Aquells mascles que ens deien que eren ‘la tempesta’…| Vicent Partal

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

«Ara ens apareixen com uns personatges atemorits que es morien de por simplement pels crits i les banderes de la gent»

Vicent Partal

El 23 de setembre de 2017, en un dels moments més tensos de la tardor republicana catalana, el compte oficial de Twitter de la Guàrdia Civil, l’oficial, va fer pública aquesta piulada:

Guardia Civil

✔@guardiacivil

El destino susurró al guerrero:

"Tú no puedes soportar la tormenta"

Y el guerrero devolvió el susurro:

"Yo soy la tormenta"

12,3m

23:15 - 23 de set. de 2017

Tothom va entendre a què es referia. Era una amenaça a la ciutadania catalana i al govern, en previsió del referèndum d’autodeterminació que finalment es va fer el primer d’octubre, sense que ‘la tempesta’ ho pogués impedir. Però el piulet reflectia un marc cultural, violent, amenaçador i profundament masclista, que fins i tot es feia evident en la fotografia, amb aquell espanyol racial que posava d’uniforme amb ulleres de sol, boina militaritzada i les mans situades acuradament a la cintura. Preparat per a pegar.

El context perfecte per a interpretar aquest piulet es trobava en un llibre molt interessant, publicat un any abans per Nerea Aresti, Karin Peters i Julia Brühne. El llibre (¿La España invertebrada? Masculinidad y nación a comienzos del siglo XX, Editorial Comares) fa un estudi interessantíssim sobre la manera com es concep el nacionalisme espanyol a partir d’una masculinitat intolerant i agressiva. El molt sobrevalorat Ortega ho definia dient que la manca d’hombría era la font de la decadència i la crisi d’Espanya –i deixe hombría en espanyol perquè és molt difícil de traduir a cap altre idioma.

I efectivament aquest va ser el comportament de la tempesta mentre va ser a Catalunya. Agressius, prepotents, chulos (si em permeteu un altre mot espanyol, que vol ser precís), carregats de testosterona, creient-se superiors per l’uniforme i les armes, supremacistes. La imatge que van exhibir en aquells hotels en què, davant la protesta dels manifestants, bramaven reclamant que els deixassen pegar, ho deia tot.

Com ha passat tantes vegades en la història d’Espanya, tota aquesta  agressivitat masculina al final els va ser de ben poca utilitat. Trenta mil urnes, en tres versions diferents, van circular per davant seu transportades, literalment, per milers de persones. I no en varen trobar ni una de sola. Ni una. Ni tampoc pogueren impedir de cap manera el referèndum. Molt d’uniforme, molta agressió gratuïta, però ben poca eficàcia. La tempesta, la famosa tempesta, aquest país la va resistir a peu dret, amb molta fermesa. I ells se’n van tornar cap al seu país, on, a més, ja no els van rebre amb aquells miserables crits d’a por ellos…

No els hem tornat a veure fins aquests dies al judici i, incomprensiblement, aquella tempesta que ens anunciaven resulta que s’ha transformat en una apoteosi de la por humana. Poregosa. Ves per on, aquells mateixos guerrers durs que es comparaven amb els espartans ara ens apareixen, amagats de les càmeres i refugiats en l’anonimat, com uns personatges atemorits que es morien de por simplement pels crits i les banderes de la gent.

En aquell altre llibre fonamental que va ser Contra Unamuno y los demás Fuster ja ens va explicar que l’espanyolisme ha estat i és d’una inconsistència, humana, extrema: el macizo de la raza –on macizo era una referència geològica, no us penseu– i totes aquelles imbecil·litats granítiques potser valen per a omplir llibres, però al final de la nit hi ha la perplexitat psicològica davant la pantalla del televisor. Una pantalla on la tempesta anunciada, per què ens hem d’enganyar?, sembla cada vegada més un humil plugim o fins i tot una roina inaudible…

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/mascles-guardia-civil-editorial-vicent-partal/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Primeres pistes sobre la sentència del Procés | ERNESTO EKAIZER

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Maza va obrir la porta a condemnar per conspiració per a la rebel·lió

