traducció - translate - traducción

divendres, 21 d’octubre del 2016

ÉS CATALUNYA, ESTÚPIDS!

NOTA: recupero aquest article de Suso de Toro del 2015. Original en castellà
Això és un mur, estúpids!
La polarització a Catalunya no era inevitable però va ser buscada i aconseguida, de manera que ara ja és inevitable

Abans de res, disculpin-me que hagi intitulat l'article amb la grollera advertència d'un assessor de Clinton, ("És l'economia, estúpids!") Però aquest és un moment bastant groller i brutal.

El nomenament d'Albiol, un candidat que uneix la ideologia de Le Pen amb el franquisme ideològic, és significatiu de la desimboltura del PP en aquest moment: vol dir que la batalla política que es desenvoluparà des d'ara a novembre està plantejada com li convé , es tracta d'una batalla nacionalista.

Hi ha qui creu que el gran conflicte polític al Regne d'Espanya està en els conflictes socials, "de classe" dèiem en abans, o en la forma de l'estat, "caudillo", monarquia o república, però no, es tracta del nacionalisme. És la basa que va jugar sempre l'entramat de poders que van controlar l'estat. "Espanya, antes roja que rota".

Fa anys vaig escriure en algun lloc que Espanya tota estava "malalta de nacionalisme", però no era una formulació justa, és un estat i un espai polític construït sencer sobre el conflicte nacionalista. I no és una afirmació nacionalista cap a fora, cap a altres estats, sinó cap a dins. Tot i que el nacionalisme basc va aparèixer aquestes dècades passades com el principal enemic en realitat la veritable preocupació dels jerarques de l'estat sempre ha estat aquest animal adormit que era i és el nacionalisme català. Quan els generals nacionalistes, així es deien a si mateixos, van voler castigar les "províncies traïdores" el que volien fer amb Catalunya era transformar-la en "un erm". Les grans batalles del projecte unitari espanyol són a Catalunya, des del comte duc d'Olivares passant per borbons i generals diversos, i en això estem.

Aquest conflicte neix de la naturalesa mateixa d'Espanya, és inherent a l'existència d'un nacionalisme que concep un estat nacional unitari on hi ha altres comunitats i altres projectes nacionals, no és una cosa conjuntural ni inventat, és constitutiu. Així quan es va plantejar redissenyar l'estat reconeixent l'existència de nacionalitats, immediatament es va recórrer al "cafè per a tots", no amb ànim d'estendre una descentralització que és bona en si mateixa sinó per ofegar bascos i catalans principalment. El punt d'inflexió definitiu i concretíssim va ser el 23-F, qui ignori això desconeixerà el que va ser aquell cop d'estat i el que està passant ara; i tot el que es digui sobre això ignorant-ho serà soroll.

Però si aquest conflicte neix de l'essència mateixa del projecte unitari espanyol també és cert que ens trobem davant d'una campanya dissenyada des d'un nucli central en la cort, la FAES. La decisió de Rajoy de posar a Albiol al capdavant de la seva escaramussa catalana és una conseqüència última de les seves recollides de signatura animant l'anticatalanisme i el seu recurs de l'estatut davant  el Tribunal Constitucional. Cap d'aquestes decisions van ser errors, sinó passos d'una estratègia cap al que passi al setembre i novembre, arribar al que passi llavors va ser un designi conscient d'aquestes persones. La polarització no era inevitable però va ser buscada i aconseguida, de manera que ara ja és inevitable.

Tan inevitable que ha trencat tots els partits catalans. Convergència i Unió va desaparèixer, el PSC no existeix, el PP en aquests moments és marginal allà, la possible penetració d'un "Podem" que puja i baixa ve i va no sembla confirmar-se i, units en el "abrazo del ahogado", la filial d'IU, Iniciativa, que cercà una desesperada línia de fuga a la polarització, també ha acabat en un carreró sense sortida.

Per per bé o per mal, la societat catalana està davant un dilema, ja no hi caben terceres vies de cap tipus que mai han existit perquè qui tenia el poder no ho va permetre, o s'opta pel poder que representa Rajoy o pel poder nou que prometen els independentistes.


Fa unes setmanes proposava aquí considerar si Rajoy, després de les aparences de bones maneres i mesura, era menys, tant o més radical que Aznar. El transcurs del temps ho dirà però pel d'ara ha conduït a l'estat i els catalans a un dilema absolut.

Font: ¡Es Cataluña, estúpidos! 

dijous, 20 d’octubre del 2016

VINE A DEFENSAR EL PARLAMENT AVUI DIJOUS A LES 19:00


Fem un pas endavant! L’Estat espanyol segueix amb la seva croada judicial, aquesta vegada acusant la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, de desobediència i prevaricació per haver permès que el ple votés les conclusions de la Comissió del Procés Constituent.

Per això, cal protegir les nostres institucions i defensar la democràcia. I hem de fer-ho junts: la nostra unitat serà la seva derrota! No permetrem que cap tribunal inhabiliti els nostres representants i es vulneri el dret de debatre i de votar de les nostres institucions.

Vine a defensar el Parlament i a donar suport a la presidenta Carme Forcadell!

Dijous 20 d’octubre a les 19 h davant del Parlament de Catalunya.

Jordi Cuixart,
president d’Òmnium Cultural

Jordi Sànchez,
president de l’Assemblea Nacional Catalana

dimarts, 18 d’octubre del 2016

PER QUÈ EL COLOR TARONJA DE 'CIUDADANOS'

El color taronja de Ciutadans . Els "tarongistes" són unionistes conservadors i centralistes . La tradició històrica del color taronja té a veure amb el colonialisme britànic sobre Irlànda, i fraternitats o partits majorment ultraconservadors . Pels orangistes, qualsevol cosa que sonés, ni que fos vagament, a irlandès, els semblava malament. També van sorgir com a resposta reaccionària als primers aixecaments lliberals inspirats en la revolució francesa.


Els colors són un llenguatge identificatiu dels aliats i de les intencions polítiques. Més o menys tothom coneix el vermell comunista, el negre anarquista i el blanc monàrquic, però: i el taronja que fa servir per exemple el partit populista Ciutadans? Anem a fer un cop d’ull a aquest color i veureu si s’hi poden trobar lògica i paral·lelismes.

El taronja prové de l’Orde d’Orange (Orange és taronja en anglès), una entitat unionista anglesa apareguda el 1785 per oposar-se a la independència d’Irlanda. Actualment encara existeix, i reclama la pertinença de l’Ulster (Irlanda del nord) a la Gran Bretanya. Són una entitat extremadament conservadora, protestant i violenta amb grans dosis de populisme. Es pot dir que volen ser més britànics que els mateixos anglesos.

Bandera de l'Orde d'Orange, els "tarongistes", amb la creu de Sant Jordi anglesa. Emblema dels unionistes més ultraconservadors.
Bandera de l’Orde d’Orange, els “tarongistes”, amb la creu de Sant Jordi anglesa i l’estrella guillermita. Emblema dels unionistes més ultraconservadors.
Aquest orde va adoptar el nom d’Orange i el color, provinent del cognom del rei protestant Guillem d’Orange que durant la revolució anglesa anomenada La Gloriosa de 1688 va envair Anglaterra, Escòcia i Irlanda com a campió de la causa protestant i per lluitar contra els intents de Jaume II (rei de la casa Stuard escocesa) de tornar a la fe catòlica i també, per implantar l’absolutisme. Per a les classes nobles angleses, que tenien el control de les institucions, va anar de meravella, perquè  assegurava per llei que cap catòlic pogués accedir al tron anglès (una llei feta clarament contra els escocesos). Per a escocesos i irlandesos però, va ser un desastre amb majúscules. Els escocesos, poc després (1707) es veurien forçats a unir-se amb Anglaterra, i per a Irlanda va ser més terrible encara.

L’activitat principal dels “tarongistes” (orangistes), quan no practiquen el terrorisme, són les desfilades per les zones que ells consideren “britàniques”, és a dir: Escòcia i Irlanda del nord. Els orangistes marxen desfilant provocant la població catòlica irlandesa, amb el seu color taronja, especialment a Irlanda del nord, commemorant la seva victòria en la batalla del Boyne l’1 de juliol de 1690.

Guillem d'Orange era un sobirà provinent dels Països Baixos, on aquest color era també present. Aquest és l'emblema dels col·laboradors nazis dels Països Baixos durant la IISG.
Guillem d’Orange era un sobirà provinent dels Països Baixos, on aquest color era també present. Aquest és l’emblema dels col·laboradors nazis dels Països Baixos durant la IIGM.
La batalla del Boyne és un punt i final en els intents d’Irlanda de deslliurar-se dels jou anglès, que ja no es traurien de sobre fins al segle XX. A la batalla del riu Boyne s’hi van enfrontar el deposat a la Gloriosa Jaume II (Jacob Stuard) al costat irlandès, contra el convidat anglès a ocupar el tron, el protestant Guillem d’Orange, allies Billy per als irlandesos. La batalla va ser desigual i enfrontà el dia 1 de juliol (segons el calendari julià vigent en aquell moment, dia 11 segons el calendari gregorià actual) un exèrcit professional de mercenaris protestant, contra lleves d’irlandesos preparades a corre-cuita i inferiors en nombre.

El desastre irlandès a la batalla no va ser militar, sinó simbòlic i moral, doncs el mateix rei Jaume va marxar a l’exili a França abandonant els irlandesos a la seva sort els quals, malgrat tot, continuarien la seva lluita conscients de que s’hi estaven jugant la llibertat. La guerra va acabar amb la Tractat de Limerick del 1691, una mena d’amnistia que significà l’abandó de l’illa de famílies senceres irlandeses celtes. Però com tots els tractats anglesos que feien referència als irlandesos, no va ser respectat i immediatament es van posar en marxa les terribles Lleis Penals. 

Aquest conjunt de lleis penals relegaven la majoria de la població irlandesa al nivell de poc menys que animals, mentre tot el poder quedava en mans de la minoria de colons anglesos residents a l’illa. Les seves conseqüències es troben entre les causes de la gran fam que patí l’illa a mitjans segle XIX. La fraternitat orangista va crear-se el 1795, en aquest context de superioritat britànica i com a reacció “anti” a partir d’unes primeres demandes d’enviar representants irlandesos (evidentment protestants) al parlament britànic, cosa que finalment passaria el 1800. Pels orangistes, qualsevol cosa que sonés, ni que fos vagament, a irlandès, els semblava malament. També van sorgir com a resposta reaccionària als primers aixecaments lliberals inspirats en la revolució francesa i liderats per Theowald Wolfe, considerat el pare del republicanisme irlandès.

La tradició història del color taronja té a veure amb el colonialisme britànic sobre Irlànda, i fraternitats o partits majorment ultraconservadors.Actualment el taronja és usat principalment per partits d’àmbit democristià, és a dir, conservadors. El color militarment, indica als Estats Units la cavalleria i com a curiositat, els colons jueus que ocupen les zones de Gaza i Cirjordània, també han fet servir aquest color per a identificar-se. Alguns moviments socials han adoptat aquest color també de forma recent, com el cas de la revolució taronja a Ucraïna -finançada, en part, des de l'ultra liberal fundació Rockefeller- o les protestes contra les polítiques d’austeritat a Grècia.

diumenge, 16 d’octubre del 2016

Bob Dylan, renuncia al teu Nobel

Robert Allen Zimmerman ha estat premiat amb el Premi Nobel de Literatura d’aquest 2016. El premi ha fet saltar les alarmes en els cercles més intel·lectuals i entre el conservadorisme cultural. Una de les ignomínies ha consistit a dir que Dylan no és pròpiament un escriptor. Aquí és on es planteja la pregunta del segle: què vol dir ser un escriptor? L’establishment literari ha entès el guardó com una traïció en tota regla, una ofensa al camp de les lletres; resulta que el Nobel de literatura no l’ha guanyat Murakami, que sí que és escriptor. L’ha guanyat Bob Dylan, que no ho és. O això diuen alguns.

Un bon dia, un jove cantautor esquifit va sortir acompanyat per sis cordes i una aparatosa armadura que servia per subjectar l’harmònica. Tot, en recerca de les arrels de la música nord-americana, viatjant per un territori que el meravellava. D’ençà del seu primer disc, la seva discografia és en general una antologia que es dedica a explicar històries, d’una temàtica eclèctica, amb un tractament prodigiós i un contingut filosòfic irreprotxable. És tanta la qualitat d’algunes de les seves lletres que s’han editat i publicat una interminable llista de reculls en llibres.

I és que Bob Dylan no és només un líric formidable. També sap tocar la guitarra i sap solfeig. I això, per molts, és intolerable. Parlant de tocar, ha acariciat les ànimes de tota una generació: als anys seixanta va ser un dels estendards del moviment contracultural –a la quinta també pertanyen Janis Joplin, Joan Baez o Graham Nash– que marcaria la història del pensament popular. Va negar la seva condició de star system o rockstar. Bob Dylan no és cap ésser suprem, però és un poeta, agradi o no.

Per aquell qui insisteixi amb la politització de la corporació Nobel, Dylan també ha estat un dels referents en el canvi. Una involucració social no desitjada, això sí. Perquè el trobador de Minnesota va desmarcar-se aviat del seu rol en l’àmbit contestatari i reivindicatiu; no volia ser un actor polític, sinó senzillament un artista. Això ho exposa Scorsese a No direction home (2005), un magnífic documental que ressegueix el procés de metamorfosi dylanià quan, de cop i volta, deixa el folk i endolla la seva elèctrica.

La discussió, doncs, és si les cançons de Bob Dylan han de ser tractades com objectes o peces literàries. Ha de tenir Visions of Johanna, per exemple, la mateixa validesa que uns versos d’Allen Ginsberg? Per a molts dels seus oients no existeix el dubte en aquest afer. De fet, la querella és una estupidesa tenint en compte que s’aparta del valor qualitatiu d’aquestes cançons o poemes.

No, un seguidor de Dylan no entrarà en aquesta discussió, sobretot quan recorda a aquell Dylan més picaresc, excèntric i tímid, que va compondre temes com la preciosa oda A Hard Rain’s A-Gonna Fall. Aquell que actuà com un visionari que acompanyava el vers amb la melodia.

No tot el producte de Dylan és literatura, d’acord. Però gran part de les seves obres podrien perfectament formar part del patrimoni literari. Negar la legitimitat del premi, per pura coherència, implicaria jutjar també el Nobel de la Pau a Obama, entre molts d’altres. Que Dylan estigui en el punt de mira dels més crítics i escèptics no és cap novetat. Aquests dies s’ha ignorat completament la qüestió del masclisme o l’ús de la influència política dels premis. És més rellevant i prioritari deliberar si el cantautor és un literat o només un bon músic. La reacció d’ofensa d’alguns denota una ridícula i infantil susceptibilitat. És com qui s’emprenya perquè no ha guanyat ell, o els seus interessos no s’han vist satisfets.

Reduir la literatura purament a l’acció d’escriure llibres o publicar novel·les i poemaris és tancar un art que, en essència, esdevé l’expressió autèntica de l’ésser humà. Aquesta opressió del concepte literari hauria de suposar el veritable escàndol. Aquí radica la injustícia.

Permeteu-me que parli de mi. Tinc 25 anys i he llegit molt menys del que m’hauria agradat fer. Tot i així, m’atreveixo a entendre Dylan ‒el Bob, no el Thomas‒, com un representant de la literatura molt competent. És més, sort de tenir gent com aquesta, que fa el món una mica menys imperfecte. Per això, el millor que podria fer Bob Dylan ara, després de remoure els ciments de l’elitisme pedant de la literatura, seria volar a Suècia i tornar el Nobel a l’Acadèmia. Amb això no pretenc donar més validesa a tot el que he comentat anteriorment. És clar, tampoc podria perquè, com Dylan, no estic dins del club selecte dels escriptors purs.