava el valencià, el llatí o el castellà, d’ençà de 1570 tots els procediments es feien només en castellà, i en molt poques ocasions el notari introduïa paraules en valencià.[175]
 |
| Antonio de Nebrija |
Malgrat aquesta realitat política castellana, el rei Felip IV de Castella i III d’Aragó explicava públicament ben bé el contrari. Aquest monarca va escriure una semblança sobre ell mateix, en la qual justificava que per a satisfacció i consol de tots els seus vassalls no castellans, no podia pas obligar-los a aprendre el castellà, i que precisament perquè no tinguessin la feinada d’estudiar-lo, el rei va aprendre les llengües respectives; ho deia així: «Aprendí y supe bien las lenguas de España, la mía, la aragonesa, catalana, y portuguesa.»[176]
Aquesta afirmació no s’ha pogut verificar en documents oficials, per la qual cosa seria un simple discurs de correcció política. ¿O potser només utilitzava aquestes llengües en la intimitat? El que sí que se sap és que quan el Concili Provincial de la Tarraconense (1635-1637) va adoptar l’acord que els capellans prediquessin en llengua catalana, davant dels propòsits castellanitzadors dels bisbes no catalans, hi va haver una resposta immediata. El 1636 el canonge tortosí espanyolista Alexandro de Ros va escriure el Memorial en defensa de la lengua castellana para que se predique en Cataluña, amb el pseudònim de Juan Gómez Adrín, adreçat a l’arquebisbe de Tarragona. Quan hi expressava la seva ideologia lingüística, feia remarques d’aspectes polítics. Les idees bàsiques eren: primerament, que la llengua ha de ser la del poder polític ja que afirma que «las letras son sombra del Imperio: allí florecen, donde éste manda; y la lengua de la monarquía siempre ha sido respetosa a los hombres de caudal» o que «el castellano sigue la fortuna del Imperio». Segonament, i malgrat el que puguin dir els «historiadors ideològics», vincula la llengua amb la nació, quan fa constar que «por ser el idioma común de la Monarquía de España, la lengua española, substancialmente es una en toda España, aunque tiene diferencias accidentales en diversas Provincias» o que «en ese lugar no excluye el hablar en la lengua común de la Nación» o també que «no se debia predicar en Cataluña sino en la lengua común, que es la castellana». En aquesta qüestió es tenia clara la vinculació de la llengua amb la nació, i només es demanava liberalitat als catalans sense que es plantegés reciprocitat als castellans, quan diu que és «generosidad no amartelarse tanto de su lengua, que se desprecie la ajena».[177]
Aquesta afirmació no s’ha pogut verificar en documents oficials, per la qual cosa seria un simple discurs de correcció política. ¿O potser només utilitzava aquestes llengües en la intimitat? El que sí que se sap és que quan el Concili Provincial de la Tarraconense (1635-1637) va adoptar l’acord que els capellans prediquessin en llengua catalana, davant dels propòsits castellanitzadors dels bisbes no catalans, hi va haver una resposta immediata. El 1636 el canonge tortosí espanyolista Alexandro de Ros va escriure el Memorial en defensa de la lengua castellana para que se predique en Cataluña, amb el pseudònim de Juan Gómez Adrín, adreçat a l’arquebisbe de Tarragona. Quan hi expressava la seva ideologia lingüística, feia remarques d’aspectes polítics. Les idees bàsiques eren: primerament, que la llengua ha de ser la del poder polític ja que afirma que «las letras son sombra del Imperio: allí florecen, donde éste manda; y la lengua de la monarquía siempre ha sido respetosa a los hombres de caudal» o que «el castellano sigue la fortuna del Imperio». Segonament, i malgrat el que puguin dir els «historiadors ideològics», vincula la llengua amb la nació, quan fa constar que «por ser el idioma común de la Monarquía de España, la lengua española, substancialmente es una en toda España, aunque tiene diferencias accidentales en diversas Provincias» o que «en ese lugar no excluye el hablar en la lengua común de la Nación» o també que «no se debia predicar en Cataluña sino en la lengua común, que es la castellana». En aquesta qüestió es tenia clara la vinculació de la llengua amb la nació, i només es demanava liberalitat als catalans sense que es plantegés reciprocitat als castellans, quan diu que és «generosidad no amartelarse tanto de su lengua, que se desprecie la ajena».[177]
L’imperi lingüístic no tenia fronteres. Gómez Adrín afirma que tot és una sola llengua, però més endavant es contradiu quan accepta que si els sacerdots catalans han de predicar a fora de Catalunya «si han de predicar siempre en catalán, ¿a qué han de salir a otros Reynos, a ser irrisión con su lengua?». Si era la mateixa llengua, ¿no servia per predicar tant a dins com a fora? Els catalans devien tenir ben arrelada la identificació nacional amb la llengua, atès que es pregunta: «Y sola Cataluña, nobilísimo miembro de esta Monarquia, ¿ha de despreciar lo que todo el mundo estima?» L’actitud de Gómez Adrín encara avui té seguidors i arguments polítics sobre la llengua com aquests encara no s’han esgotat. Però els catalans, també en la qüestió lingüística, no responen a aquesta actitud amb el mateix tarannà, sinó que ho fan amb la valoració legal i sense cap altra voluntat que la de defensar-se. A Gómez Adrín el va replicar el canonge lleidatà Dídac Cisteller, amb arguments teològics i afirmant que el castellà era una llengua desconeguda pels catalans. Una altra expressió de queixa sobre el tema lingüístic en aquells anys és la que la ploma de Gaspar Sala va adreçar al rei: «Pero Señor, como el aborrecimiento pone estorvos a la afición de V.M., notifican sus prendas, y las refieren, con desabrimientos, y ultrages, escarneciendo hasta la lengua, que fue tan preciosa a los señores Reyes de Aragón. Y assí dize Çurita, que era tan general la afición de los Reyes, que desde que sucedieron al Conde de Barcelona, siempre tuvieron por su naturaleza y antiquísima patria a Cataluña, y en todo conformaron con sus leyes, y costumbres, y la lengua de que usavan era la Catalana. Todas las ordinaciones, assí de la casa real, como otras, eran en Catalán. Las proposiciones, que hazían los señores Reyes en las Cortes o Parlamentos, aunque se hiziessen a los tres Reynos, eran en Catalán.»[178]
L’esperit imperial de Catalunya era absolutament nul. Ni amb l’exèrcit no es volia conquistar cap territori, ni amb la llengua no es volia dominar cap poble. La cultura política que s’anava congriant a Catalunya era el simple desig de defensar les llibertats per mantenir les lleis i la cultura, en definitiva, la pròpia personalitat.
NOTES:
[170] Xavier Torres. Escrits polítics del segle xvii, tom I, Eumo, Vic, 1995, p. 54.
[171] Antoni Simón. «Patriotisme i nacionalisme a la Catalunya moderna. Mites, tradicions i consciències col·lectives», L’Avenç, núm. 167, 1993.
[172] Santiago Petschen Verdaguer. Las minorías lingüísticas de Europa Occidental: 1492-1989, Eusko Legebiltzarra, Gasteiz, 1990, p. 109.
[173] Henry Kamen. La Inquisición española, Crítica, p. 314. Facilitat per Gerard Vergés.
[174] Josep M. Nadal. «El català en els segles xvi i xvii», L’Avenç, núm. 100, 1987, p. 27.
[175] Rafael Carrasco. Inquisición y represion sexual en Valencia, Laertes, p. 103.
[176] Eduardo Chamorro. La vida y época de Felipe IV, Planeta, Barcelona, 1998, p. 254. Cedit per J. M. Pascual.
[177] Modest Prats. Política lingüística de l’Església catalana, Eumo, Vic 1995. Ricardo García Cárcel i Helena Nicolau. «Castella contra Catalunya: la batalla lingüística al segle xvii», L’Avenç, núm. 22, 1979, p. 46.
[178] Gaspar Sala. Secrets públichs, Eumo, Vic, 1995, p. 164.
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
NOTES:
[170] Xavier Torres. Escrits polítics del segle xvii, tom I, Eumo, Vic, 1995, p. 54.
[171] Antoni Simón. «Patriotisme i nacionalisme a la Catalunya moderna. Mites, tradicions i consciències col·lectives», L’Avenç, núm. 167, 1993.
[172] Santiago Petschen Verdaguer. Las minorías lingüísticas de Europa Occidental: 1492-1989, Eusko Legebiltzarra, Gasteiz, 1990, p. 109.
[173] Henry Kamen. La Inquisición española, Crítica, p. 314. Facilitat per Gerard Vergés.
[174] Josep M. Nadal. «El català en els segles xvi i xvii», L’Avenç, núm. 100, 1987, p. 27.
[175] Rafael Carrasco. Inquisición y represion sexual en Valencia, Laertes, p. 103.
[176] Eduardo Chamorro. La vida y época de Felipe IV, Planeta, Barcelona, 1998, p. 254. Cedit per J. M. Pascual.
[177] Modest Prats. Política lingüística de l’Església catalana, Eumo, Vic 1995. Ricardo García Cárcel i Helena Nicolau. «Castella contra Catalunya: la batalla lingüística al segle xvii», L’Avenç, núm. 22, 1979, p. 46.
[178] Gaspar Sala. Secrets públichs, Eumo, Vic, 1995, p. 164.
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
