"Els sectors més conservadors de l'independentisme, les forces més pactistes i moderades, aconsellen a Torra que freni, faci concessions i vegi la conveniència d'aprovar els pressupostos."
A l'estat espanyol hi ha una realitat de fet. Agradi o no, hi ha una dualitat de poders que rivalitzen entre ells pel control del territori: el govern espanyol i el de la Generalitat. Molt desiguals, per cert, o asimètrics, però reals i enfrontats. Només coincideixen de la manera en què, sarcàsticament, Carles I deia que coincidia amb el seu cosí Francesc I: els dos volien Milà. Els dos governs, l'espanyol i el català, volen manar a Catalunya. En teoria, el poder últim és l'espanyol però, a la pràctica, es veu curtcircuitat permanentment per l'altre. Aquest pren les decisions segons els seus objectius i, en la mesura que pot, només deixa al poder espanyol una posició cerimonial o de representació en què exerceix una versió repetida del dilema d'"el fuero y el huevo".
Els espanyols estan tan acostumats a aquest tracte de menypreu en les relacions exteriors que ni ho noten. Espanya no compta a l'ordre internacional excepte com a figura i no gaire decorativa. El problema és que aquesta irrellevància del poder polític espanyol ara es produeix a l'interior de l'Estat, envers Catalunya. El de l'Estat continua sent el poder suprem a tot el territori, inclòs el català, però la realitat s'entossudeix a parlar una altra llengua. En el fons, tota la política espanyola està determinada per Catalunya.
Exagerant, tot i que no gaire, es podria dir que Catalunya governa Espanya. El seu poder no rau en la seva capacitat coercitiva, no en té cap, sinó en el seu exemple o imatge, en l'efecte que causaria a l'exterior una repetició de la barbàrie policial de l'1-O. I també en el fet que la crisi del règim del 78 converteix, paradoxalment, a l'independentisme català en la clau de la governabilitat d'Espanya. La pertinença del país a la UE i l'OTAN fa que el vell recurs a la força militar, avui, sigui impracticable. L'oligarquia ha intentat substituir els militars pels jutges per sotmetre els catalans i ha tornat a fracassar. La perspectiva de la farsa judicial de l'1-O que acaba de començar, no podria ser més ombrívola.
Per al nou any, tots els gestos de l'Estat sembla que mirin d'apaivagar els ànims, rebaixar la tensió, mirar d'induïr algun tipus de normalitat. Sánchez torna a Catalunya a continuar pressionant en favor d'uns pressupostos que ell mateix condemna al fracàs en negar-se a fer cap gest que motivi un canvi d'actitud de l'independentisme. En un acte solemne, el rei torna a invocar la Constitució, ja no davant dels militars sinó davant dels jutges, i ho fa per recordar que el text no només garanteix el poder polític sinó que també el limita. Un altre gest mirant de fer amistat amb els independentistes a base d'insinuar als jutges servils els límits del poder polític.
Els sectors més catalanòfobs del govern del PSOE, els mitjans més franquistes -gairebé tots-, el socialistes més reaccionaris i nacional-espanyols, estil Fernández Vara, García Page, Lambán o Díaz, tots reclamen a Sánchez el mateix que el PP i Cs: mà dura amb Catalunya, un 155 sense límit, intervenció de la Generalitat. I diuen que ho fan pel bé de Sánchez, perquè són els seus amics i no volen que se'l mengi Vox, que duu un discurs més dur i amenaçador que la gent acabarà votant si no veu una altra alternativa ferma.
Alhora, els sectors més conservadors de l'independentisme, les forces més pactistes i moderades, aconsellen a Torra que freni, que tingui tacte, faci concessions i fins i tot que vegi la conveniència d'aprovar els pressupostos per evitar noves eleccions i tancar el pas als energúmens de Vox. Aquests també són els amics de Torra, els que volen el seu bé i es preocupen per l'objectiu independentista.
En tots dos casos s'agita el fantasma de Vox per justificar l'injustificable: d'una banda, més duresa a Catalunya, més repressió, opressió i injustícia; de l'altre, moderació, fins i tot abandó de les posicions independentistes, oblit del mandat de l'1-O per no dur-nos la destrucció a mans d'aquests nous/vells bàrbars.
Tant els falsos amics d'uns com els dels altres persegueixen objectius propis inconfessables: els dels quintacolumnistes. L'exigència de més repressió a Catalunya vol intensificar el conflicte per carregar-se el govern de Sánchez, l'aspiració d'avui de la dreta i d'ahir de Podemos. La de calmar-se, pactar amb els espanyols per moderar l'enfrontament, vol enterrar el procés independentista i tornar a alguna forma d'autonomisme. El pretext que dan servir, la regurgitació del feixisme espanyol en les figures d'aquests pinxos d'opereta, és ridícul. Aquests de Vox no són res més que una colla de maníacs delirants de molt bordar -o bramar- i poc mossegar.
Una de les defenses dels investigats per
l’1-O al jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona ha demanat la nul·litat de
la causa perquè el cas no havia d’haver recaigut en el magistrat Juan Antonio
Ramírez Sunyer, que va morir el novembre passat. Per això i pel suposat biaix
ideològic, l’advocat Ramon Setó va explicar ahir a TV3 i al diari Ara que
considerava que l’adjudicació de la causa a Ramírez Sunyer fou irregular, que es
va fer a dit. Tanmateix, la jutgessa degana de Barcelona, Mercè Caso, ha dit
avui que la denúncia és mal enfocada, perquè segons les normes de repartiment actuals el jutjat número 13 sí que
podia entrar en el sorteig.
Ramírez Sunyer va començar la investigació
el gener del 2017, arran d’una denúncia del partit ultradretà Vox contra Lluís
Salvadó, Carles Viver i Pi-Sunyer, Carles Puigdemont, Carles Mundó, Oriol
Junqueras i l’ex-jutge Santi Vidal, per unes declaracions d’aquest darrer en
què, entre més coses, assegurava que la Generalitat havia obtingut il·legalment
les dades fiscals dels catalans. El TSJC va desestimar l’admissió a tràmit
d’aquella querella, però la va derivar al jutjat d’instrucció número 13 perquè
decidís sobre els denunciats que no eren aforats, és a dir, Salvadó i Viver.
Ramírez Sunyer no en va dubtar i va acceptar la querella per rebel·lió, sedició
–mesos més tard, aquests delictes s’imputaren a part del govern–, revelació de
secrets, malversació, desobediència i prevaricació. I durant la instrucció va
cometre una colla d’irregularitats que haurien de servir per a invalidar proves
o testimonis en què s’ha fonamentat la instrucció del jutge Pablo Llarena en la
causa contra els dirigents independentistes. Repassem-les:
—Els excessos de la Guàrdia
CivilLa investigació del jutjat 13 va servir per a ordenar els
escorcolls i les detencions d’alts càrrecs del govern del 20 de setembre del
2017. I els investigats han hagut de viure durant més d’un any sota l’amenaça
d’acabar essent encausats per rebel·lió i sedició. Ramírez Sunyer va començar a
gestar una gran causa i va delegar a la Guàrdia Civil que portés la
investigació. Així és com el mes de maig del 2017, la Guàrdia Civil va començar
a citar a declarar càrrecs de l’administració, funcionaris i alts càrrecs de la
Generalitat. ‘Ens hem trobat amb molta gent a qui la Guàrdia Civil ja els va dir
que passaven a ser investigats, però aquesta situació processal l’ha de decidir
el jutge, no pas la Guàrdia Civil’, explica un advocat dels investigats. Per la
caserna de la Travessera de Gràcia hi van passar el portaveu del comitè executiu
del Pacte Nacional pel Referèndum, Joan Ignasi Elena; el director general de
Comunicació del govern de la Generalitat, Jaume Clotet; el secretari general de
Presidència, Joaquim Nin; el director d’Atenció Ciutadana, Jordi Graells; i
l’actual conseller de Polítiques Digitals i Administració Pública, Jordi
Puigneró. Curiosament, tot i rebre la condició d’investigats, alguns no van ser
citats a declarar mai més ni van rebre notícies del jutge.
—Un jutge que mentia: sí que
investigava el referèndumAquest jutge investigava els preparatius
del referèndum a l’ombra, en una causa secreta, donant instruccions a la Guàrdia
Civil i a la policia espanyoles. Després ho negava, i amb l’argument que no
investigava el primer d’octubre va refusar que la CUP es personés en la causa.
El jutge negava qualsevol investigació del referèndum, també per mitjà del
Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). L’associació d’advocats Drets
va presentar una querella en què acusava la Guàrdia Civil de ‘falsedat
documental’ i ‘usurpació de funcions’ pels interrogatoris a alts càrrecs del
govern a la comandància de la Travessera de Gràcia. Segons Drets, el jutjat
d’instrucció número 13 podia investigar d’amagat el referèndum del primer
d’octubre sense cap fonament i, alhora, la Guàrdia Civil actuar sense cobertura
judicial. Un any més tard, Ramírez va admetre que investigava els preparatius
del referèndum del 15 de maig de 2017 ençà.
—Investigació irregular
d’aforatsEl mes d’agost proppassat Ramírez Sunyer va enviar la
causa de Lluís Salvadó i Josep María Jové al TSJC perquè tots dos són aforats.
Però, segons que denuncien alguns advocats, el magistrat els ha investigats
il·legalment durant sis mesos, car van ser elegits diputats el mes del gener de
l’any passat i fins al mes d’agost no es va inhibir. ‘D’ençà que van entrar el
parlament, el jutge sabia que no era competent, però ha continuat analitzant els
correus electrònics i la documentació que els van requisar el 20-S… I això no ho
podia fer’, diu un advocat coneixedor del cas.
—Telèfons que no s’haurien d’haver
punxatTambé es va detectar que quan es van ordenar les escoltes
telefòniques, per error es van punxar uns altres números de telèfon, però així i
tot van continuar punxats. Per coses com aquesta, és molt probable que en la
primera setmana del judici oral surtin a la llum irregularitats que posaran en
dubte la instrucció del cas. Un altre advocat, encarregat de la defensa d’un alt
càrrec de la Generalitat investigat, no veu factible que es pugui eliminar la
instrucció sencera, però opina que hi ha hagut clares vulneracions processals
que poden invalidar alguns testimonis en el judici oral.
La Zarzuela i la Moncloa es van unir per forçar canvis de seus de bancs, grans empreses i multinacionals i estendre el pànic. Directius catalans expliquen què va passar
ÀLEX FONT MANTÉ, NATÀLIA VILA, ALBERT MARTÍN
“El rei és el cap de l’Estat, símbol de la seva unitat i permanència, arbitra i modera el funcionament regular de les institucions, assumeix la més alta representació de l’estat espanyol”. Així comença l’article 56 de la Constitució, el primer dels que es refereixen a la Corona. Només des d’una interpretació generosa de l’article es pot entendre la frenètica activitat a què es va lliurar el monarca durant els dies posteriors al referèndum de l’1 d’octubre del 2017.
Felip VI va intervenir personalment en la setmana més convulsa que ha viscut l’economia catalana els últims anys, segons han confirmat diverses fonts a l’ARA. El cap de l’Estat, el president Mariano Rajoy i la cúpula del seu govern van treballar aquells dies amb un objectiu comú, trucant a empresaris i directius per forçar una fugida d’empreses que servís de càstig econòmic contra un procés sobiranista que va arribar al seu punt àlgid quan les imatges de la repressió policial de l’1-O van donar la volta al món.
Veus de primer nivell empresarial expliquen a l’ARA que els consten trucades entre Felip VI i Josep Oliu. Altres fonts indiquen que Isidre Fainé, president de La Caixa, primera accionista de CaixaBank, va mantenir una reunió aquella setmana a la qual van assistir Felip de Borbó i un molt selecte grup de grans empresaris de l’Íbex.
El primer objectiu d’aquesta operació d’estat era forçar el canvi de seu dels dos bancs catalans. Amb la fuga de dipòsits ja desencadenada (un terç de la qual, responsabilitat directa de l’Estat, com va avançar ahir l’ARA) i les accions en caiguda lliure, les dues entitats van arribar a la mateixa conclusió: no s’hi podien oposar. Entre CaixaBank i el Sabadell hi va haver moviments coordinats (el dimecres 4 d’octubre van informar de la decisió Carles Puigdemont, Oriol Junqueras i els presidents de l’ANC i d’Òmnium), però la sincronització no podia ser plena: el Sabadell podia canviar la seu amb una simple reunió del consell -cosa que va fer l’endemà, dia 5- gràcies a un canvi legal introduït a l’última junta d’accionistes. El protocol d’emergència era conegut al banc, però no va ser fins a aquella setmana que Oliu es va convèncer de fer el pas. Fonts financeres sostenen que el president del banc va ser “la persona a qui més li va doldre la decisió”. Durant aquells dies, una persona recorda haver-lo vist al banc amb els ulls entelats. També indiquen que al consell la persona que va expressar més dubtes respecte al canvi de seu va ser el secretari, Miquel Roca. Amb tot, el trasllat es va produir en poques hores. Però per a CaixaBank era més difícil. L’antiga caixa d’estalvis necessitava forçosament convocar una assemblea general d’accionistes que avalés el trasllat de la seu i això li exigia un temps que no tenia. I l’alternativa va ser recórrer al govern espanyol. Fonts de CaixaBank han negat tant l’existència de la reunió entre Fainé i el rei com que l’entitat instés l’aprovació del decret per part de la Moncloa.
LA RELACIÓ ENTRE Fainé i Rajoy ja estava trencada abans de l’1-O, fins al punt que el president espanyol no li agafava el telèfon aquells dies. Així, el financer català va trucar a l’aleshores ministre d’Economia, Luis de Guindos. L’ara vicepresident del BCE va traslladar la qüestió a Rajoy, que, abans de donar-hi llum verda, la va pactar amb el PSOE i Ciutadans. CaixaBank va negociar els detalls del decret llei amb Guindos i Jorge Moragas, cap de gabinet de Rajoy. El dijous dia 5, mentre el Sabadell tancava la decisió, CaixaBank continuava esperant el decret.
La primera entitat catalana es va trobar amb un problema afegit aquella setmana en què l’ establishment estatal va posar-li la proa: dilluns mig miler de treballadors van tallar la Diagonal en protesta contra la violència policial. I, segons diferents fonts, les imatges de la protesta van multiplicar les pressions contra el gran banc català.
Lluny de ser unànime, la decisió de CaixaBank va generar discrepàncies internes. Entre els que es van oposar a la decisió de treure la seu de Catalunya hi havia el president de l’entitat, Jordi Gual, segons ha sabut l’ARA. “Va ser una reunió calenta, intensa, per prendre una decisió que no feia il·lusió a cap empleat”, apunten les fonts consultades. Finalment es va decidir traslladar la seu fora de Catalunya per primer cop en la seva centenària història. I malgrat la discrepància de Gual, el pes de La Caixa, primer accionista, es va imposar i el canvi va ser un fet.
Banc Sabadell i CaixaBank ja havien fet el pas i la jugada orquestrada per la Moncloa començava a prendre cos. Faltava un actor clau: la resta de l’imponent grup empresarial de La Caixa. Les múltiples fonts consultades per aquest diari discrepen en la seva versió del que va passar. Una versió molt estesa entre l’empresariat català és que la sortida de totes les empreses de La Caixa va ser el preu que Guindos i Moragas van imposar per promoure el decret que permetia traslladar el banc. I que, per això, a CaixaBank la van seguir (els dies següents, amb més ressò mediàtic) La Caixa, Gas Natural, Criteria, Aigües de Barcelona, Abertis i Cellnex amb escassa oposició als consells. Només es va quedar Saba, que no cotitza a borsa.
Però hi ha una altra versió. “No va ser una contrapartida: La Caixa té una pell molt sensible i no li calen peticions explícites; Fainé decideix la sortida de totes les seus perquè vol, perquè està convençut que, amb Junts pel Sí i la CUP, Catalunya s’independitzarà i tot anirà cap al desastre”, apunten aquestes veus. “A Fainé el convencen que hi haurà DUI, tot i que setmanes abans li deien que no; ho decideix per prudència i perquè de passada quedava bé a Madrid”, apunta una altra veu. Amb un canvi de seu s’assegurava més estabilitat jurídica, aprofitava l’ocasió per pressionar els partits independentistes i es congraciava amb l’Estat.
Per què s'havia de congraciar CaixaBank amb Madrid? Perquè hi havia la percepció que si el procés sobiranista havia arribat fins aquí era perquè La Caixa i els grans empresaris no ho havien evitat. “Hi ha una cúpula de poder, que són 2.000 persones, no més, que troben normal manar sobre els diaris, les empreses i els ciutadans”, explica un destacat directiu de l’Íbex-35. “Aquests 2.000 comencen pel rei, que sempre intervé per sota la taula i és el primer que creu que el Procés ha arribat fins aquí perquè La Caixa i el Sabadell no han fet el que tocava”, diu.
Les pressions de la cúpula de l’Estat als bancs catalans són habituals, i un bon exemple és la manera com es va teledirigir el comunicat de la banca previ a les eleccions del 27 de setembre del 2015. Aquest nucli del poder madrileny ambiciona des de fa anys un posicionament explícit de Fainé i Oliu contra la independència i, al seu entendre, això no s’ha donat. Fonts empresarials catalanes recorden que en cercles de Madrid, “figures com Joan Rosell [president de la CEOE] i Joaquim Gay de Montellà [president de Foment del Treball] són vistes gairebé com independentistes”. Aquesta etiqueta, que no lliga ni remotament amb la realitat, també l’arrosseguen les dues entitats financeres. “Si no canviaves la seu semblava que eres independentista”, diu un directiu.
Per afegir dramatisme a la situació, els bancs catalans es van enfrontar aquells dies a una nova amenaça. És el que en l’entorn del banc de l’estrella es coneix com l’ ¡A por ellos! financer. La setmana del 2 d’octubre es va llançar una fortíssima campanya de captació comercial dels grans comptes que havien abandonat el Sabadell i CaixaBank. Amb un protagonista destacat: el Banco Santander.
Diferents fonts financeres apunten que el banc d’Ana Botín, a diferència del BBVA, es va abocar a captar aquests nous clients esprement el clima de por d’un eventual cataclisme a Catalunya. El zel i la hiperactivitat amb què el banc vermell va dur a terme aquesta operació va propiciar, fins i tot, queixes formals dels bancs catalans. Qui va rebre aquests retrets va ser el conseller delegat, José Antonio Álvarez, que es va espolsar les culpes i va assenyalar el seu sottogoverno com a responsable de l’ ¡A por ellos! financer. Es dona la circumstància que Álvarez ha estat substituït fa només deu dies del seu càrrec de conseller delegat del primer banc espanyol pels problemes que experimenta l’entitat a Espanya. Aquest diari ha pogut saber que la destitució va ser rebuda als despatxos nobles de CaixaBank i el Sabadell amb una alegria poc dissimulada.
Per explicar el que s’estava desencadenant n’hi ha que parle d’efecte dòmino. Potser seria més precís referir-se a una bola de neu. Però malgrat que ja començava a rodar i a tenir considerables dimensions, la invisible mà que impulsava aquesta bola en volia més.
CALIA UN ALTRE cop d’efecte. I això passava per les multinacionals. En concret, per una: Seat, bandera de l’economia catalana, de capital alemany i primera empresa de Catalunya en nombre de treballadors, amb més de 13.000 empleats. Matías Carnero, president del comitè d’empresa, explica que després que se sabés l’adeu dels bancs, Luca de Meo va convocar un comitè de crisi en què va deixar clar el seu criteri: “Seat s’havia de mantenir neutral”.
Aquells dies diferents ministeris, i també la Generalitat, pressionaven Seat per saber si mantindria la seu. “A tots els deia el mateix: deixeu-nos fer cotxes!” El comitè de crisi es reunia cada dia, va estudiar escenaris possibles -entre els quals hi havia un increment de la repressió policial-, i a la plantilla se li va comunicar que tot continuaria igual si no hi havia cap canvi legal. Però el dia 12 les coses van canviar. Durant l’acte del Dia de la Hispanitat a Madrid, un emissari de la Casa del Rei va transmetre a “un directiu de Seat” la preocupació de la Corona. “L’endemà ens assabentem que ja s’havien traslladat a De Meo les preguntes que havia fet la Casa del Rei”, rememora Carnero.
Tot i que ningú ha explicat fins ara qui va fer el paper de corretja de transmissió, diverses fonts recorden que entre els convidats a la celebració del 12 d’octubre hi havia l’expolític i empresari Josep Piqué, membre del consell d’administració de Seat. Fos com fos, De Meo va resistir també la pressió de la monarquia i Seat va mantenir la seu a Catalunya. Aquell mes es va saldar amb nervis i amb un canvi a l’agenda: es va haver d’ajornar la presentació mundial del Seat Tarraco, el primer model de la marca amb un nom català.
L’últim trofeu de caça que quedava era la resta de multinacionals amb seu a Catalunya. “Aquí hi va tenir un paper el rei, perquè a les multinacionals no hi arriben els ministres”, assegura una font coneixedora dels fets. Hi ha coincidència en la percepció que Felip VI es va implicar personalment a fer trucades a empreses estrangeres perquè traslladessin la seu fora de Catalunya.
Consultada per aquest diari, la Casa del Rei no nega les acusacions. “El que fa el rei en la seva agenda privada no ho expliquem”, declara un portaveu. Respecte a les trucades, és clar: “Sempre fa coses d’aquestes”. I afegeix: “La seva missió no comença i s’acaba en els actes i les audiències on hi ha fotos”.
L’agenda pública del rei també dona pistes: el 2014 va fer 14 actes la primera quinzena d’octubre, el 2015 va mantenir la xifra, el 2016 va tenir 6 actes oficials i l’any passat només 2: el polèmic discurs del dia 3 i la desfilada del 12 d’octubre.
Com reflexiona un directiu, la pressió del rei sobre les multinacionals no va tenir gaire èxit. “La majoria van decidir quedar-se a Catalunya, per respecte a la seva gent, als seus treballadors”, explica. En opinió seva, i tal com els fets acabarien demostrant, “les pressions els rellisquen”. Diferents veus exposen que segurament hi va ajudar el Brexit. Ningú ignorava que l’adeu del Regne Unit a la Unió Europea s’havia votat el juny del 2016 i que 16 mesos després no hi havia hagut cap ruptura traumàtica -i actualment el conflicte encara no s’ha resolt-. Això feia poc versemblant el suposat apocalipsi econòmic que estava a punt de produir-se a Catalunya. I això va motivar que els plans de contingència de moltes multinacionals continuessin guardats al calaix.
La negativa de les multinacionals va ser ferma malgrat que en algunes hi va haver pressions internes, amb consellers espanyols que van amenaçar de dimitir si no es treia la seu de Catalunya. Hi ha diferents versions sobre la sofisticació dels arguments que utilitzaven els partidaris de traslladar seus, especialment en empreses no financeres. Un dels més utilitzats van ser les al·lusions a la llei de transitorietat catalana, que suposadament obria la porta a una doble imposició fiscal, a la prohibició de traslladar seus d’empreses i a la nacionalització de determinats sectors, a més de la potestat del Govern de destituir presidents d’entitats financeres. Fonts jurídiques consultades per l’ARA constaten que aquesta polèmica llei no abordava tots aquests aspectes.
Sovint aquestes pressions les van fer ministres o membres del govern de menys rang. Persones que van rebre trucades coincideixen a apuntar que es tractava de “suggeriments” i missatges poc explícits. També hi va haver trucades menys delicades. Clients d’empreses catalanes que, quan trucaven al proveïdor, el convidaven a canviar de seu. Hi ha un cas eloqüent: un directiu d’El Corte Inglés va parlar amb un proveïdor català. En rebre una resposta negativa a la pregunta de si havien tret la seu de Catalunya, li va etzibar: “Tu sabràs”.
La pregunta sorgeix sola. ¿Què hi feien consellers i empreses del món privat instant altres agents del mercat a deixar Catalunya? En la resposta cal incloure un innegable component ideològic. Els empresaris i directius també tenen idees polítiques i, en aquest cas, amb la tensió a flor de pell, hi deien la seva. “Van voler vendre que això, si hi havia independència, seria un solar, els Monegres”, diu un veterà de l’Íbex. “I la sortida de seus socials és simbòlica, però té una forta càrrega política”, afegeix. “Hi havia ganes que tot plegat s’enfonsés”, apunta un altre alt directiu, que afegeix un diagnòstic pessimista: “Va ser una guerra econòmica, una guerra que es va iniciar amb l’opa de Gas Natural a Endesa i fins i tot abans”. Aquesta veu recorda el paper d’institucions tradicionalment tan innòcues com el Col·legi de Registradors. Habitualment poc actiu, aquells dies enviava una nota diària actualitzant el marcador d’empreses que havien traslladat la seu fora de Catalunya. “Portaven el casc posat”, diu. Aquesta veu no calla una altra reflexió de futur: “Tal com estan les coses, seria millor que a Catalunya ens centréssim en negocis no regulats, com per exemple la tecnologia i la moda”.
Entre les dotzenes de veus que han participat en aquest reportatge (i que ho han fet amb la condició de mantenir l’anonimat) també hi ha crítiques al paper de la Generalitat. Lamenten que el Govern no combatés els comentaris sobre la llei de transitorietat, critiquen que va actuar amb “lentitud”, que estava “desorientada” i que va deixar molt sols i amb pocs arguments els directius que defensaven mantenir la seu a Catalunya. I especialment per fer front a una acció tan coordinada i massiva com la que va llançar l’Estat. La visió més compartida és que la Generalitat no va donar resposta als empresaris i, de fet, el departament d’Economia va organitzar una reunió amb multinacionals per transmetre’ls tranquil·litat, però no es va produir.
L’actual consellera d’Empresa i llavors directora general, Àngels Chacón, assegura que si no van poder frenar la sortida de seus va ser en part pel decret llei que el govern espanyol va aprovar a petició de CaixaBank, i que van rebre “tota mena d’empreses”. “Vam passar un mes i mig com si fóssim a la UCI, amb horaris maratonians”, diu. Els directius lamenten, amb tot, que la Generalitat no va tenir una actitud proactiva per ajudar les empreses.
Les fonts consultades per elaborar aquest relat expliquen que entre els motius per treure les seus de Catalunya hi havia molt més que raons (fonamentades o no) de protegir el negoci. Per exemple, per a un directiu és fiscalment més avantatjós tributar a Madrid que a Catalunya, on l’IRPF és més elevat. En l’argumentari també s’esmentava el convenciment que les empreses amb seu a Madrid reben menys inspeccions fiscals que les que son a Catalunya. “Alguns van aprofitar l’avinentesa per traslladar la seu i així acabar pagant menys impostos”, diu el president d’una empresa de l’Íbex. I un altre factor clau va ser el seguidisme: tothom ho feia i canviar de seu era ràpid, tenia un cost ínfim i et protegia contra els riscos dels quals advertia l’Estat (sortida de l’euro, aranzels, ensorrament econòmic...).
El balanç de tot plegat és impactant. Entre 3.449 i 4.422 empreses, segons la font que es consulti, han traslladat la seu social de Catalunya des de l’octubre del 2017. Va ser una veritable estampida. I com en tota estampida, en aquest cas hi va haver una primera persona que va arrencar a córrer i, també,algú que va forçar aquesta reacció.
A Espanya, on la justícia esdevé injustícia, als catalans (i als bascs) se’ls priva dels drets humans que garanteixen els Pactes Internacionals sobre Drets Civils i Polítics (Pacte Civil de les Nacions Unides) i sobre Drets Econòmics, Socials i Culturals (Pacte Social de les Nacions Unides) i dels que garanteix la Convenció Europea de Drets Humans, malgrat que l’Estat post-democràtic espanyol estaria obligat a aplicar els dos Pactes de les Nacions Unides com a dret vinculant en el seu ordenament jurídic. Però a Espanya els rellotges no van a la mateixa hora que als altres llocs. Com demostra palesament la crisi catalana, Espanya ni és un estat de dret funcional ni una veritable democràcia, sinó un estat altament corrupte, marcat pel seu passat franquista que segueix viu, i amb una justícia una part de la qual s’ha desbocat, i vulnera el Dret penal i el Dret constitucional espanyols, el Dret vinculant internacional i el Procediment penal espanyol; una justícia que ja ha demostrat el seu caràcter veritable molt abans que comencin, ben aviat, els processos polititzats i sensacionalistes contra els polítics catalans empresonats i privats de drets humans essencials, polítics que havien estat elegits democràticament i constitucional, i malgrat això van ser destituïts dictatorialment.
Però els processos contra prominents polítics i dirigents representants de la societat civil catalana només són la punta de l’iceberg. La fiscalia i la justícia espanyoles actuen contra una xifra d’acusats de més de quatre dígits i d’una manera que observadors neutrals i experts de països civilitzats només poden qualificar d’injustificada, fora de tota mesura i directament «bàrbara». Un país la justícia del qual actua com ho fa l’espanyola actualment està a punt de posar-se fora de la comunitat dels estats civilitzats i organitzats com a estats de dret. Qui calla mentre veu com l’Estat espanyol, encara existent, discrimina i persegueix catalans (i també bascos), està en mala situació per defensar els drets humans, l’Estat de Dret i la democràcia, per contra, mostra una secreta simpatia per règims autoritaris i dictadures. Qui calla aprova!
Una de les poques periodistes alemanyes que no calla, sinó que, d’acord amb el Codi de Premsa alemany, investiga correctament i informa objectivament sobre Catalunya i Espanya és Krystyna Schreiber. Sigui’ns permès de referir-nos a un dels seus articles que val la pena de llegir:
Krystyna Schreiber (1): «Perseguida per terrorista: Tamara Carrasco treballa per una Catalunya independent, va ser detinguda i des de fa mesos pateix arrest domiciliari»
Comentari de l’advocat Rainer Lang a l’article original alemany:
«En primer lloc moltes gràcies, Sr. Prof. Dr. Schönberger, per haver posat un exemple positiu d’un mitjà alemany i d’una periodista a Alemanya. Aquest ús de la violència recorda la revolució alemanya del 1918 que també va transcórrer pacíficament, fins que la unió de la majoria socialdemòcrata amb els militars va portar la violència, perquè els militars en van fer ús. Els rebels alemanys de llavors ja volien, entre altres coses, una democràcia directa (vegis el triple article sobre la revolució de novembre del 1918 a «www.nachdenkseiten.de». La similitud de les dues revolucions (l’alemanya del 1918, la catalana del 2017) és que totes dues volien deslliurar-se del jou de massa imposició forastera i volien seguir el camí de l’autodeterminació. La reacció semblant és també la violència emprada per un altre poble que l’usa per als seus fins.
La Comissió Europea, ja immediatament després de la decisió d’obrir judici, hauria hagut d’iniciar un procés per vulneració de pacte, perquè la interpretació amplificadora i expansiva del concepte de violència que s’està fent —i sense violència no pot haver-hi el delicte de rebel·lió de l’article 472 del Codi Penal espanyol— és incompatible amb l’article 7 de la CEDH (Convenció Europea de Drets Humans). La conseqüència és que algunes persones són penades per una activitat, per bé que aquesta activitat no és punible, o sigui que és una vulneració del principi nulla poena sine lege (sense llei, cap càstig). Sense una ampliació d’aquest concepte de violència, el Tribunal Suprem no hauria pogut permetre l’acusació per rebel·lió contra els dirigents polítics catalans, cosa que va fer a finals d’octubre del 2018. Cadascú de nosaltres pot elevar una queixa a la Comissió Europea, perquè aquesta iniciï un procés de consideració d’una vulneració dels pactes europeus per part d’Espanya (https://ec.europa.eu/info/law/law-making-process/applying-eu-law/infringement-procedure_es). La Comissió ja s’ha pronunciat anteriorment sobre el cas de la vulneració per part dels tribunals d’un país membre, dient que en aquest cas es pot obrir un expedient si, en contra del que preveu l’article 267 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea, «és a causa de manifesta ignorància o d’actitud conscient».
Si un tribunal superior d’un estat membre no presenta al Tribunal Suprem Europeu una demanda d’aclariment, això constitueix un cas típic de vulneració dels pactes per part d’un tribunal nacional. L’aclariment del concepte de violència és, però, d’importància per a tots els estats membres, segons l’article 7 de la CEDH, i per això el Tribunal Suprem espanyol hauria d’haver aclarit abans aquesta qüestió.»