ERNESTO EKAIZER

El president del tribunal que jutja els líders del Procés, Manuel Marchena, en una sessió del judici. / EFE

La idea que ha quedat gravada sobre la querella presentada per la Fiscalia General de l’Estat el 30 d’octubre del 2017 és que s’hi planteja gairebé exclusivament el delicte de rebel·lió. Però és una idea errònia. Ni el llavors fiscal general, José Manuel Maza, ni la sala d’admissió del Suprem van consagrar aquesta pretesa exclusivitat a la rebel·lió. Van ser el magistrat instructor, Pablo Llarena, i els quatre fiscals del Suprem, els que van optar per aquesta “exclusivitat”.

La mà dreta de Trapero a qui l’Estat va confiar els Mossos

I tornar a les fonts aporta, segons magistrats consultats, algunes pistes sobre el model encara per construir de la sentència del judici del Procés. La querella signada per Maza, segons aquestes fonts, va ser el resultat d’unes quantes mans.

Al llarg de cent pàgines, la querella desenvolupa la història del Procés i subratlla: “Cal concloure que els dies previs i posteriors a la celebració del referèndum, i per descomptat el mateix 1-O, van constituir una insurrecció, l’aixecament violent encoratjat pels querellats, en què el sector de la població partidari de la secessió, enardit pels seus dirigents, va desobeir públicament i va mostrar la seva resistència col·lectiva a l’autoritat legítima de l’Estat, mirant d’impedir per la força el compliment de les resolucions judicials mitjançant una actuació propiciada i impulsada pels querellats per a la preparació i celebració del referèndum i la consegüent consagració de Catalunya com una república independent”.

Però a la pàgina 108 assenyala: “En el cas d’entendre que algun element del delicte de rebel·lió no concorre en els fets objecte d’aquesta querella, aquests serien constitutius d’un delicte de sedició”. Però el límit no és en aquest delicte. “D’altra banda, cal tenir en compte també que l’article 477 del Codi Penal castiga la provocació, la conspiració i la proposició per cometre el delicte de rebel·lió, i estén així la intervenció penal als actes preparatoris. D’acord amb el que disposa l’article 548, el precepte és igualment aplicable a la sedició”.

Els observadors alerten de testimonis “orquestrats” al judici

La sala d’admissió va admetre a tràmit la querella assenyalant que “serà al llarg de la instrucció quan els fets imputats, en vista de les diligències d’investigació acordades per l’instructor, confirmin o desmenteixin la realitat. I serà llavors quan es podrà precisar -en el primer dels casos- si aquests actes són susceptibles d’integrar les exigències del tipus que preveu l’article 472 del Codi Penal o, per contra, han de ser subsumits en els articles 477 i 17.1, que castiguen la conspiració per a la rebel·lió, delicte en el qual, per definició, els elements del tipus projectat no arriben a tenir realitat, perquè els conspiradors no superen la fase preparatòria”.

Les penes per la provocació, conspiració i proposició per a la rebel·lió i sedició es castigaran amb les penes inferiors en un o dos graus a les previstes, respectivament. La pena és, certament, molt important. I ho és pel Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH).

El tribunal ja ha pres a contracor la temperatura europea, a través dels tribunals de Schleswig-Holstein (Alemanya) i de Brussel·les (Bèlgica), en relació amb els seus respectius posicionaments pel que fa a les sol·licituds d’extradició. Tot això va conduir l’instructor Llarena a retirar totes les euroordres.

L'excandidat presidencial francès Benoît Hamon es qüestiona la "salut" de la democràcia espanyola després de visitar els presos polítics

I no cal dir que el president del tribunal, Manuel Marchena, buscarà una sentència d’estat, per dir-ho així. O sigui: per unanimitat. Per tant, la pena és decisiva. Una pena compatible amb una acollida raonable a la UE.

Per reduir aquesta pena fins a dos graus, per tant, es necessita obrir la porta prevista de la conspiració, tant en la querella de Maza com en el text d’admissió. Fonts jurídiques apunten que Marchena, com a ponent de la sala, va apuntar precisament a aquesta porta de sortida.

Penes de com a màxim set anys

Això suposaria limitar les penes màximes a set anys. Cosa que, al seu torn, amb l’aplicació del reglament penitenciari, facilitaria, restant-hi els gairebé dos anys de presó preventiva, l’obtenció després d’alguns mesos del tercer grau. Això sí, inhabilitats.

Tot i que la conspiració per a la sedició seria, segons aquestes fonts, una sentència fàcil de construir, el problema que presentaria seria doble: ¿com s’hi podria incloure el delicte de malversació i justificar, així mateix, l’aplicació de l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal que va conduir a suspendre els diputats?

La conspiració per a la rebel·lió mata dos pardals d’un tret: inclou una versió agreujada amb el delicte de malversació i cobreix la suspensió dictada a l’empara de la rebel·lió.

Font: https://www.ara.cat/judici-presos-politics-1-octubre/Primeres-pistes-sobre-sentencia-Proces_0_2208379200.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Dialoguemos: no, no y no | Ramón Cotarelo #PresosPolítics #Exiliats

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

El título del post carece de sentido, ¿verdad? Pues es justamente el sinsentido que por enésima vez ha enunciado el presidente Sánchez, no solo inasequible al desaliento, sino a la mera razón. Afirma rotundo (con esa rotundidad de campaña electoral) que no habrá independencia, ni nada parecido y, acto seguido, acusa a los indepes de no querer dialogar. Un sinsentido total y una mentira como un castillo de los Cárpatos. Los indepes se pasan la vida intentando dialogar, no se han levantado nunca de la mesa (por lo demás imaginaria) del diálogo y hacen propuestas tras propuestas de solución pacífica y democrática del conflicto. Todo eso es obvio, patente. Si Sánchez lo ignora no es involuntariamente. Es, en realidad, que, como a todo el unionismo español, le parece perder el tiempo atender a razones con los catalanes, sobre todo con los independentistas. Con los independentistas no se razona. Se les dan las órdenes oportunas, aunque se basen en puras falsedades. ¿Quiénes son los catalanes para discutir las decisiones de la metrópoli?

Y aquí entra la cuestión de la perspectiva colonial. Por colonia pueden entenderse muchas cosas. Una de ellas una entidad política y administrativa que no se autogobierna, pues las decisiones esenciales de su existencia se toman en otra parte y con arreglo a otros intereses; en la metrópoli.

Tómese la declamación de Iceta del triple "no" a la independencia, al referéndum y a la autodeterminación. Caray, casi parece el cuarto jinete del Apocalipsis. La pregunta, sin embargo es: ¿cómo qué, en calidad de qué, habla Iceta? ¿De político catalán? Su partido es parlamentariamente irrelevante en Catalunya y no está en condiciones de cumplir tan decididos propósitos. ¿Por qué los formula? Porque habla en nombre del poder de la metrópoli. Es el delegado catalán del partido del gobierno, un aspirante al cargo de lo que popularmente se conoce como "virrey" o un cipayo sin más para el independentismo radical. Una típica figura en una relación colonial. 

En esto del carácter colonial de la relación España-Catalunya hay aportaciones muy interesantes del adalidad de esta interpretación, Ramon Grosfoguel, que nos ahorran extendernos porque las suscribimos. Hay algunos factores que suelen aducirse para cuestionar la interpretación colonial, en especial, la llamada "historia común" de las dos naciones y lo que puede llamarse "inversión colonial catalana". 

La llamada "historia común" es una falacia pues se trata de la historia de Castilla y sus posesiones. El permanente estado de rebeldía de alguna, como Catalunya, la convierte en objeto de la historia de "España", pero no sujeto, salvo en algunas contadas ocasiones de crisis. No lo bastante para construir una identidad compartida con una "historia común".

La "inversión colonial catalana" (expresión de mi cosecha) trata de describir una paradoja. La experiencia muestra que, salvo casos aislados, la relación entre la metrópoli y la colonia es de explotación de la segunda por la primera, más rica y adelantada en todos los aspectos.  En el caso España-Catalunya es al revés. No se trata de que la colonia explote a la metrópoli en el sentido imperial tradicional, pero no cabe olvidar que Catalunya absorbe numerosos recursos del resto del Estado, materias primas, productos semielaborados, mano de obra y lo utiliza luego como mercado, aunque cada vez menos atractivo frente al europeo. En cuanto al mayor adelanto también en todos los órdenes civiles, la cuestión está fuera de duda.

De forma que la relación España-Catalunya es colonial en su balanza de poder, pero la paradoja de la inversión de papeles y el mito de la "historia compartida" funcionan como una nebulosa para ocultarla. Esa nebulosa según la cual no puede haber ni siquiera relaciones de España con Catalunya dado que Catalunya es tan parte de España como la mentira del ser humano. Serían relaciones de España consigo misma, siempre agobiada por su razón de ser. Algo a lo que los españoles, gentes solipsistas, tienen una clara tendencia. Los españoles son los seres humanos más humanos de todos, pues viven intensamente el "ensimismamiento" orteguiano. Y, cuando salen de él, prestos a la acción, encuentran una realidad que no comprenden: la colonia quiere dejar de serlo. Y es entonces cuando, siguiendo su inveterada costumbre de hablar alto, que León Felipe había detectado, los españoles empiezan a dar voces. Según el poeta, la primera vez fue "¡Tierra! ¡Tierra!"; la segunda "¡Justicia! ¡Justicia!"; y la tercera (la suya) "¡Que viene el lobo! ¡Que viene el lobo!". 

La cuarta, ahora mismo, "¡Que se van! ¡Que se van!" 

Publicado por Ramón Cotarelo

Font: https://cotarelo.blogspot.com/2019/04/dialoguemos-no-no-y-no.html

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

La increïble història dels sis de Madrid | Andreu Barnils #PresosPolítics #Exiliats

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial

Demanen cinc anys de presó a sis joves madrilenys solidaris amb el poble català

El Primer d'Octubre del 2017 es va fer a la Plaça del Sol una concentració en favor del referèndum (Foto: EFE)

Andreu Barnils

‘Mira, jo crec en el dret d’autodeterminació i no crec que votar sigui cap delicte. Per això vaig anar el primer d’octubre del 2017 a la manifestació, a la plaça del Sol de Madrid, en solidaritat amb el poble català. Jo sóc de Madrid i els meus pares també’, em diu Sergio R. per telèfon, mentre vaig donant voltes com un lleó engabiat dins la sala de premsa del Tribunal Suprem Espanyol. Som dijous a la tarda, el telèfon em fa sorolls estranys, saludo mig de broma el policia espieta que pugui estar escoltant-nos i continuo parlant amb un dels sis de Madrid. Un dels sis afectats pel cas de repressió, increïble i poc conegut, contra uns joves madrileny que el  primer d’octubre del 2017 es van manifestar a la capital d’Espanya en favor del dret d’autodeterminació i contra la violència policial. Sis joves que volen ficar a la presó. Cinc anys.

‘El dia de la manifestació, en un bar, a l’altra banda de la Gran Via, a cinc minuts de la Porta del Sol, i quan la manifestació ja s’havia acabat, uns policies demanaven el DNI a gent que creien que eren manifestants. Ho feien a l’atzar. Nosaltres vam donar el nostre, ens el van tornar i aquí es va acabar. Doncs un mes després, el 2 de novembre, van venir a detenir-me a casa. Acusat, deien, d’haver agredit un grup ultra el dia de la manifestació. Jo al·lucinava. A les sis del matí una parella de policies de paisà em portaven a la comissaria de Moratalaz. Allà la policia ens va dir que dues persones havien presentat una denúncia contra nosaltres perquè deien que el primer d’octubre els havíem agredit. Cinc anys de presó demanen les suposades víctimes. Fiscalia em demana dos anys i mig de presó. Ens acusen, sense proves, de desobediència, lesió greu i lesió lleu. És al·lucinant.’

En Sergio continua el relat amb veu calmada i serena: ‘Per sort tinc testimonis que poden corroborar que jo era en una altra banda a l’hora i lloc dels suposats incidents. No vam agredir cap ultra, ni neonazi, ni res. Hi ha qui diu que ultres i membres de la Falange sí que hi eren. Jo no els vaig pas veure, la veritat. I que m’ensenyin proves d’això que m’acusen. La policia em va dir que hi havia uns vídeos en què es veuen les agressions i que ens identifiquen. Que me’ls ensenyin. A mi, em van ensenyar unes fotografies en blanc i negre, amb una resolució pèssima, en què no es reconeix cap cara. Ho trobo escandalós. Els advocats em diuen que la llei mordassa també és això.’

‘També he de dir que, a comissaria, vaig estar-hi quatre hores, de les set del matí a les 11, i allà dins no em va pegar ningú. Això també és així’, continua en Sergio. ‘Però sí que em vaig sentir intimidat. I notava que volien que confessés una cosa que no he fet. I que donés informació que no tinc. Jo no milito enlloc i poca informació puc aportar. Sóc antiracista i antifeixista, això sí. Però ni tan sols sóc sindicat. Sóc un cambrer de vint-i- nou anys, visc amb la meva parella i ara estudio per fer oposicions d’administratiu en una universitat. Si et dic què estudiava a la biblioteca quan m’has trucat, al·lucinaràs: precisament estudiava la part del temari del Poder Judicial. De veritat que sents sorolls? Doncs, jo no sento res. Jo t’explico com ho visc. I em sembla tot bastant al·lucinant.’

Mentre la sala de premsa del Tribunal Suprem es va buidant de periodistes, els advocats ja fa estona que han fet via i els presoners deuen ser dins les camionetes policials, en Sergio m’explica que la situació dels altres nois és similar a la seva. Van ser detinguts per policies de paisà un mes després del primer d’octubre a casa seva (o a casa dels pares, que molts encara s’hi estan) i els demanen anys de presó: ‘Jo, sincerament, ho lligo amb el 155. Perquè ens van detenir el 2 de novembre, amb el 155 acabat d’estrenar. S’acabava de posar en marxa. Jo crec que la Brigada d’Informació de Madrid tenia i té un objectiu: l’objectiu dissuasori de voler frenar la solidaritat. No volen que aquí ens hi solidaritzem. Jo ho veig així.’

Ahir dissabte a Madrid es va organitzar un acte per a ajudar a fer caixa de resistència per aquests nois, perquè puguin pagar la possible fiança de 17.000 euros cadascun, els advocats i el judici que esperen que començarà d’aquí a pocs mesos, més la campanya de solidaritat que comença (contacte). Campanya de solidaritat a la qual em sumo des d’aquí. Per això vaig demanar el número IBAN del compte bancari de la caixa de resistència, el permís per a fer-lo públic (ES08 2048 3019 6230 1005 9690) i si tenien pensat de venir a Catalunya a explicar el seu cas. De moment no ho han fet. I estaria molt bé que vinguessin, perquè poca gent coneix que demanen cinc anys de presó a uns joves madrilenys solidaris amb Catalunya.

Pocs contraexemples més clars com aquest del famós poema: ‘Primer van agafar els comunistes, i jo no vaig dir res perquè no era comunista.’ Doncs mira, en Sergio i els seus companys de Madrid no són independentistes i, en canvi, sí que van dir res, sí. Des d’aquí, el meu agraïment, la meva solidaritat i el meu granet de sorra per a trencar el silenci.

Aquí teneis un enlace a nuestra página de Facebook. Queremos también agradecer las primeras aportaciones que vamos recibiendo a la caja de resistencia. ¡La solidaridad es la fuerza que más temen!

https://t.co/n35FRZPCUz

Piden fianzas por más de 100.000 euros y 5 años de prisión para los detenidos del 1-O en Madrid

El IBAN de la caja de resistencia:

ES08 2048 3019 6230 1005 9690 ¡La solidaridad es la ternura de los pueblos! Gracias

Font: https://www.vilaweb.cat/noticies/la-increible-historia-del-sis-de-madrid/

Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial