traducció - translate - traducción

dimecres, 8 de maig del 2019

Ultracatòlics, glorificadors del colp del 36 i anticatalanistes | Moisés Pérez

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El País Valencià, les Illes Balears i Catalunya no han sigut immunes a la irrupció de la ultradreta representada per Vox a les passades eleccions espanyoles. Els territoris catalanoparlants exportaran cinc diputats al Congrés amb perfils antiavortistes, d'exaltació del cop d'Estat militar de 1936, històrics de l'ala radical del PP, generals de l'exèrcit espanyol i contraris a la científica unitat de la llengua. EL TEMPS repassa les seues biografies.

Ignacio Garriga, diputat al Congrés per Barcelona| Ignacio Garriga

Moisés Pérez

Amb una bandera espanyola de dimensions considerables, Ignacio Garrigacelebrava l'obtenció del seu escó al parlament espanyol. Candidat de l'extrema dreta Vox per la circumscripció barcelonina, afirmava que era «un dia per estar molt contents». «Espanya s'ha posat en peus i ha dit que vol 24 valents al Congrés, els quals entren per pronunciar el que fins ara cap partit expressava», proclamava durant la jornada electoral dels comicis espanyols del passat 28 d'abril. Una felicitat que contrastava, però, amb l'ambient de decepció instal·lat en els seus correligionaris valencians i, fins i tot, als dirigents estatals del partit. Les expectatives del partit ultradretà eren més elevades.

D'aquests «24 valents» que exaltava Garriga, cinc han sigut escollits pels territoris catalanoparlants, amb una distribució de tres pel País Valencià, un per Catalunya i altre per les Illes Balears. Un quintet de parlamentaris en el qual hi ha perfils marcadament ultracatòlics, generals de l'exèrcit espanyol amb taques al seu historial, exdirigents històrics d'Aliança Popular i el PP, executives bancàries amb connexions als negocis immobiliaris i famílies de l'alta societat, anticatalanistes que defensen posicionaments anticientífics respecte de la unitat de la llengua i nostàlgics de símbols i accions franquistes.

Garriga, precisament, s'ha caracteritzat per emetre piulades glorificant el cop d'Estat militar feixista de 1936. «Vaja de bestreta la meua condemna a les morts d'ambdós bàndols, però celebre que uns valents ens deslliuraren del jou del comunisme», va escriure a Twitter el 18 de juliol de 2017, aniversari d'aquella rebel·lió antidemocràtica que va comportar la instauració de la dictadura franquista durant prop de quatre dècades. Aquesta opinió no era nova. En 2016, havia expressat a la xarxa de l'ocell blau: «Avui agraïsc als meus avis que en un dia com avui es llaçaren a defensar els nostres principis».
Discursivament contradictori per les seues postures xenòfobes malgrat tenir la pell negra i una mare d'ascendència portuguesa nascuda a Guinea Equatorial, va militar a Noves Generacions des de 2005. En aquella etapa, influenciada per l'afiliació popular de la seua mare, va coincidir amb David Mejía, actualment diputat de Ciutadans al Parlament de Catalunya. Garriga, tanmateix, va considerar massa tou el PP. D'aquesta manera, va convertir-se en líder de la ultradreta Vox al seu municipi de naixement, Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), després de veure's seduït pel missatge extremista de Vox.

A les eleccions municipals del 2015, van concórrer del bracet dels ultraconservadors Família i Vida, amb un credo ideològic similar al preconitzat per Garriga. De fet, aquest odontòleg enrolat a les files del partit ultradretà s'ha mostrat contrari a l'avortament, al matrimoni entre persones del mateix sexe («ha de ser únicament i exclusiu entre l'home i la dona», va esmentar en una entrevista a El Español), ha carregat contra el feminisme, ha defensat «la identitat cristiana» i, fins i tot, ha etzibat que les persones transsexuals «necessiten un tractament psiquiàtric». Antiindependentista furibund, ha demostrat el seu ultranacionalisme espanyol amb frases com ara «defendre Espanya fins a les últimes conseqüències» o «la responsabilitat ens crida a fer un pas endavant per mantenir la supervivència de la nació».

Malena Contestí, al costat del líder d'Actúa Baleares-Vox Jorge Campos (a l'extrem dreta), en l'acte de campanya de la força d'extrema dreta al monòlit franquista Sa Freixina| Vox Baleares 

Malena Contestí, diputada de l'extrema dreta Vox al Congrés dels Diputats per les Illes Balears, comparteix aquest pensament integrista i nacionalista radical espanyol. Llicenciada en dret per ESADE, experta en urbanisme i filla de l'expresident del Reial Club Mallorca Miquel Contestí entre 1978 i 1992, forma part d'Actúa Baleares. Aquesta força, aliada a l'arxipèlag balear amb Vox, té el seu origen en la Fundació Cercle Balear. Contestí, de fet, va ser vicepresidenta d'una entitat encapçalada per Jorge Campos, activista anticatalanista i representant del marginal moviment gonellista -l'equivalent al blaverisme valencià a les Illes-. Campos va ser el responsable de la querella contra el raper Valtònyc.

La Fundació Cercle Balear va participar d'una controvertida manifestació «pels caiguts per Espanya» en defensar de la preservació del monòlit feixista de Sa Feixina, construït per homenatjar a la nau franquista que va ser abatuda per les tropes republicanes durant la Guerra Civil. L'acte estava organitzat per l'extrema dreta catòlica d'Hazte Oir, i va comptar amb la presència de la plataforma Salvem Sa Feixina, en la qual, segons La Directa, s'integrava la Fundació Denaes, l'entitat presidida pel líder de Vox Santiago Abascal. La concentració, marcada per la presència de banderes falangistes, va finalitzar amb agressions als activistes republicans que hi van protestar l'exaltació franquista, segons va narrar Diario de Mallorca. L'aliança entre Vox i Actúa Baleares va néixer, precisament, dels contactes entre Denaes i el Cercle Balear. Actúa-Baleares va iniciar la seua campanya electoral en aquest monòlit. 

Contestí, al seu torn, ha realitzat declaracions polèmiques sobre els inicis del franquisme i la mateixa dictadura feixista. En una entrevista al diari El Mundo, va afirmar que «el franquisme tenia les seues coses bones i les seues coses dolentes». Segons la dirigent ultradretana, entre les coses bones hi havia el fet que «va frenar un règim comunista». No debades, i en un exercici de revisionisme històric, va expressar que «Franco era un republicà i va alçar-se contra un règim comunista que també va instaurar-se amb un Colp d'Estat». «El PSOE havia donat un colp d'Estat. La República no es va construir de manera democràtica. El que diu el manifest [en referència al text signat per diversos exmembres de la cúpula castrense espanyola a favor de Franco] és que Franco va fer l'ètica militar», va insistir en una altra conversa al Diario de Mallorca. Fins i tot, va reconèixer que «tenen punts en comú amb [Marine] Le Pen, però no tots».

Oposada al matrimoni homosexual i negacionista de la bretxa salarial entre homes i dones, va apostar per «plantejar un acomiadament sense que coste diners, si el treballador no funciona». «Crec en un punt intermedi, en el qual la contractació i l'acomiadament siga més lliure, però on el treballador estiga cobert respecte de les injustícies», va expressar a El Mundo. Al mateix rotatiu, va defensar «la derogació de la paraula català de l'Estatut», així com tota «la normativa lingüística catalanista». Partidària d'eliminar la capacitació lingüística i de restar-li presència al català de l'escola en benefici del castellà, va qualificar de «totalitàries» les lleis de protecció de la llengua pròpia a les Illes Balears. També ha mantingut un discurs contrari a les persones migrades, les lleis d'igualtat i l'onada morada del feminisme.

Com a vicepresidenta de relacions internacionals dels ultradretans, i junt amb l'excandidat falangista i dirigent de Vox a Catalunya Jorge Buxadé, va estar-hi present a la conferència del secretari general dels ultradretans, Javier Ortega, al Parlament Europeu. Convidats pels ultraconservadors polonesos de Llei i Justícia, l'extrema dreta espanyola va realitzar aquella xerrada mentre l'Eurocambra havia vetat una altra als dirigents independentistes catalans.
D'expopulars, generals i executives bancàries
Mentre Catalunya i les Illes Balears enviaven un únic representant d'extrema dreta al Congrés dels Diputats, el País Valencià ho feia per partida triple. Per la seua llarga trajectòria política en Aliança Popular i el PP, Ignacio Gil Lázaro és el més conegut. Advocat, ha sigut premiat amb la Gran Creu del Mèrit Civil i la medalla de l'Ordre d'Isabel la Catòlica. Amb tot, la seua vida professional ha estat estrictament lligada a la política com parlamentari a la Cambra Baixa en els períodes 1982-1989 i 1993-2016. Entre 1989 i 1993, va ocupar un seient al Senat. D'aquesta manera, ha estat cobrant durant més de tres dècades un sou públic. En la seua darrera declaració de béns del 2008, afirmava ser propietari del seu domicili familiar, dues places d'aparcament, un Opel Zafira i gaudir de 323.919 euros en els seus comptes bancaris.

L'expopular Ignacio Gil Lázaro, diputat al Congrés per Vox, durant la nit electoral | EFE

Afiliat a Aliança Popular des de 1980, va ingressar en la formació postfranquista arran de la seua fama com a concursant del programa televisiu Un, dos, tres. No debades, els dirigents aliancistes van recomanar el seu fixatge a Manuel Fraga, exministre franquista i fundador del partit ultraconservador. President durant una etapa d'Aliança Popular a València, va integrar-se al cercle polític que hi havia entorn de l'alcaldessa de València Rita Barberá junt amb els regidors Vicente Igual i Silvestre Senet, segons el llibre Rita Barberá, la dama de rojo en la España azul, escrit pel periodista Salvador Barber. Durant els anys 90, va intercedir per excarcerar Salvador Palop, l'exdirigent popular implicat al cas Naseiro, segons va contar EL TEMPS.

Ubicat a l'ala conservadora per la seua assistència a manifestacions antiavortistes durant l'etapa socialista i la seua oposició a la llei del matrimoni homosexual impulsada per l'executiu de José Luis Rodríguez Zapatero(PSOE), va convertir-se en l'ariet del PP contra el ministre d'Interior Alfredo Pérez Rubalcaba, del partit del puny i la rosa. Amb preguntes que buscaven reforçar la teoria de la conspiració sobre l'11-M, va agitar el fantasma del cas Faisán. Junt amb l'exministre Jorge Fernández Díaz, de l'Opus Dei i assenyalat per les clavegueres de l'Estat, va rebutjar la realització d'unes jornades d'educació sexual al Congrés a proposta d'Izquierda Unida-Iniciativa Catalunya Verds. Compta amb un germà que ha fet carrera periodística al caliu del PP que controlava TVE i Telemadrid.

Criticat per la sobresaturació de preguntes parlamentàries al Congrés dels Diputats durant les legislatures de Zapatero, va agitar els posicionaments anticientífics sobre el català a la cambra espanyola. Quan el Congrés va reconèixer l'any 2004 la unitat de la llengua, va denunciar els socialistes per caure «en el xantatge» d'ERC. La seua aposta pel secessionisme lingüístic va evidenciar-se ridícula arran d'una proposta de l'aleshores diputada d'Esquerra Unida (i actualment a Compromís) Isaura Navarro. La parlamentària valenciana va suggerir que les targetes de felicitació estigueren escrites en els diferents idiomes cooficials de l'Estat espanyol. Gil Lázaro va sumar-se a la mesura, però apuntant que calia enviar-ne «una en català i una altra en valencià». La condició dels populars no fou acceptada i, per tant, va bloquejar-se la iniciativa. El diputat conservador defensava el blaverisme lingüístic amb la surrealista excusa «de no incomplir la legalitat».

Habitual de les tertúlies ultraconservadores espanyoles (i també de les valencianes), va trencar amb el PP arran de les crítiques del ministre de Justícia, Rafael Català, contra la sentència que demanava l'absolució per als agressors sexuals de la Manada. Fitxat pels ultradretans després d'una trobada al seu domicili entre Abascal i el líder valencià de Vox, l'ultracatòlic José María Llanos, va arremetre en el passat míting de la formació d'extrema dreta a València contra «els oligarques globalistes» en sintonia amb les teories conspiranoiques atiades pel cervell ultra Steve Bannon i per part de la dreta radical mundial contra l'inversor George Soros, que finança diversos projectes de caràcter progressista. També va clamar contra l'esquerra, «el feminisme supremacista», els mitjans de comunicació o les autonomies. Fins i tot, va agitar el finançament iranià mai demostrat de Podem quan exdirigents de Vox han admès que els ultradretans van rebre diners d'un grup opositor del mateix país del Golf Pèrsic. Aquesta organització fou qualificada de «terrorista» pels Estats Units.

L'altre gran fitxatge dels ultraconservadors que gaudirà d'un seient al Congrés és el tinent general de l'exèrcit de l'aire retirat Manuel Mestre. Natural d'Oriola (Baix Segura), va cursar diversos estudis castrenses als Estats Units, va ser cap de gabinet del responsable d'estat major de l'exèrcit de l'aire i fou nomenat cap de l'operació que havia de frenar l'arribada de persones migrades a les Illes Canàries en 2008. Un any més tard va convertir-se en Cap de l'Estat Major del Comandament de la Força Conjunta de l'OTAN a Lisboa. Ha dirigit internades a Afganistan, Kuwait i Bòsnia. Encara més, va formar part del grup de treball que va redactar la doctrina de lideratge de l'exèrcit de l'aire.

El seu bagatge professional i els estudis teòrics castrenses van dur-lo a publicar diversos articles a la Revista d'Aeronàutica i Astronàutica, magazín oficial de l'exèrcit de l'aire. Segons va publicar eldiario.es, el tinent general va vulnerar les normes d'aquesta publicació, ja que va traduir i copiar amplis fragments de texts originals nord-americans sense citar la font original. El rotatiu dirigit per Ignacio Escolar va detectar-ho en tres ocasions. Hi havia paràgrafs que estaven plagiats quasi en la seua totalitat.

El tinent general retirat i parlamentari de la ultradreta Vox al Congrés per Alacant, Manuel Mestre, a la cadena ultraconservadora Intereconomia| Interconomia

Mestre, però, acumula més taques al seu historial castrense. Durant la seua etapa com a cap de l'ala 31 de la base militar de Saragossa, va autoritzar la utilització d'un avió Hèrcules C-130 per traslladar 23 cambrers del restaurant El Cachirulo a Madrid. El propòsit d'aquell viatge era que els professionals gastronòmics prepararen la celebració de la Verge de Loreto, patrona de l'exèrcit de l'aire. Tot i que el Ministeri de Defensa va avisar que aquella actuació comportava una sanció greu, Mestre mai va ser arrestat. El socialista José Bono, membre de l'ala dretana del PSOE, ocupava aleshores la cartera de Defensa.Enrolat a les files de Vox arran del procés català , és contrari al decret deplurilingüisme del Consell. 


L'altra representant valenciana de Vox al parlament espanyol, Cristina Esteban, també compta amb familiars a les forces armades, en aquest cas un germà que va morir com a capità de l'exèrcit de l'aire. Asset Manager del BBVA a Madrid i llicenciada en Història de l'Art, està casada amb el broker immobiliari Antonio Vallejo-Náguera, propietat de la firma de consultoria Deroulede SL. Segons esdiario, està lligada al Clan dels Goyanes, una nissaga connectada amb l'alta societat madrilenya. Són els diputats de l'extrema dreta Vox que exporta el País Valencià, Catalunya i les Illes Balears.

Font: https://www.eltemps.cat/article/7144/ultracatolics-glorificadors-del-colp-del-36-i-anticatalanistes

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dimarts, 7 de maig del 2019

Infierno | Ramón Cotarelo

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial


Es la advertencia del Canto III, Inferno, de la Divina Comedia, que podría parafrasearse así: "Lasciate ogni speranza, voi che proibisce". Abandonad toda esperanza quienes prohibís. 

Lo dice un "fugado" de la justicia, exiliado político en Bélgica, presidente de un Consell para la República que es una asociación de derecho privado, carente de medios y reconocimiento institucional y residente, en irónico juego de la historia, en Waterloo. Una figura icónica frágil, con una voz que suena en toda Europa y que ha vencido al Estado español en dos batallas judiciales en Bruselas y Alemania. 

¿Cómo explicar este extraño fenómeno? Objetivamente porque surge de la combinación de un uso inteligente del derecho, una posición política clara con un enorme apoyo social, una gran presencia y actividad en la Web y, consiguientemente, un tratamiento mediático favorable. ¿Y subjetivamente? ¿No es obvio que la figura del presidente Puigdemont en sí misma aporta el elemento decisivo?

 Algún comentarista del ámbito cultural cristiano sospecha que el MHP tiene "un ángel de la guarda". Se entiende  lo que quiere decir, aunque lo diga mal. La angeología católica asigna un ángel de la guarda o custodio a cada persona. Puigdemont tendrá el suyo, como todo hijo de vecino. Seguramente se piensa en un ángel más que normal, quizá un arcángel especialmente guerrero, como San Miguel. O un Trono, o una Dominación. En todo caso, un ángel especial, poderoso y quizá "terrible", como decía Rilke, aunque quepa sospechar según para quién. Ese ángel es lo que los estudiosos llaman "carisma", algo tan exaltado e impreciso como la baraka musulmana; el espíritu de Dios.  En nuestros descreídos días, rebajamos el "conceto" a liderazgo, que suena menos místico y más empresarial. Como se quiera, ángel, arcángel, carisma, baraka, liderazgo,  lo que sea, el presidente Puigdemont tiene para dar y tomar.

Menudo trabajo el de los 200 adalides diplomáticos de Borrell y Lozano, encargados de predicar por el mundo la verdad oficial española del Estado de derecho y la democracia en un clima de opinión muy adverso que, se alimenta día a día con las pasmosas arbitrariedades de los órganos, organismos, tribunales españoles. Ignoro cuántas personas trabajarán en el Diplocat, el servicio exterior de la Generalitat, pero supongo que será una docena o así. Doce contra doscientos. Un Estado contra un gobierno autónomo que actúa como República independiente en unas condiciones de inseguridad y precariedad agobiantes. Y aun así, actúa. La República independiente existe. Y la mejor prueba de su existencia es el ejército de 200 funcionarios, armados con el libro rojigualdo borrelliano como task force de la recuperación del prestigio del reino de España.

En cuanto al Tribunal Supremo, supongo que hay razones muy bien traídas para devolver el recurso a las instancias inferiores con la advertencia del sentido que ha de tener la resolución. Pero se da una imagen lamentable de una justicia evasiva e irresponsable ante decisiones administrativas tan arbitrarias que podrían ser delictivas. Blanquear estas trapisondas en Europa requiere algo más que doscientos heraldos de la gloria hispana.

Boye dice que están en inferioridad de condiciones. Hay que decirlo porque es cierto. La JEC ha torpedeado la campaña de la candidatura de Puigdemont. Habrá que pedir reparación. Pero, por otro lado, el escándalo provocado por esta cacicada ha sido un impulso a la campaña en el terreno mediático, pues ha operado la indefectible ley de que, si quieres que algo se difunda, prohíbelo. 

El balance del exilio en punto a eficacia en la lucha es extraordinariamente positivo. Catalunya, la "cuestión catalana" tiene una resonancia internacional que, de otro modo, no se hubiera alcanzado. Si no ha salvado el proceso, lo ha consolidado e impulsado. Y eso en una Europa en la que, en poco tiempo, se planteará un segundo referéndum en Escocia. Y en una Catalunya en la que, de conseguirse mayoría independentista en las próximas elecciones catalanas, la ANC pide la declaración de independencia.

El tiempo apremia. Las propuestas medio y largoplacistas de negociación habrán de pronunciarse sobre la cortoplacista de unilateralidad porque esta es tan legítima como cualquier otra. El movimiento independentista mantiene la unidad. Es lo que ha señalado el liderazgo de Puigdemont por encima de las diferencias de resultados en unas u otras elecciones de un sistema impugnado y que, por eso mismo, son contingentes. 

Eso lo hemos entendido todos. Gracias a la acción bandolera a la desesperada del Estado, intentando privar a unos ciudadanos de sus derechos por razones políticas.

Lo hemos entendido viendo a un líder haciendo frente él solo a un Estado.

Publicado por Ramón Cotarelo

Font: https://cotarelo.blogspot.com/2019/05/infierno.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

dilluns, 6 de maig del 2019

Catalanofobia estructural | Àlex Ribes

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

juan

Estimado, o no, Juanito:
A mí de la arquitectura mental de los muy españoles y mucho españoles hay conclusiones que me cuesta entender. Debe ser porque me hago mayor y de los procesos mentales infantiloides me empiezo a alejar poco a poco. Os pasáis la vida diciendo que los catalanes somos españoles, que si mira tu DNI, que si siempre serás español, que si eres español y te jodes, que si pongo banderitas en mi perfil de Twitter porque España es una Disneylandia con callos a la madrileña… Yo admito que cuando uno carece de cierta vida interior y lo único que ha visto en su estancia en el planeta es el campanario de su pueblo, puede llegar a pensar que el campanario de su pueblo es lo más de lo más y aún mucho más. De hecho, he acabado por aceptar la desilusión de algunos cuando descubrieron que Instagram no es un servicio rápido de farlopa a domicilio. Pero si los catalanes tenemos que ser muy españoles y mucho españoles para que estéis contentos y experimentéis orgasmos rojigualdas, ¿significa que la cultura y las tradiciones catalanas no son españolas y debemos renunciar a ellas? Ya sé que lo más español que encontráis en los catalanes es nuestro dinero y que no queréis que pertenezcamos a vuestra Disneylandia con callos a la madrileña a causa de nuestro natural encanto y simpatía pero… no sé… podríais disimular un poco más.
El catalán os pone de mala hostia, nuestras manifestaciones os ponen de mala hostia, los lazos amarillos os ponen de mala hostia y ahora resulta que la sardana también os pone de mala hostia. ¡Un poquito de por favor!, que decía aquél. No sé… pasead, haced deporte, más sexo terapéutico… Tanta catalanofobia en vena no puede ser buena. ¿No pasa nada interesante allá en Águilas, Murcia, tu pueblo natal? Ya sé que no tenéis el Primavera Sound, ni el Sónar, ni 19 millones de turistas al año como en Catalunya. Sé también que por Águilas no suelen pasar las mejores estrellas internacionales del rock pero tenéis la Bendición de los animales, el Baile de pujas a cargo de las cuadrillas de la Cuesta de Gos y Marina de Cope, el Concurso de Migas y la Reunión de “Musonas” y acompañantes que quieran asistir ataviadas con trajes de esparto (espero que la ropa interior no sea de esparto). ¿Fastidia que alguien menosprecie tus tradiciones y tu cultura? Pues claro que fastidia. Y fastidia no poder entender vuestro concepto de España porque, si en vuestra cosmogonía patriótico-rojigualda, Catalunya es España, ¿por qué no lo es su cultura? Quizás es porque el nacionalismo español se abraza a UNA determinada cultura, a UN pensamiento monolítico, a UNA concepción de lo que español y de lo que no es español. Quizás es porque os han metido en el coco que lo español es flamenco, toros, sangría, y alguna que otra cosa más, y que lo del nordeste hay que eliminarlo. Quizás es porque habéis interiorizado tanto el menosprecio y el ninguneo a lo catalán que ya no podéis parar, ya vais cuesta abajo como uno de esos descerebrados del Jackass que se tiraban por una pendiente en un carrito de la compra. Estamos asistiendo ya a la presencia de yonquis de la catalanofobia, de individuos que dedican su tiempo a demonizar todo lo que somos los catalanes. No nos soportáis pero nos obligáis a estar dentro, nos cogéis del cuello y nos decís: “no amiguito, de aquí no te largas. No protestes, cállate, baja la mirada. Porque mientras lo hagas, yo me sentiré el puto amo del universo humillándote y riéndome de todo aquello que te haga sentir catalán. Porque sí. Porque gano muchos seguidores con ello. Viva la catalanofobia y el odio”.
En fin, Juan, me parecen estupendas todas las tradiciones de Águilas, Murcia, porque pertenecen a sus habitantes, a sus padres, a sus abuelos, a todos aquellos que les precedieron. Como la sardana y como otras tantas tradiciones pertenecen a los catalanes y a aquellos que quieran disfrutarlas. No, Juan, así es imposible que podamos sentirnos españoles. Imposible. Nos habéis echado a patadas, metafóricas y literales. Nunca, absolutamente nunca, me impondréis unos sentimientos, ni una identidad. Nunca. Así no. Es más, creo que España tiene recursos y encantos mucho más ricos y maravillosos que el desprecio para que podamos sentir que estamos en condiciones de compartir un proyecto común.
Por cierto, si emplearas sólo un poquito la inteligencia que se supone que tienes, llegarías a la conclusión de que la sardana es un patrimonio cultural común de TODOS los catalanes, no sólo de los independentistas. ¡Ay, la puñetera idea de que si no eres español, no eres nada! ¿Y después los supremacistas somos nosotros? En fin… muy poco que ofrecer. Muy poco.

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

diumenge, 5 de maig del 2019

SÍ o NO | Alfonso Duran-Pich

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Resultat d'imatges de Tribunal Suprem Sala 2º


Focus: Política
Fecha: 28/03/2019
En la “causa general” contra Catalunya, y en especial contra los independentistas catalanes y sus líderes políticos y sociales, la sala segunda del Tribunal Supremo regula el turno de preguntas de acusadores y defensores según su propio criterio, ateniéndose a la personal interpretación del hecho procesal.
Una de las constantes que las partes enfrentadas manejan, es que los testigos  –los de la acusación  y los de la defensa–  contesten Sí o No a las preguntas que se les formulan. Es una manera sencilla de acotar el espacio y evitar discursos paralelos. Están obligados a decir la verdad.
En Estados Unidos la fórmula es mucho más completa y exigente: decir la verdad, toda la verdad y nada más que la verdad.
Para situarnos sobre el contexto ideológico y cultural que magistrados, fiscales, abogados acusadores y testigos llevan sobre sus espaldas, sería saludable que contestaran llanamente a algunas preguntas sencillas, fáciles de responder, que al referirse a hechos concretos no admiten posiciones intermedias (sólo un Sí o un No). Los ciudadanos catalanes directamente afectados por el proceso se lo agradecerían.
Al magistrado señor Marchena, por ejemplo, le preguntaríamos:
  • ¿Es cierto que su padre era un militar de alto rango de la Legión española?
  • ¿Es cierto que siendo usted miembro de la sala segunda del Supremo, la sala archivó la querella contra el exministro Fernández y el exdirector de la oficina antifraude De Alfonso, por delitos de violación de secretos, prevaricación y malversación?
  • ¿Es cierto que en la misma condición confirmó el sobreseimiento del caso Novo Carthago, sobre presuntas irregularidades urbanísticas, para la exalcaldesa de Cartagena y luego senadora del PP señora Barreiro?
  • ¿Es cierto que archivó la querella presentada contra Rita Barberá, por negarse a retirar los símbolos del franquismo durante su etapa como alcaldesa de Valencia, infringiendo según los querellantes la ley de Memoria Histórica?
  • ¿Es cierto, y siempre en la misma condición, que rebajó la pena al expresidente de Baleares señor Matas, de seis años a nueve meses, por un delito de corrupción en el contencioso Palma Arena?
Al magistrado señor Varela le preguntaríamos:
  • ¿Es cierto que fue el instructor de la causa contra el juez Garzón por su pretensión de abrir una investigación sobre los crímenes del franquismo?
  • ¿Es cierto que fue uno de los firmantes de la sentencia que condenó a Garzón a once años de inhabilitación por las escuchas ilegales de la trama Gürtel?
  • ¿Es cierto que otros firmantes de esa condena fueron los magistrados Marchena, Berdugo y Martínez Arrieta?
Al magistrado señor Berdugo le preguntaríamos:
  • ¿Es cierto que junto a los magistrados Marchena y Martínez Arrieta, firmó el auto de admisión a trámite de la querella de la fiscalía general del Estado contra la expresidenta del Parlament señora Forcadell?
A la fiscal señora Madrigal le preguntaríamos:
  • ¿Es cierto que como fiscal del Tribunal Supremo firmó el manifiesto “Mujeres ante el aborto” en el que se expresaba “la indignación por los hechos que suceden en las clínicas acreditadas en España para la práctica del aborto, cuya difusión nos ha conmocionado”?
  • ¿Es cierto que como Fiscal General del Estado declaró su condena “a las pretensiones demagógicas de quienes contraponen la legitimidad democrática a la legalidad constitucional, porque en una democracia no hay más legitimidad que la que se fundamenta en la Constitución”?
Al fiscal señor Zaragoza le preguntaríamos:
  • ¿Es cierto que como fiscal jefe de la Audiencia Nacional firmó la instrucción en la que se hacía un cambio en la jurisdicción penal española con un nuevo listado de delitos a juzgar por la Audiencia Nacional que incluían los de “sedición y rebelión”?
  • ¿Es cierto que esta modificación se hizo unos días antes de que el Parlament de Catalunya, tal como estaba anunciado, hiciera una declaración explícita de iniciar un proceso constituyente para crear un Estado catalán independiente?
  • ¿Es cierto que como fiscal se opuso al procesamiento de los militares norteamericanos acusados de la muerte del periodista José Couso?
Al fiscal Jaime Moreno le preguntaríamos:
  • ¿Es cierto que fue asesor del gobierno de Mariano Rajoy, siendo ministro de justicia el señor Ruiz Gallardón?
Al guardia civil señor Baena le preguntaríamos:
  • ¿Es cierto que en paralelo a su condición de jefe de la Policía Judicial en Catalunya y como tal responsable de todos los informes sobre el proceso, tenía una cuenta en Twitter (usuario: @nmaquivaleo1984) a través de la cual increpaba a políticos, periodistas, mossos d’esquadra y otros próximos al independentismo, sobre los que informaba oficialmente?
Al guardia civil señor Pérez de los Cobos le preguntaríamos:
  • ¿Es cierto que el 23 de febrero de 1981 salió de casa vestido con la camisa azul de Falange y se ofreció de voluntario para secundar el golpe de Estado de Tejero, en el cuartel de la guardia civil de Yecla?
  • ¿Es cierto que fue juzgado por torturas al miembro de Eta Kepa Urra, junto a otros miembros de la guardia civil, y luego exonerado, aunque tres de los acusados fueron condenados a penas de prisión?
  • ¿Es cierto que su padre en 1977 fue candidato en la circunscripción de Murcia por Fuerza Nueva?

Hay muchas otras preguntas y otros personajes que deberían responder, pero lo vamos a dejar aquí. Sólo cabe añadir unas reflexiones para tener bien construido el escenario:
1). Los fiscales y abogados del Estado son funcionarios dependientes del gobierno central, que nombra al Fiscal jefe.
2). Los magistrados y jueces son funcionarios adscritos al poder judicial, que en teoría es independiente, pero que en la práctica no lo es, como bien expresó con firmeza Alexander Hamilton, uno de los padres fundadores de Estados Unidos.
3). Los mecanismos para la promoción y designación de jueces y magistrados a los más altos organismos del poder judicial (Consejo General del Poder Judicial, Tribunal Supremo, Tribunal Constitucional, Audiencia Nacional, etc.) quedan sesgados por el papel interviniente del poder ejecutivo y de los dos partidos dominantes.
4). Los funcionarios se adscriben a un perfil definido: estudio, oposiciones, organización jerárquica, sueldo prefijado, pluses y dietas por fidelidad y permanencia, coberturas sociales, pensión asegurada.
5). Lo anterior determina una ideología conservadora.

Con este equipamiento cultural e ideológico, es fácil aventurar el sentido y calibre de la sentencia. Será condenatoria, aunque las pruebas presentadas no resistan los argumentos de las defensas. Sólo el miedo a perder sus mezquinos privilegios o a exponerse a la crítica del entorno internacional, puede reducir la amplitud de las condenas.
Su pasado les delata. Sus síes más que sus noes. 

Alf Duran Corner


Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial